L’economia d’Andorra, l’existència mateixa d’Andorra, sorgeix d’una particularitat geogràfica que dóna pas a una singularitat històrica que ens permetrà, durant temps, mantenir-nos allu-nyats de la realitat del món que ens envolta, però que alhora, paradoxalment circumstancia la nostra economia a la conjuntura del nostre entorn.
Això ens porta a una economia induïda i no a crear els fonaments d’una economia sòlida i inductora.
Així doncs, el progrés d’Andorra s’inicia amb la quasi nul·litat d’impostos que ens atorga aquest avantatge substancial sobre els nostres veïns i clients: el diferencial de preu. Hàbilment, Andorra s’adapta com a corretja de transmissió.
En els darrers anys, però, apareix una nova forma d’economia: l’economia especulativa, basada en una construcció desenfrenada que ens ha dut a construir on no tocava i on sovint les regles més elementals de lògica arquitectònica no s’aplicaven, ni en l’harmonia del país, ni en regles de seguretat.
Andorra esdevingué una espècie d’El Dorado, on la unitat de mesura, el nostre Dow Jones era el pam quadrat, el qual, tant a l’estat natural com a l’estat construït, adquiria uns indicis sobrevalorats i gairebé inassolibles per la majoria dels habitants d’aquest país. La primera conseqüència d’aquest fet fou l’increment exponencial dels preus immobiliaris, els quals s’ajustaven i es dirigien a mercats exteriors, però obviaven els treballadors i petits empresaris del nostre país.
Les dues conseqüències foren, que les persones i establiments que vivien de l’economia productiva real, sigui en el comerç, hoteleria, serveis i altra petita indústria, es veien obligats a afrontar unes condicions econòmiques desproporcionades. Quantes vegades haurem sentit a dir: “només aixecar la persiana, o obrir la porta em costa…”
Una fugida endavant que l’entorn financer permetia, més encara, encoratjava. Quedava alternativa davant la il·lusió que el país anava creixent? El lema era: “el progrés no es pot parar”. Doncs, de quin progrés parlaven? Podíem considerar aquest endeutament exponencial com a progrés?
Per molt que correm, una fugida endavant no deixa de ser una fugida.
A nivell públic hi havia necessitat de tanta obra pública? Qui en treia profit? La ciutadania o algunes empreses ben situades? Es sobredimensionava Andorra sense cap pla real, sense objectius compartits. Algun dia tocarà afrontar la realitat d’una passat recent que no tenia futur.
Però, un cop el món financer andorrà, deixa de donar suport i crèdits, la bombolla immobiliària rebenta, Andorra cau del núvol i toca violentament de peus a terra. Cal recordar que en els primers anys d’aquest segle, el preu de l’habitatge de venda s’enlaira, tot ignorant vergonyosament la capacitat financera real de la gent que produïa i consumia a Andorra. Les circumstàncies eren atractives per als especuladors, però adverses per als habitants del país. De sobte, el miratge i el miracle s’esfumen. L’economia especulativa andorrana ha ofegat l’economia productiva. L’activitat comercial i hotelera queda seriosament minvada així com la petita indústria a remolc del boom del totxo que ja pateix efectes letals. Comencen a tancar establiments. Dramàtica i insòlita novetat.
Però també cal destacar una altra conseqüència, més d’ordre moral i educatiu, resultat directe d’aquesta economia especulativa: treballar no paga, o tant poc. Molts joves, i no tan joves, prefereixen intentar guanyar diners ràpidament, amb el contraban, amb operacions financeres de compravenda de béns immobles, vehicles, o altres productes.
Qui no recordarà quanta gent es va apuntar a adquirir una titulació d’agent immobiliari entre els anys 1995 i 2005 ? Apilàvem totxos i deutes a dojo, transformant el verd en gris.
Aquesta economia bingo ha distorsionat els valors educatius que s’esperava que imperessin en el nostre món. El rigor, la transparència, la paciència, la solidaritat, el sentit de la responsabilitat, entre altres han deixat pas a unes suposades qualitats molt més impactants: l’astúcia, l’aprofitament, pràctiques, a vegades, amb flaire d’usura. Els Golden Boy de la City o del país dels Pirineus revestien un prestigi i uns sous, que per contrast minusvalidava el del petit empresari o l’assalariat.
