Amable lector, avui, si continues endavant, trobaràs un exercici d’estil periodístic a imitació dels poetes medievals del dolce stil nuovo i del seu recurs retòric, la donna specchio. Amb la intenció de no ser descoberts, aquests artistes escrivien versos a la dona estimada a través d’una altra dona, que convertien en el seu mirall literari i amorós. Un servidor provarà de fer el mateix. L’amable lector segur que serà prou hàbil, si vol, d’esbrinar on assenyalen els mots reflectits per aquest mirall en què ara aquest sempre benvolent signatari escriu la seva columna setmanal. (inici del reflex) Els ciutadans de Duisburg han enviat a casa per referèndum el seu cònsol major, Adolf Saverland, com a càstig per la seva tossuderia a no voler assumir cap responsabilitat de cap mena per la tragèdia de la Love Parade, en què el 24 de juliol del 2010 van morir 21 persones i més de 500 van restar ferides. El resultat de la consulta popular directa, que va tenir lloc diumenge passat, ha sorprès el polític alemany, que confiava en l’absolució dels seus conciutadans i electors i que ha hagut de parar la galta a una pluja de vots contraris a la seva gestió i fer les maletes dimecres. En una ciutat amb poc més de mig milió d’habitants i tradició de pobra participació en les eleccions del sistema democràtic –va caler reunir 80.000 signatures per forçar el referèndum–, el percentatge de validació de la consulta vinculant es va situar en el 25%. Doncs bé, hi va participar el 41,6% del cens. Eren necessaris 90.000 vots a favor d’enviar aquest polític cap a casa seva. En total se’n van obtenir 130.000. El resultat va contradir una moció de censura promoguda pels partits polítics de l’oposició al consistori, que havia estat refusada el setembre del 2010. Ara Duisburg disposa de sis mesos per escollir un nou cònsol major. El veredicte judicial que estipularà les culpes de la catàstrofe de la Love Parade encara s’ha de fer públic. El veredicte polític, en canvi, per una vegada i sense que serveixi de precedent, va quedar escrit diumenge passat. Amable lector, si creus que aquesta notícia no mereixia un tractament molt més ampli al nostre entorn pots llençar aquest mirall a les escombraries i cremar-les al forn, que es veu que tampoc no té gaire feina. Atentament, el teu sempre benvolent signatari.
“Tu voi che governi e lo faccia bene? E allora dammi i soldi, mi devono pagare bene.” No és ficció, són mots de Nicola Cristaldi, cònsol major de Mazara, vila siciliana. Els comuns andorrans no són un cas únic. L’idioma del diner és universal com l’excusa de la legalitat i el bon govern. Valoro el que faig a Sant Julià: el dentista, qui em té cura de la visió cansada, el taller que em reparava el cotxe, el teatre, el museu. A Laurèdia és on vaig situar un conte sobre clípols moderns i on l’Alba em va fer el primer petó perquè va voler. Me’n recordo quan travesso la parròquia. El cotxe és prestat, condueixo de nit i sona la ràdio. Uns 300.000 espanyols signen a favor d’una casella per a la ciència a l’IRPF. Es pregunten si Espanya ha de ser un país de cambrers. Els envejo. Encara es creuen que discuteixen temes transcendents i “planten llavors”, com diu un investigador sense feina. A Andorra no hi ha cap dubte. L’única opció de present és atendre el turista, que ja no ve com venia perquè hi ha crisi i tot el que s’ha calculat està sobredimensionat. Algú va lligar els gossos amb llonganisses i ara ens els haurem de menjar. (Que ningú s’ofengui, és un símil de desesperació.) El futur dels servidors de la cosa pública passa per fer valer el passaport i aferrar-se a la primera plaça que es presenti. No em sorprèn, per tant, que gràcies a la suma incontestable dels vots dels ciutadans, primer com a consellera general (fugaç) i després com a cònsol major, algú decideixi que el que ha de fer és apujar-se el sou perquè s’ho mereix i després se’l rebaixi malgrat que asseguri que el que ha fet és legal. Evidentment, la classe política llegeix poc i no visita la biblioteca. Des d’aquí els recomano Ejemplaridad pública, de Javier Gomá Lanzón, assaig on es raona que la responsabilitat de l’exemple personal dels polítics ha de ser un mirall per a la ciutadania. Ja no val preocupar-se pel melic propi, sinó resoldre com viurem junts en una societat on l’exemplaritat en el que fem és l’únic que ens diferencia dels lladres. Sempre que em calgui, doncs, continuaré visitant els professionals lauredians i pagaré el que em demanin per la seva feina, fins que la crisi m’ho permeti, perquè són exemplars a l’hora de fer les coses. No crec que els que manen puguin afirmar el mateix.
