“Una altra d’aquell paio mal afaitat en favor de les biblioteques”, i del rugbi, hi afegiria. Doncs, sí. M’afalaga que l’executiu em llegeixi i allargui l’horari d’un dels pilars de la primera línia del paquet de l’economia social, de la cohesió social i de la salut social, les biblioteques. Doncs, no. Potser m’equivoco jo i no l’executiu. Em demano què és més interessant, si beure tot l’alcohol que puguis pagar sense tenir en compte la qualitat o llegir el llibre que vulguis amb plaer garantit? Hi penso la setmana del Festival Hay, a Cartagena de Indias, Colòmbia. “Segur que és un negoci il·legal”. Doncs, no! Es tracta de literatura, sí, i d’uns 40.000 turistes de cop. Si l’Amèrica del Sud queda molt lluny, cap problema, la primera setmana de juny se celebra el Festival Hay original, el de la ciutat gal·lesa de Gelli Gandryll, coneguda en anglès com a Hay-on-Wye, el primer poble de llibres. Una línia de negoci que altres ciutats han copiat amb èxit. Sí, copiat, que és el que proven de fer per sortir-se’n els que no creen. Per què no copiem, però bé, i en lloc d’una copa de soroll a deshora (a veure si no perdrem fins i tot l’adjectiu de país segur), em permetrà el lector que sense fumar-me res al·lucini i m’imagini les avingudes Meritxell i Carlemany amb dues-centes botigues les unes a tocar de les altres, totes obertes, dedicades al negoci cultural (una part de l’oferta podria crear-se aquí) per a persones que llegeixen, que caminen a poc a poc, que no es gasten els diners a decorar una màquina amb quatre rodes i que per tant no tenen pressa a tornar a casa ni a seguir una cosa que es diu clàssic i que no és ni llatí ni grec. O en lloc de la Cortinada actual, que no deixa de ser un quart dormitori, això sí de luxe, s’hi podria recrear un poble de llibres a l’andorrana. Que no tenim línies de transport diàries a Catalunya i França? Doncs, a editar, llogar, prestar i vendre llibres a tothom. Per què no. És millor el que tenim? Els que no llegeixen em diran que sí, que els 75 turistes de cada 100 que no fan nit al país s’hi quedaran per l’alcohol. No sé si creure-m’ho? Per cert, el cap de setmana que ve comença el Sis Nacions. El País de Gal·les jugarà molt bé però tornarà a perdre com gairebé sempre, i què, serà un plaer veure’ls jugar. És una altra manera de viure. És rugbi.
Estem obligats a mantenir els llaços de sang. Els guionistes de les sèries ens ho recorden constantment. Herència genètica. “Les orelles de son pare i els llavis, de sa mare. Sí, però el front, del padrí.” Frases, gairebé oracions, que pronunciem perquè tenim por de la mort i volem assegurar-nos que continuarem vivint en els trets d’una descendència que ves a saber si ens ho agrairà. Per això sóc favorable a la vasectomia i a poder decidir quan ho vols deixar estar, sobretot quan ja no pots ni anar al lavabo solet. (La balada del Narayama, relectura de profit per als farts del Nadal.) Mantinc petits plaers, prenc alcohol només del bo i pobre com sóc no en bec gaire, estimo i no espero res com a torna, i llegeixo abans de perdre’m en l’actualitat mediàtica. Tots tenim família, també jo, però tothom hauria de tenir colla i sentir-se protegit fins i tot de la família per una colla. Definició: grup de persones que han compartit vides passades i que no necessiten veure’s cada dia per reprendre la conversa. Tinc aquesta sort i lluito per ser-ne mereixedor. Disculpi el lector un exordi tan extens per anar a parar al tema d’avui. Quan ens retrobem, enraonem del bé i del mal, fins que compartim el fàstic de la merda de crisi actual. A un treballador d’una insigne entitat financera se li escapa que si sabéssim el que passa amb els comptes de segons qui, segons quan i segons per a què, fotríem tots el camp a Islàndia, on encara creuen en la cosa pública i jutgen polítics, banquers i especuladors i redacten constitucions i el Consell General de l’illa s’hi mostra d’acord. Com aquí. Com els veïns del sud, que no arreglen mai res o com els del nord, que veuen com la grandiositat republicana s’esquerda en cada barri. (Preparats per a una coprincesa.) Un bon whiski en una taula que ens iguala, però tot s’acaba, líquid i frases afortunades. En una concessió a la llagrimeta recordem quan havíem d’omplir papers i fer-ho bé i a temps i respondre amb nom i diners per demanar una subvenció aquesta sí de merda per a les associacions de què hem format part. Les vegades que ens van dir que no. Per què això no ha passat en aquestes bombolles. Per sort, resistim. Ja ho escrivia Freud, fluctuat nec mergitur. Ho sento, però menys gintònics de nou-ric i més biblioteques. Salut.