Recordo que un company meu, restaurador deia: “Jo només demano una mica de recompensa al meu treball, no gran cosa, alguna cosa més que solament pagar deutes”.
I quan treballar no recompensa, s’instal·la el desencís, el descoratjament, la pèrdua de confiança, tot allò que alhora, i més encara, malmet l’economia… i la salut.
Aquesta dicotomia entre economia productiva i economia especulativa, a més d’obrir una escletxa entre elles, ha enfortit els poders fàctics en detriment de l’Estat, el qual cada cop ha controlat menys la deriva del nostre país.
La privatització, les subcontractacions, les externalitzacions, han concentrat capacitat financera en detriment d’un repartiment equitatiu, alhora que el mateix Estat, cada cop més mancat de recursos i d’objectius, ha anant perdent protagonisme i capacitat decisòria.
Però gemegar i lamentar-se no porta enlloc. Cal buscar quins camins ens poden treure d’aquest fangueig, i com fer-ho?
–Primer de tot, cal combatre l’intrusisme, l’economia submergida. Cadascú ha de fer la feina per a la qual hem estat formats i hem obtingut autorització segons control sensat de l’Estat, amb una especialització i optimització en el sector de cadascú.
–Segonament, rebaixar els preus de lloguer, tant en habitatge com en locals comercials per donar l’embranzida necessària a les empreses serioses.
–Tercerament, impulsar que la banca atorgui finançament a empreses de contrastada solvència ètica amb una llarga trajectòria a Andorra. En aquest sentit s’esdevé imprescindible crear un veritable banca d’empresa.
–Quart, ajudar les empreses andorranes a millorar el seus serveis utilitzant el marge de progressió. El diferencial de preu hauria d’estar acompanyat d’un diferencial de qualitat de servei.
–Cinquè: permetre que el personal pugui formar-se. Per tant, caldria adaptar els horaris de treball a tal efecte.
–Sisè: donar als assalariats un sou mínim digne, superior a l’actual.
–Setè: fomentar unes pràctiques comercials responsables i respectuoses mitjançant una llei de comerç ben pactada i realista i una formació continuada.
–Vuitè: establir una oficina de protecció real del consumidor .
–Novè: no obrir completament tots els sectors d’Andorra a una competència externa desenfrenada abans d’haver posat ordre al mercat interior. Altrament, algunes empreses amb dilatada trajectòria quedaran malmeses per uns competidors molt més potents, amb el conseqüent perill de convertir Andorra en un país de franquícies.
–Desè: limitar el nombre d’establiments d’un mateix sector i permetre una competència interna real abans d’obrir-lo a la competència externa.
–Onzè: potenciar la personalitat d’Andorra, ressaltant la seva autenticitat.
–Dotzè: utilitzar la petitesa d’Andorra per crear una simbiosi entre tots els sectors privats entre ells, i seguidament entre el conjunt dels sectors privats i el sector públic.
–Tretzè: racionalitzar la despesa pública i controlar-la rigorosament.
–Catorzè: exigir responsabilitat als governants i transparència a l’administració.
–Quinzè: dimensionar l’obra pública a les necessitats reals del nostre petit país.
–Setzè: no haver de recórrer a consultors forans per dissenyar l’economia andorrana. Empresaris, empleats i associacions prou coneixen Andorra per donar el suport necessari, i a més, gratuïtament.
–Dissetè: encoratjar pràctiques respectuoses amb el medi ambient, implementant una política real de transport públic, de desplaçaments amb bicicleta i a peu, d’edificacions harmonioses, d’ús d’energies renovables. Entendre que en un món limitat, l’economia ja no pot créixer de manera il·limitada.
–Divuitè: educar des de petits els nostres infants en una economia productiva que doni consideració a l’entorn, l’empresa i l’assalariat.
–Dinovè: aplicar un sistema fiscal just respectant l’esperit de l’article 37 de la nostra Constitució, que diu que tothom ha de contribuir segons les seves possibilitats.
–Vintè: aplicar aquestes mesures sense tardar.
No estem vivint un cicle, som testimonis d’un canvi de món. Alguns hem tingut el privilegi de viure en un entorn de creixement pròsper que s’ha embalat i ha perdut el nord.