Llegeixo el Diari. Un exercici que et recomano. No només aquest que tens a les mans o a la xarxa. Qualsevol altre, el que sigui. Més d’un si pot ser i en més d’una llengua, preferiblement. És bo comparar. Molts mitjans de comunicació s’han convertit forçats de manera miserable per les fortunes locals en reducte del xovinisme més tronat. (M’interessen més tres ferits d’aquí que dos morts de més enllà.) La raó: no eren dels nostres i no venen. (Com diu?) Llegeixo, a la biblioteca, és clar, on si no, el meu pressupost cultural no arriba a més, i content que n’estic. No dec res a ningú, ni penso demanar res a crèdit mai més en aquesta vida. En una altra, potser. Analitzo actituds, declaracions. Escriure és pensar, no és una altra cosa, i llegir, interpretar correctament el pensament d’algú altre. Si vols, jugarem a veure qui té l’orgull de ser ignorant. Uns van viure una època de vaques grasses. Fins i tot massa, confessen. Una feina de cara al públic ja ho té, els cicles canvien, puges i baixes. Ara toca esforçar-s’hi per no aconseguir ni una petita engruna de la bona època. Gent despatxada, oficines tancades, petits encàrrecs d’administració per salvar el pressupost de cada dia, atendre qui sigui a qualsevol hora de qualsevol dia i sense cap ajuda de l’administració. (Si no has recollit prou per tu faràs.) Alguna queixa, però ningú pensa anar a la Batllia a denunciar els qui manen perquè s’ha quedat amb el cul a l’aire i ha agafat fred. A serrar les dents, imaginar altres possibilitats i fer el que sigui. Uns altres avisen que aniran a la Batllia contra els qui manen perquè ells van passar un examen que els assegurava unes condicions laborals fossin quines fossin les condicions socials. Per què s’haurien de fotre. També estan de cara al públic però no s’han hagut de reinventar ni reconvertir. Continuen cobrant i treballant i amenacen de canviar de vot sempre que algú els rasqui una mica el melic. No es tracta, amable lector, de decidir ara de qui és la culpa d’aquesta crisi de merda, sinó d’endevinar qui dels dos sectors de l’exemple imaginat –és clar– no té feina i qui sí, a qui li han retallat de tot i a qui només li ho anuncien, qui és del sector privat amb la dignitat que pot i qui és servidor de la cosa pública i encara es pot permetre el luxe de la ignorància.
“Una altra d’aquell paio mal afaitat en favor de les biblioteques”, i del rugbi, hi afegiria. Doncs, sí. M’afalaga que l’executiu em llegeixi i allargui l’horari d’un dels pilars de la primera línia del paquet de l’economia social, de la cohesió social i de la salut social, les biblioteques. Doncs, no. Potser m’equivoco jo i no l’executiu. Em demano què és més interessant, si beure tot l’alcohol que puguis pagar sense tenir en compte la qualitat o llegir el llibre que vulguis amb plaer garantit? Hi penso la setmana del Festival Hay, a Cartagena de Indias, Colòmbia. “Segur que és un negoci il·legal”. Doncs, no! Es tracta de literatura, sí, i d’uns 40.000 turistes de cop. Si l’Amèrica del Sud queda molt lluny, cap problema, la primera setmana de juny se celebra el Festival Hay original, el de la ciutat gal·lesa de Gelli Gandryll, coneguda en anglès com a Hay-on-Wye, el primer poble de llibres. Una línia de negoci que altres ciutats han copiat amb èxit. Sí, copiat, que és el que proven de fer per sortir-se’n els que no creen. Per què no copiem, però bé, i en lloc d’una copa de soroll a deshora (a veure si no perdrem fins i tot l’adjectiu de país segur), em permetrà el lector que sense fumar-me res al·lucini i m’imagini les avingudes Meritxell i Carlemany amb dues-centes botigues les unes a tocar de les altres, totes obertes, dedicades al negoci cultural (una part de l’oferta podria crear-se aquí) per a persones que llegeixen, que caminen a poc a poc, que no es gasten els diners a decorar una màquina amb quatre rodes i que per tant no tenen pressa a tornar a casa ni a seguir una cosa que es diu clàssic i que no és ni llatí ni grec. O en lloc de la Cortinada actual, que no deixa de ser un quart dormitori, això sí de luxe, s’hi podria recrear un poble de llibres a l’andorrana. Que no tenim línies de transport diàries a Catalunya i França? Doncs, a editar, llogar, prestar i vendre llibres a tothom. Per què no. És millor el que tenim? Els que no llegeixen em diran que sí, que els 75 turistes de cada 100 que no fan nit al país s’hi quedaran per l’alcohol. No sé si creure-m’ho? Per cert, el cap de setmana que ve comença el Sis Nacions. El País de Gal·les jugarà molt bé però tornarà a perdre com gairebé sempre, i què, serà un plaer veure’ls jugar. És una altra manera de viure. És rugbi.
