Si ens faltava algun element més per afegir al pessimisme dominant els darrers anys, ve l’admirat i ben conegut Tomàs Molina, meteoròleg oficial del Diari i de TV3, i en una conferència amb el títol Com serà el Pirineu el 2025 augura que, d’aquí a trenta anys, les precipitacions de neu seran força esporàdiques i limitades a les cotes més altes, situació que farà inviable el negoci del turisme blanc, que fins ara marcava bona part dels ingressos anuals i la temporada alta d’afluència de visitants.
Altres veus, en els congressos internacionals successius sobre el sector celebrats en aquestes valls, ja havien avançat pronòstics en el mateix sentit, tot i que no tan contundents.
Encara no fa gaires dies, en aquest mateix diari llegíem que un escalament “moderat” de les temperatures globals, i més específicament als Pirineus, podrien comportar un avantatge per a les nostres estacions, situades a altituds relativament superiors i més ben dotades amb la nostra artilleria nacional, que són els canons d’innivació artificial.
Pronòstics com els de Molina, el primer que fan pensar és si cal anunciar-los ara, potser sense sentit de l’oportunitat, o si per contra són plenament oportuns, perquè ens preparem per al pitjor, i tant de bo si mai no arriba a tant. Més, quan es planteja l’alternativa, en forma de funcionament tot l’any dels múltiples ginys aeris, i d’activitats diferents als espais que avui ocupen les pistes.
L’any 2025 –i més encara el 2042, d’aquí a trenta anys– molts, com diu l’avi de La Competència, ja no els veurem, amb tota probabilitat. És quan rebran l’herència –el món– que els haurem deixat, els nostres néts, o besnéts, segons els casos. I, si els pronòstics negatius es compleixen, quan ens maleiran els ossos.
Amb tanta situació d’angoixa generalitzada, i d’altres extremament crítiques de pobresa sobrevinguda entre grups socials on fa poc resultava insospitada, hom gairebé no gosa confessar que abans de la tempesta de cada tarda, els darrers dies, s’ha aturat a veure el vol de les orenetes que han tornat, i a escoltar els seus sons que avancen el retorn del bon temps, instants abans de desviar la mirada als camps de l’altra banda del riu, ben llaurats per començar a sembrar un any més l’esperança del tabac, que ja comença a créixer a les parròquies baixes i centrals, contra tots els profetes de les desgràcies i el mal averany de les calamarsades.
Els mateixos meteoròlegs acostumen a negar-se a predir el que passarà més enllà d’uns quants dies, d’una setmana a tot estirar, i qualifiquen sovint de ciència-ficció els avenços per a l’estació següent, o per a tot l’any, que aventuren institucions internacionals, com ara la NASA.
Podríem dir el mateix dels economistes? Prou. Més si alguns dels més prestigiosos es defineixen com a experts a explicar les causes d’allò que ha passat, però que ells no havien previst de cap manera, quan no havien augurat tot el contrari.
Al cap i a la fi, meteorologia i economia s’acostumen a catalogar com a branques de la ciència. I ja se sap que una veritat científica ho és mentre una nova investigació no ve a demostrar tot el contrari. Sembla que no s’ha arribat a desmentir fefaentment la teoria de la relativitat d’Einstein, que semblava superada fa poc.
Encara recordem quan el peix blau era el dimoni en la dieta per mantenir la salut, o els productes del porc, o l’oli d’oliva, abans que passessin a ser recomanacions preferents per la capacitat de produir colesterol del bo, i clau de la tan lloada dieta mediterrània, font de vellesa ajornada i saludable. L’última és que, en això del colesterol, una de les obsessions mèdiques actuals, el bo no és tan bo, com a mínim en alguns casos i persones.
El resultat de tot plegat és que, als escèptics i desafectes, sigui de religions, ciències o polítiques, el nombre de certeses, de missatges a creure, s’apropa cada vegada més, si encara no ha arribat, al zero.
Veient els pronòstics sobre el que ara preocupa a més ciutadans del món, la crisi, el futur estaria entre la ruïna total, la desaparició de l’euro –home, ara que s’anaven a encunyar aquí!– i tota una generació perduda sense feina i ingressos, i els qui ja albiren un nou cicle de bonança, que duraria ni més ni menys que vint anys, i que entraria amb força, com a tard, el 2018. Massa tard, per a massa gent, sens dubte.
Diuen, també, que el motor actual del creixement i comprador de deutes universals, la Xina, es troba amb un fenomen de bombolla immobiliària molt semblant al conegut aquí i al sud del Runer, i que també caurà a mitjà termini.
A l’Alt Urgell, un altre poble ha salvat l’escola, que torna a tenir el nombre mínim legal d’alumnes, amb una família vinguda del sud, aprofitant la feina i l’habitatge oferts per l’ajuntament. El neoruralisme pot ser una solució, en tot cas, un atractiu, amb el complement d’Internet i les xarxes socials que ja no fan imprescindible ser urbanita per estar connectat amb el món.