Ho confesso, no he posat cap arbre ni cap figura de pessebre ni cap tronc per fer de tió ni cap llum ni cap home gras vestit de vermell ni he jugat –i això deu ser el més fort perquè ningú no ho entén– a la loteria espanyola, ni tan sols a la de l’empresa que em paga la CASS. Em diuen que ha tocat però veig que tothom continua treballant-hi i jo content que puguem fer-ho. Resumit el Nadal, doncs, a la meva. La setmana passada esmentava una mesura imprescindible per a la recuperació moral: les biblioteques. Que els que manen no hi retallin gens, en res, al contrari, que exagerin, que les obrin totes a tothom nit i dia. Una mica més de personal, i què, els cafès dels voltants en sortirien guanyant, els clípols anirien més plens –potser es plantejaria d’una vegada l’horari nocturn continuat, no crec que ningú hi pugui trobar cap argument en contra si no és l’econòmic, però això no ha impedit malbaratar els diners a cabassos en actes molt més innecessaris que els que proposo–, els llibres circularien, les idees arrelarien, la intel·ligència creixeria i la llibertat s’imposaria. Sí, la llibertat. Una biblioteca és una illa de llibertat entre les pràctiques feudals que ens envolten. Qualsevol treballador de qualsevol empresa, posem-hi de neteja, per exemple, podria llegir el llibret de Ganshof, Qu’est-ce que la féodalité, un clàssic dels anys cinquanta. Podria adonar-se que assistir a una trobada (no conferència de premsa) obligada (no convocada) per fer costat (no per preguntar) a l’amo i encaixar-hi la mà no deixa de ser el mateix que ja al segle VIII feien els servidors dels senyors en una operació que rebia el nom d’immixtio manuum, indispensable per a encomanar-s’hi i mantenir l’ordre abans del jurament de fidelitat. Evidentment, lligava el servidor al senyor per vida. Evidentment, d’això se’n diu feudalisme. Evidentment, ja fa segles que els filòsofs, la justícia i fins i tot algun representant de l’Església se la van carregar tot recomanant que a la força del treball, el nostre, hi ha de correspondre un salari acordat per totes dues parts en un contracte signat que ha de ser just i que ha de comprometre les parts a fer-se’n responsables per igual. La resta són excuses de mal pagador o amenaces. Ja ho trobaran als diccionaris que hi ha a les biblioteques.
Escric. Primer el verb, no fos cas. Sobrevisc a l’esperit de Nadal gràcies al conte del Miquel Vigo, de lectura imprescindible per a qui vulgui aprendre a escriure. De fet, no ha passat res. Ningú, per exemple, no s’ha manifestat a la Rotonda cridant amb el cor a la boca It’s the end of the world as we know it (and I feel fine), la cançó que fa vint-i-cinc anys ens hauria d’haver il·luminat. No hem entès res, però encara estem aquí, com si això fos cap mèrit. En canvi, sí que m’he vist envoltat de tota mena de gent que cantava amb les butxaques buides l’himne de la Janis Joplin per mirar que Nostre Senyor els comprés un Mercedes Benz, una gran tele a color o els pagués una nit de festa. Com és el capitalisme, implacable en la lògica i permeable en l’absència de moral. Dues bandes sonores i en la tercera busco la carambola. Sense més collonades. La mesura del Govern que més recordo, i que malgrat que el món periodístic se’n foti és l’única que he sentit que es comenta al clípol, és que podrem anar de festa més hores. Suposo que deu haver-hi un gran discurs sobre què cal fer perquè ens convertim en un destí molt més atractiu per a turistes sense escrúpols. En època de crisi, com és que no hi ha ningú que arrisqui, que millori les condicions laborals amb creativitat i que exigeixi responsabilitat als que manen, la mateixa que tenim tots els altres. Doncs no, l’ideal és distreure’ns amb més festa. És per cagar-s’hi si no fos que és veritat i que ja era veritat a l’imperi romà. Panem et circences. No hi ha hagut ningú en aquest executiu dels millors que hagi protestat, que hagi proposat altres remeis per a la cosa pública. Ningú? Costa tant de creure que si el problema és una mala tarda del guionista aquí llanço una idea. Si alguna cosa funciona a Andorra són les biblioteques, públiques i escolars. Així ho crec i ho afirmo. Gràcies a les persones que hi treballen i que les fan rutllar més del que se’ls pot exigir. Per què no les obrim nit i dia. Tan imbècil sóc que espero que un govern que vol millorar-me prefereixi ampliar les hores en què em puc emborratxar a invertir perquè pugui instruir-me sempre que vulgui. Deu ser que sí, que sóc imbècil, del tot. Mentrestant els llestos esperen la carambola, que per alguna raó tenen èxit i manen.
