El plaer d’imaginar que sóc islandès
Estem obligats a mantenir els llaços de sang. Els guionistes de les sèries ens ho recorden constantment. Herència genètica. “Les orelles de son pare i els llavis, de sa mare. Sí, però el front, del padrí.” Frases, gairebé oracions, que pronunciem perquè tenim por de la mort i volem assegurar-nos que continuarem vivint en els trets d’una descendència que ves a saber si ens ho agrairà. Per això sóc favorable a la vasectomia i a poder decidir quan ho vols deixar estar, sobretot quan ja no pots ni anar al lavabo solet. (La balada del Narayama, relectura de profit per als farts del Nadal.) Mantinc petits plaers, prenc alcohol només del bo i pobre com sóc no en bec gaire, estimo i no espero res com a torna, i llegeixo abans de perdre’m en l’actualitat mediàtica. Tots tenim família, també jo, però tothom hauria de tenir colla i sentir-se protegit fins i tot de la família per una colla. Definició: grup de persones que han compartit vides passades i que no necessiten veure’s cada dia per reprendre la conversa. Tinc aquesta sort i lluito per ser-ne mereixedor. Disculpi el lector un exordi tan extens per anar a parar al tema d’avui. Quan ens retrobem, enraonem del bé i del mal, fins que compartim el fàstic de la merda de crisi actual. A un treballador d’una insigne entitat financera se li escapa que si sabéssim el que passa amb els comptes de segons qui, segons quan i segons per a què, fotríem tots el camp a Islàndia, on encara creuen en la cosa pública i jutgen polítics, banquers i especuladors i redacten constitucions i el Consell General de l’illa s’hi mostra d’acord. Com aquí. Com els veïns del sud, que no arreglen mai res o com els del nord, que veuen com la grandiositat republicana s’esquerda en cada barri. (Preparats per a una coprincesa.) Un bon whiski en una taula que ens iguala, però tot s’acaba, líquid i frases afortunades. En una concessió a la llagrimeta recordem quan havíem d’omplir papers i fer-ho bé i a temps i respondre amb nom i diners per demanar una subvenció aquesta sí de merda per a les associacions de què hem format part. Les vegades que ens van dir que no. Per què això no ha passat en aquestes bombolles. Per sort, resistim. Ja ho escrivia Freud, fluctuat nec mergitur. Ho sento, però menys gintònics de nou-ric i més biblioteques. Salut.
Tot i que es del mes de març de l’any passat , trobo molt interessant aquest article:
http://www.elsentidodelavida.com/2011/03/desmontando-el-bulo-de-la-revolucion.html
on s’explica que aquesta “revolució islandesa” no és ben bé com ens han venut.
La diferència entre Islàndia i nosaltres, és l’educació. Els Islandesos están més formats, segurament també tenen més biblioteques, si volem canviar , han de ser petits canvis – com deia el capità enciam- proposo que els que estem en el món de l’educació ens preparem més a fons i siguen més conscients de les conseqüències de ser mals professionals. L’educador a part de tenir molts coneixements acadèmics ha de saber tocar les emocions dels alumnes i això requereix ,en el menú cas, creixement personal. Aquesta és una petita idea per apropar-nos a la revolució Islandesa, que segurament no és- com diu Badoc- com ens l’han venut, però amb això ja hi compten, mai res és com ens expliquen però aquesta notícia ens inspira de manera positiva.
mynda hóp Tower á Íslandi ? ( fem una colla castellera a islandia ? ). Jo sempre havia pensat que on volies anar a viure era a Cymru !!
És ben cert, aixó de les subvencions sempre les han donades als mateixos, nosaltres varem obtar per no demanar-ne més (eren també de merda, petites vull dir) per evitar frustacions i fer-nos càrrec o fer menys per sense dependre de ningú