Amb aquest joc, gairebé tothom hi ha perdut. Ara ens toca reflexionar i sobretot actuar amb seny i de pressa.
Així doncs, el progrés d’Andorra s’inicia amb la quasi nul·litat d’impostos que ens atorga aquest avantatge substancial sobre els nostres veïns i clients: el diferencial de preu. Hàbilment, Andorra s’adapta com a corretja de transmissió.
En els darrers anys, però, apareix una nova forma d’economia: l’economia especulativa, basada en una construcció desenfrenada que ens ha dut a construir on no tocava i on sovint les regles més elementals de lògica arquitectònica no s’aplicaven, ni en l’harmonia del país, ni en regles de seguretat.
Andorra esdevingué una espècie d’El Dorado, on la unitat de mesura, el nostre Dow Jones era el pam quadrat, el qual, tant a l’estat natural com a l’estat construït, adquiria uns indicis sobrevalorats i gairebé inassolibles per la majoria dels habitants d’aquest país. La primera conseqüència d’aquest fet fou l’increment exponencial dels preus immobiliaris, els quals s’ajustaven i es dirigien a mercats exteriors, però obviaven els treballadors i petits empresaris del nostre país.
Les dues conseqüències foren, que les persones i establiments que vivien de l’economia productiva real, sigui en el comerç, hoteleria, serveis i altra petita indústria, es veien obligats a afrontar unes condicions econòmiques desproporcionades. Quantes vegades haurem sentit a dir: “només aixecar la persiana, o obrir la porta em costa…”
Una fugida endavant que l’entorn financer permetia, més encara, encoratjava. Quedava alternativa davant la il·lusió que el país anava creixent? El lema era: “el progrés no es pot parar”. Doncs, de quin progrés parlaven? Podíem considerar aquest endeutament exponencial com a progrés?
Per molt que correm, una fugida endavant no deixa de ser una fugida.
A nivell públic hi havia necessitat de tanta obra pública? Qui en treia profit? La ciutadania o algunes empreses ben situades? Es sobredimensionava Andorra sense cap pla real, sense objectius compartits. Algun dia tocarà afrontar la realitat d’una passat recent que no tenia futur.
Però, un cop el món financer andorrà, deixa de donar suport i crèdits, la bombolla immobiliària rebenta, Andorra cau del núvol i toca violentament de peus a terra. Cal recordar que en els primers anys d’aquest segle, el preu de l’habitatge de venda s’enlaira, tot ignorant vergonyosament la capacitat financera real de la gent que produïa i consumia a Andorra. Les circumstàncies eren atractives per als especuladors, però adverses per als habitants del país. De sobte, el miratge i el miracle s’esfumen. L’economia especulativa andorrana ha ofegat l’economia productiva. L’activitat comercial i hotelera queda seriosament minvada així com la petita indústria a remolc del boom del totxo que ja pateix efectes letals. Comencen a tancar establiments. Dramàtica i insòlita novetat.
Però també cal destacar una altra conseqüència, més d’ordre moral i educatiu, resultat directe d’aquesta economia especulativa: treballar no paga, o tant poc. Molts joves, i no tan joves, prefereixen intentar guanyar diners ràpidament, amb el contraban, amb operacions financeres de compravenda de béns immobles, vehicles, o altres productes.
Qui no recordarà quanta gent es va apuntar a adquirir una titulació d’agent immobiliari entre els anys 1995 i 2005 ? Apilàvem totxos i deutes a dojo, transformant el verd en gris.
Aquesta economia bingo ha distorsionat els valors educatius que s’esperava que imperessin en el nostre món. El rigor, la transparència, la paciència, la solidaritat, el sentit de la responsabilitat, entre altres han deixat pas a unes suposades qualitats molt més impactants: l’astúcia, l’aprofitament, pràctiques, a vegades, amb flaire d’usura. Els Golden Boy de la City o del país dels Pirineus revestien un prestigi i uns sous, que per contrast minusvalidava el del petit empresari o l’assalariat.
Recordo que un company meu, restaurador deia: “Jo només demano una mica de recompensa al meu treball, no gran cosa, alguna cosa més que solament pagar deutes”.