Estem obligats a mantenir els llaços de sang. Els guionistes de les sèries ens ho recorden constantment. Herència genètica. “Les orelles de son pare i els llavis, de sa mare. Sí, però el front, del padrí.” Frases, gairebé oracions, que pronunciem perquè tenim por de la mort i volem assegurar-nos que continuarem vivint en els trets d’una descendència que ves a saber si ens ho agrairà. Per això sóc favorable a la vasectomia i a poder decidir quan ho vols deixar estar, sobretot quan ja no pots ni anar al lavabo solet. (La balada del Narayama, relectura de profit per als farts del Nadal.) Mantinc petits plaers, prenc alcohol només del bo i pobre com sóc no en bec gaire, estimo i no espero res com a torna, i llegeixo abans de perdre’m en l’actualitat mediàtica. Tots tenim família, també jo, però tothom hauria de tenir colla i sentir-se protegit fins i tot de la família per una colla. Definició: grup de persones que han compartit vides passades i que no necessiten veure’s cada dia per reprendre la conversa. Tinc aquesta sort i lluito per ser-ne mereixedor. Disculpi el lector un exordi tan extens per anar a parar al tema d’avui. Quan ens retrobem, enraonem del bé i del mal, fins que compartim el fàstic de la merda de crisi actual. A un treballador d’una insigne entitat financera se li escapa que si sabéssim el que passa amb els comptes de segons qui, segons quan i segons per a què, fotríem tots el camp a Islàndia, on encara creuen en la cosa pública i jutgen polítics, banquers i especuladors i redacten constitucions i el Consell General de l’illa s’hi mostra d’acord. Com aquí. Com els veïns del sud, que no arreglen mai res o com els del nord, que veuen com la grandiositat republicana s’esquerda en cada barri. (Preparats per a una coprincesa.) Un bon whiski en una taula que ens iguala, però tot s’acaba, líquid i frases afortunades. En una concessió a la llagrimeta recordem quan havíem d’omplir papers i fer-ho bé i a temps i respondre amb nom i diners per demanar una subvenció aquesta sí de merda per a les associacions de què hem format part. Les vegades que ens van dir que no. Per què això no ha passat en aquestes bombolles. Per sort, resistim. Ja ho escrivia Freud, fluctuat nec mergitur. Ho sento, però menys gintònics de nou-ric i més biblioteques. Salut.
Ho confesso, no he posat cap arbre ni cap figura de pessebre ni cap tronc per fer de tió ni cap llum ni cap home gras vestit de vermell ni he jugat –i això deu ser el més fort perquè ningú no ho entén– a la loteria espanyola, ni tan sols a la de l’empresa que em paga la CASS. Em diuen que ha tocat però veig que tothom continua treballant-hi i jo content que puguem fer-ho. Resumit el Nadal, doncs, a la meva. La setmana passada esmentava una mesura imprescindible per a la recuperació moral: les biblioteques. Que els que manen no hi retallin gens, en res, al contrari, que exagerin, que les obrin totes a tothom nit i dia. Una mica més de personal, i què, els cafès dels voltants en sortirien guanyant, els clípols anirien més plens –potser es plantejaria d’una vegada l’horari nocturn continuat, no crec que ningú hi pugui trobar cap argument en contra si no és l’econòmic, però això no ha impedit malbaratar els diners a cabassos en actes molt més innecessaris que els que proposo–, els llibres circularien, les idees arrelarien, la intel·ligència creixeria i la llibertat s’imposaria. Sí, la llibertat. Una biblioteca és una illa de llibertat entre les pràctiques feudals que ens envolten. Qualsevol treballador de qualsevol empresa, posem-hi de neteja, per exemple, podria llegir el llibret de Ganshof, Qu’est-ce que la féodalité, un clàssic dels anys cinquanta. Podria adonar-se que assistir a una trobada (no conferència de premsa) obligada (no convocada) per fer costat (no per preguntar) a l’amo i encaixar-hi la mà no deixa de ser el mateix que ja al segle VIII feien els servidors dels senyors en una operació que rebia el nom d’immixtio manuum, indispensable per a encomanar-s’hi i mantenir l’ordre abans del jurament de fidelitat. Evidentment, lligava el servidor al senyor per vida. Evidentment, d’això se’n diu feudalisme. Evidentment, ja fa segles que els filòsofs, la justícia i fins i tot algun representant de l’Església se la van carregar tot recomanant que a la força del treball, el nostre, hi ha de correspondre un salari acordat per totes dues parts en un contracte signat que ha de ser just i que ha de comprometre les parts a fer-se’n responsables per igual. La resta són excuses de mal pagador o amenaces. Ja ho trobaran als diccionaris que hi ha a les biblioteques.