La solució per a l’aproximació del trànsit aeri era fa poc Alguaire, i ara revifa el projecte de la Seu, mentre el govern espanyol torna a garantir que les obres de l’N-145 s’acabaran entre el juny i el setembre d’aquest any. Ser descreguts sembla inevitable. Com continuar fent tot el que podrem, per sobreviure i ajudar solidàriament a sobreviure.
Encara no fa gaires dies, en aquest mateix diari llegíem que un escalament “moderat” de les temperatures globals, i més específicament als Pirineus, podrien comportar un avantatge per a les nostres estacions, situades a altituds relativament superiors i més ben dotades amb la nostra artilleria nacional, que són els canons d’innivació artificial.
Pronòstics com els de Molina, el primer que fan pensar és si cal anunciar-los ara, potser sense sentit de l’oportunitat, o si per contra són plenament oportuns, perquè ens preparem per al pitjor, i tant de bo si mai no arriba a tant. Més, quan es planteja l’alternativa, en forma de funcionament tot l’any dels múltiples ginys aeris, i d’activitats diferents als espais que avui ocupen les pistes.
L’any 2025 –i més encara el 2042, d’aquí a trenta anys– molts, com diu l’avi de La Competència, ja no els veurem, amb tota probabilitat. És quan rebran l’herència –el món– que els haurem deixat, els nostres néts, o besnéts, segons els casos. I, si els pronòstics negatius es compleixen, quan ens maleiran els ossos.
Amb tanta situació d’angoixa generalitzada, i d’altres extremament crítiques de pobresa sobrevinguda entre grups socials on fa poc resultava insospitada, hom gairebé no gosa confessar que abans de la tempesta de cada tarda, els darrers dies, s’ha aturat a veure el vol de les orenetes que han tornat, i a escoltar els seus sons que avancen el retorn del bon temps, instants abans de desviar la mirada als camps de l’altra banda del riu, ben llaurats per començar a sembrar un any més l’esperança del tabac, que ja comença a créixer a les parròquies baixes i centrals, contra tots els profetes de les desgràcies i el mal averany de les calamarsades.
Els mateixos meteoròlegs acostumen a negar-se a predir el que passarà més enllà d’uns quants dies, d’una setmana a tot estirar, i qualifiquen sovint de ciència-ficció els avenços per a l’estació següent, o per a tot l’any, que aventuren institucions internacionals, com ara la NASA.
Podríem dir el mateix dels economistes? Prou. Més si alguns dels més prestigiosos es defineixen com a experts a explicar les causes d’allò que ha passat, però que ells no havien previst de cap manera, quan no havien augurat tot el contrari.
Al cap i a la fi, meteorologia i economia s’acostumen a catalogar com a branques de la ciència. I ja se sap que una veritat científica ho és mentre una nova investigació no ve a demostrar tot el contrari. Sembla que no s’ha arribat a desmentir fefaentment la teoria de la relativitat d’Einstein, que semblava superada fa poc.
Encara recordem quan el peix blau era el dimoni en la dieta per mantenir la salut, o els productes del porc, o l’oli d’oliva, abans que passessin a ser recomanacions preferents per la capacitat de produir colesterol del bo, i clau de la tan lloada dieta mediterrània, font de vellesa ajornada i saludable. L’última és que, en això del colesterol, una de les obsessions mèdiques actuals, el bo no és tan bo, com a mínim en alguns casos i persones.
El resultat de tot plegat és que, als escèptics i desafectes, sigui de religions, ciències o polítiques, el nombre de certeses, de missatges a creure, s’apropa cada vegada més, si encara no ha arribat, al zero.
Veient els pronòstics sobre el que ara preocupa a més ciutadans del món, la crisi, el futur estaria entre la ruïna total, la desaparició de l’euro –home, ara que s’anaven a encunyar aquí!– i tota una generació perduda sense feina i ingressos, i els qui ja albiren un nou cicle de bonança, que duraria ni més ni menys que vint anys, i que entraria amb força, com a tard, el 2018. Massa tard, per a massa gent, sens dubte.
Diuen, també, que el motor actual del creixement i comprador de deutes universals, la Xina, es troba amb un fenomen de bombolla immobiliària molt semblant al conegut aquí i al sud del Runer, i que també caurà a mitjà termini.
A l’Alt Urgell, un altre poble ha salvat l’escola, que torna a tenir el nombre mínim legal d’alumnes, amb una família vinguda del sud, aprofitant la feina i l’habitatge oferts per l’ajuntament. El neoruralisme pot ser una solució, en tot cas, un atractiu, amb el complement d’Internet i les xarxes socials que ja no fan imprescindible ser urbanita per estar connectat amb el món.
La solució per a l’aproximació del trànsit aeri era fa poc Alguaire, i ara revifa el projecte de la Seu, mentre el govern espanyol torna a garantir que les obres de l’N-145 s’acabaran entre el juny i el setembre d’aquest any. Ser descreguts sembla inevitable. Com continuar fent tot el que podrem, per sobreviure i ajudar solidàriament a sobreviure.