I quan treballar no recompensa, s’instal·la el desencís, el descoratjament, la pèrdua de confiança, tot allò que alhora, i més encara, malmet l’economia… i la salut.
Aquesta dicotomia entre economia productiva i economia especulativa, a més d’obrir una escletxa entre elles, ha enfortit els poders fàctics en detriment de l’Estat, el qual cada cop ha controlat menys la deriva del nostre país.
La privatització, les subcontractacions, les externalitzacions, han concentrat capacitat financera en detriment d’un repartiment equitatiu, alhora que el mateix Estat, cada cop més mancat de recursos i d’objectius, ha anant perdent protagonisme i capacitat decisòria.
Però gemegar i lamentar-se no porta enlloc. Cal buscar quins camins ens poden treure d’aquest fangueig, i com fer-ho?
–Primer de tot, cal combatre l’intrusisme, l’economia submergida. Cadascú ha de fer la feina per a la qual hem estat formats i hem obtingut autorització segons control sensat de l’Estat, amb una especialització i optimització en el sector de cadascú.
–Segonament, rebaixar els preus de lloguer, tant en habitatge com en locals comercials per donar l’embranzida necessària a les empreses serioses.
–Tercerament, impulsar que la banca atorgui finançament a empreses de contrastada solvència ètica amb una llarga trajectòria a Andorra. En aquest sentit s’esdevé imprescindible crear un veritable banca d’empresa.
–Quart, ajudar les empreses andorranes a millorar el seus serveis utilitzant el marge de progressió. El diferencial de preu hauria d’estar acompanyat d’un diferencial de qualitat de servei.
–Cinquè: permetre que el personal pugui formar-se. Per tant, caldria adaptar els horaris de treball a tal efecte.
–Sisè: donar als assalariats un sou mínim digne, superior a l’actual.
–Setè: fomentar unes pràctiques comercials responsables i respectuoses mitjançant una llei de comerç ben pactada i realista i una formació continuada.
–Vuitè: establir una oficina de protecció real del consumidor .
–Novè: no obrir completament tots els sectors d’Andorra a una competència externa desenfrenada abans d’haver posat ordre al mercat interior. Altrament, algunes empreses amb dilatada trajectòria quedaran malmeses per uns competidors molt més potents, amb el conseqüent perill de convertir Andorra en un país de franquícies.
–Desè: limitar el nombre d’establiments d’un mateix sector i permetre una competència interna real abans d’obrir-lo a la competència externa.
–Onzè: potenciar la personalitat d’Andorra, ressaltant la seva autenticitat.
–Dotzè: utilitzar la petitesa d’Andorra per crear una simbiosi entre tots els sectors privats entre ells, i seguidament entre el conjunt dels sectors privats i el sector públic.
–Tretzè: racionalitzar la despesa pública i controlar-la rigorosament.
–Catorzè: exigir responsabilitat als governants i transparència a l’administració.
–Quinzè: dimensionar l’obra pública a les necessitats reals del nostre petit país.
–Setzè: no haver de recórrer a consultors forans per dissenyar l’economia andorrana. Empresaris, empleats i associacions prou coneixen Andorra per donar el suport necessari, i a més, gratuïtament.
–Dissetè: encoratjar pràctiques respectuoses amb el medi ambient, implementant una política real de transport públic, de desplaçaments amb bicicleta i a peu, d’edificacions harmonioses, d’ús d’energies renovables. Entendre que en un món limitat, l’economia ja no pot créixer de manera il·limitada.
–Divuitè: educar des de petits els nostres infants en una economia productiva que doni consideració a l’entorn, l’empresa i l’assalariat.
–Dinovè: aplicar un sistema fiscal just respectant l’esperit de l’article 37 de la nostra Constitució, que diu que tothom ha de contribuir segons les seves possibilitats.
–Vintè: aplicar aquestes mesures sense tardar.
No estem vivint un cicle, som testimonis d’un canvi de món. Alguns hem tingut el privilegi de viure en un entorn de creixement pròsper que s’ha embalat i ha perdut el nord.
Amb aquest joc, gairebé tothom hi ha perdut. Ara ens toca reflexionar i sobretot actuar amb seny i de pressa.
