Al final del darrer mandat va deixar la política activa, una etapa que dóna per tancada i que veu ara amb distància, des del càrrec diplomàtic que ocupa a Estrasburg.
El darrer cop que vam parlar vostè era síndic general del govern del PS. Ara és ambaixador a Estrasburg amb el de DA.
Ja no me’n recordo! Tinc una capacitat per fer reset que va molt bé (riu). És una altra etapa de la vida.
Com canvien les coses…
D’entrada, em va costar prendre la decisió, però la presidència del comitè de ministres és una ocasió que passa un cop cada generació i crec que el repte era interessant per mi i per a Andorra.
Va ser una sorpresa per a molts que acceptés el càrrec, tot i que no és polític, d’un projecte que precisament va passar per sobre del PS a les eleccions.
Efectivament, una de les raons per les quals vaig acceptar va ser perquè no és un càrrec polític. Vaig estudiar-ne els pros i els contres, tant en el pla personal com del repte que representava, i… vaig dir que sí.
Manté el carnet del PS?
Sí.
El partit ha entès la decisó?
Suposo que hi ha hagut opinions de tots els colors. Però en tot cas, és una decisió personal i l’assumeixo plenament.
Hi ha hagut reaccions de les instàncies més altes del partit?
Si n’hi ha hagut, en tot cas no m’han arribat.
La relació amb el PS és fluida?
Ara no sóc elegit pel PS i no sóc ningú dins del partit. Com a militant, miro i escolto. Tampoc no em toca valorar què fa el PS, sinó representar el millor possible el país.
Ho fa davant d’un organisme força desconegut per a molts.
Això passa perquè els mateixos estats, o no són conscients del que representa, o si ho han estat en algun moment, ho han deixat de considerar important. Generalment se’n parla quan hi ha una sentència del tribunal [Europeu dels Drets Humans] i si és en contra de l’Estat; quan és a favor tampoc, i n’hi ha moltes.
Per què diu que els estats no ho consideren important?
El Consell d’Europa representa uns estàndards i adherir-se al Conveni de drets humans és una espècie de reconeixement internacional que les coses s’estan fent bé. I sembla que quan t’hi has adherit ja s’ha acabat i, en realitat, és quan tot comença. En el cas d’Andorra crec que els estàndards, globalment, els tenim. Però no hi ha la consciència de què representa la institució i què pot aportar.
Què els diria als que entenen la institució com un ens que gasta molts diners i que, a efectes pràctics, aporta poc als estats?
El punt fort del Consell d’Europa és que al final és una adhesió voluntària. El Consell essencialment què fa? Detecta errors, coses que no funcionen tal com ho haurien de fer i proposa solucions als estats, que són lliures d’agafar-les o no. És un sistema completament diferent. Fins ara no hi ha hagut cap estat que es negués a aplicar el que s’ha anat aprovat, però n’hi ha que ho fan més aviat que uns altres.
Precisament, el Consell d’Europa ha recomanat al país despenalitzar l’avortament, però ha quedat en paper mullat…
Normalment els estats tenen prioritats. I després també hi ha situacions concretes de cadascun. El que seria greu és que un estat no apliqués res. En aquest sentit, Andorra és un dels que s’està regenerant bastant. No tinc clar que sempre sigui de manera molt conscient… Potser és més per fer els deures ben fets i no perquè es creu realment que és la bona solució.
I en el cas de l’avortament, què me’n diu? El país encara no ha reaccionat.
Sé que és un tema que a Andorra ha estat sobre la taula en diverses ocasions. Però perquè tiri endavant cal una majoria al Consell General. Arribarà un dia que vindrà. Crec que és un tema de societat, hi ha coses que necessiten el seu temps i per moltes raons en les quals ara, com a ambaixador, no entraré. Puc tenir la meva opinió personal però ara no toca defensar-la.
El comissari europeu de drets humans del Consell va avaluar el país al febrer, i entre les recomanacions hi havia la rebaixa dels anys de residència per poder votar en eleccions locals. Què en pensa?
L’informe, globalment, és molt positiu. Sí que fa una sèrie de recomanacions, però personalment crec que seria bo prioritzar-les. Ni totes, crec, tenen la mateixa urgència ni totes justifiquen que estiguin escrites de la forma com ho estan. Si bé és cert, demana ratificar coses que no s’han ratificat, encara que és una voluntat de l’Estat fer-ho. Durant la presidència del comitè de ministres se n’adoptaran unes quantes, com la de la violència domèstica, per exemple.
I la qüestió dels drets polítics?
Se’n parla molt al Consell d’Europa. S’ha de tenir en consideració la realitat de l’Estat. Quan Andorra hi va ingressari, el total d’immigració, en relació amb la població nacional, representava el 80%. En aquell moment el país es va comprometre a una sèrie de recomanacions que es van aplicar, com ara la modificació de la Llei de la nacionalitat. Però en divuit anys la proporció ha canviat, i ara hi ha un 45% d’andorrans davant la resta, immigrants. Crec que estem en una època en què es pot tornar a plantejar, però tenint en compte la realitat del país i el que això implica. Ara bé, diria que hi ha prioritats més grans, fins i tot a dins de l’informe.
Què suposa per al país ostentar la presidència del comitè de ministres?
És un moment privilegiat per donar-nos a conèixer, però també perquè nosaltres mateixos veiem què som capaços de fer. Crec que anirà molt bé.
Té previst tornar a la política?
Mai no es pot dir mai, però crec que és una etapa tancada.
Què li sembla l’acció de govern de DA?
No crec que em toqui valorar-la des del lloc on estic.