Escric. Primer el verb, no fos cas. Sobrevisc a l’esperit de Nadal gràcies al conte del Miquel Vigo, de lectura imprescindible per a qui vulgui aprendre a escriure. De fet, no ha passat res. Ningú, per exemple, no s’ha manifestat a la Rotonda cridant amb el cor a la boca It’s the end of the world as we know it (and I feel fine), la cançó que fa vint-i-cinc anys ens hauria d’haver il·luminat. No hem entès res, però encara estem aquí, com si això fos cap mèrit. En canvi, sí que m’he vist envoltat de tota mena de gent que cantava amb les butxaques buides l’himne de la Janis Joplin per mirar que Nostre Senyor els comprés un Mercedes Benz, una gran tele a color o els pagués una nit de festa. Com és el capitalisme, implacable en la lògica i permeable en l’absència de moral. Dues bandes sonores i en la tercera busco la carambola. Sense més collonades. La mesura del Govern que més recordo, i que malgrat que el món periodístic se’n foti és l’única que he sentit que es comenta al clípol, és que podrem anar de festa més hores. Suposo que deu haver-hi un gran discurs sobre què cal fer perquè ens convertim en un destí molt més atractiu per a turistes sense escrúpols. En època de crisi, com és que no hi ha ningú que arrisqui, que millori les condicions laborals amb creativitat i que exigeixi responsabilitat als que manen, la mateixa que tenim tots els altres. Doncs no, l’ideal és distreure’ns amb més festa. És per cagar-s’hi si no fos que és veritat i que ja era veritat a l’imperi romà. Panem et circences. No hi ha hagut ningú en aquest executiu dels millors que hagi protestat, que hagi proposat altres remeis per a la cosa pública. Ningú? Costa tant de creure que si el problema és una mala tarda del guionista aquí llanço una idea. Si alguna cosa funciona a Andorra són les biblioteques, públiques i escolars. Així ho crec i ho afirmo. Gràcies a les persones que hi treballen i que les fan rutllar més del que se’ls pot exigir. Per què no les obrim nit i dia. Tan imbècil sóc que espero que un govern que vol millorar-me prefereixi ampliar les hores en què em puc emborratxar a invertir perquè pugui instruir-me sempre que vulgui. Deu ser que sí, que sóc imbècil, del tot. Mentrestant els llestos esperen la carambola, que per alguna raó tenen èxit i manen.
No entenc per què no hi ha ningú que en públic escrigui sobre els suïcidis que es cometen a Andorra. La policia no en diu res. Ho pregunto als professionals de la notícia, però abaixen els ulls i em confirmen el que ja sé, que el cos d’ordre no en parla i que el Diari, tampoc. Potser sóc jo que m’estic tornant no sé què i ho deixo estar. No puc, però, perquè dino amb la dona que estimo i em comenta que un alumne ha tret en una classe el tema i ha afirmat que se n’havien comès cinc i que no ho podia llegir enlloc. La que s’ha organitzat millor que no ho expliqui. Que si m’han dit, que si sé de bona font, que si la germana de la veïna de l’amic de… Mentides i més mentides. Com la del senyor malpensat que aquesta setmana ha empastifat tota la Seu amb cartells en què apareixien suposadament infermeres del Sant Hospital amb actitud i roba lleugeres en imatges extretes de radiografies, tot afirmant que així es dilapiden els diners que provoquen les retallades. En fi, suposo que trigarà a sortir de casa ara que s’ha descobert –no costava gens– que es tractava de fotocòpies de fotografies d’un calendari japonès de promoció de l’empresa que
fabrica la màquina que fa les radiografies. Doncs això, més mentides. Consulto la xarxa i hi trobo que en l’enquesta de valors del 2009 s’afirma que els andorrans troben moderadament acceptable el suïcidi i que en un article d’enguany sobre la quarta planta,
del Gabriel Fernàndez, un doctor comenta que Andorra té un dels índexs més baixos de suïcidis d’Europa. M’ho crec, però voldria comprovar-ho. Consulto l’OMS, en l’apartat de Programmes and projects, en el subapartat de Suicide prevention i el subsegüent de Country reports and charts available, i no en trec res. Per què? Andorra no acostuma a sortir als estudis internacionals. De fet, en els que a mi m’interessen no hi surt mai. Després d’Albània, Armènia. Hi ha tots els petits, hi ha els grans, els veïns, però no el País del Pirineu. Des del meu dolor i amb la intenció de no ferir-ne cap altre, crec que és millor mirar de cara i interrogar-se pel perquè de tot plegat. No voler saber-ho és hipocresia i no afirmar amb claredat que la crisi no només ens fa més pobres sinó que ens fa perdre la vida és mentir. Avui jo no en tinc ganes, i vostès?
