Quan juga la selecció la família del rugbi es motiva un punt més. Ahir no va ser l’excepció.
La graderia es va mostrar intensa, com el seu equip, però Israel va demostrar, i la resistència va durar la primera meitat. El 5 a 7 del descans va acabar resultant fictici i els israelians, amb més físic i molta intensitat, van sotmetre Andorra en el segon temps (26-5). Conscient de la petitesa d’Andorra, el cap de Govern, Toni Martí, aliat ahir a la llotja i acompanyat dels homes d’Esports, els dos jordis, Beal (coordinador i exseleccionador) i Cerqueda (secretari d’Estat), va departir amb el president de la federació, Xavier Vilasetrú, i se’l va veure relaxat i atent al joc en el santuari de l’oval, que passarà a convertir-se en una joia de la corona generalista si el projecte del futur estadi nacional culmina, amb retard i més car. Martí no té problemes a baixar al fang, malgrat el debat sobre l’estadi i el seu ús. I si en alguns moments les crítiques del rugbi han estat dures no passa res. Va exercir d’autoritat com tocava, va saludar els jugadors i qui fes falta. També el secretari general de la federació, Felip Gallardo, que acostuma a dir el que pensa i ja ha estat en més d’un cos a cos verbal.
Deien que no, però qui sap si durant la tarda d’ahir, veient evolucionar els ‘isards’ sobre la humida i pesada gespa del Camp del Consell, es va tancar la fórmula Prada de Moles, proposada amb realisme pel rugbi, que vol tenir on jugar quan es destrueixi el Camp del Consell, es construeixi l’estadi nacional i els camions arribin al terreny de joc. El comú d’Encamp posarà diners l’any vinent a Prada de Moles i si el Govern n’hi aporta uns quants més pot quedar un espai endreçat. Perquè el rugbi hi jugui provisionalment. Menys maldecaps i qui sap si un estadi acabat més aviat. Tot s’ha de veure, perquè tot acaba sent qüestió de diners.
Com la majoria, el cap de Govern tampoc no va poder evitar els ànims d’un entregat aficionat israelià. “El-el-Israel”, era el seu crit de guerra. Va tocar sentir-lo amb insistència, perquè Andorra, amb la baixa d’homes importants, prou va fer a mantenir el pols durant el primer acte. Una bona i elaborada transmissió i la cursa de Benjamí Taurinyà va posar el 5 a 7 quan faltaven set minuts per al descans. Israel va començar perdonant dos cops de càstig relativament senzills però mostrant les seves armes. Físic, potència i velocitat d’execució, com la del seu mig de melé, que va trobar una escletxa per a l’assaig després de minuts de molta defensa d’Andorra. Si a sobre monsieur l’arbitre, vingut de Bèlgica, era permissiu, el control de la situació es feia més que difícil. La graderia va demanar infraccions que semblaven clares, però no estava per la labor.
Numància va començar a caure en arrencar el segon temps, amb un assaig de penalitat; i va cedir definitivament en el minut 60, quan la pressió israeliana va dur males decisions en defensa perquè arribés el 5 a 21. Andorra, amb canvis executats pel desgast –caldrà veure la factura de lesions amb vista al compromís a Sèrbia en uns dies– no va poder ni amb la superioritat que li va concedir una groga a la recta final. Israel va anotar-se el quart assaig –no transformat– per a gran satisfacció de l’apassionat aficionat, que baixava a la gespa per donar una bandera als seus. El cap, com la resta, desfilava cap a casa rendit a l’evidència.
