Surto de la feina. No he d’esperar gaire el clípol. Hi pujo. Observo els aparadors des de l’altura. Botigues obertes, locals tancats. Un altre dia lluminós en aquest hivern més estrany que l’orgull ferit d’una preadolescent. Ni me n’adono i fa estona que no avancem. Els badocs s’acumulen. Una noia amb un gosset als braços surt d’un cotxe, increpa un altre conductor i li fot un gec d’hòsties. Vist i no vist. El mascle s’hi torna. Des de l’interior del clípol sembla una escena de cinema mut. Arriba l’autoritat. Raons. Bufetades a l’aire. Atac d’histèria. Desmai. Una dependenta ofereix una cadira rere un taulell. Tots dos cotxes sense ferides de guerra aparents es retiren a un costat del carrer perquè la vida dels altres continuï. Reprenem la ruta. Reconec el rostre de la noia. Fa temps, gairebé en una altra vida, vaig ser professor seu. Què li vaig ensenyar per a tanta violència gratuïta? A la ràdio parlen d’altres hòsties, valencianes. Comentaristes de tertúlies experts en tot i que no saben res asseguren que els estudiants han donat una lliçó. Es perd la sintonia. Torna. Un cap sindical afirma que la policia està pel que està i que quan vesteixes uniforme saps qui és l’enemic. Em giro i trobo un company de velles batalles. M’explica que a la feina fa setmanes n’han fet fora la majoria però que ell s’ha salvat de moment. Està preocupat pel futur que viurem, ara que ens avisen que s’ha evaporat la pensió que no cobrarem mai, i pel futur que no viurem, el dels fills. Farts de no entendre-hi res, abaixa el to i em confessa el que factura en un cap de setmana una botigueta insignificant d’aquesta mateixa empresa que deixa anar treballadors com si fossin pes mort per mantenir l’estatus dels que manen. Em repeteix tots els zeros de la xifra. Costa de creure. Qui s’amaga els diners? Callem. Estem a un pas del fracàs i haurem d’aprendre a conviure-hi. Hem deixat de creure en les mentides que ens servien com a excuses. Ens ho juguem tot pel futur de les nostres preadolescents superficials i consentides. Final de trajecte. Em veig en un vidre brut i em sento vell. Tan malament ho he fet, jo que volia canviar el món? Es veu que sí. Ploro de ràbia. Somric quan sento les vostres veus. De nou heu vingut a salvar-me. Sou el meu compromís, la poca força que em queda.
Amable lector, avui, si continues endavant, trobaràs un exercici d’estil periodístic a imitació dels poetes medievals del dolce stil nuovo i del seu recurs retòric, la donna specchio. Amb la intenció de no ser descoberts, aquests artistes escrivien versos a la dona estimada a través d’una altra dona, que convertien en el seu mirall literari i amorós. Un servidor provarà de fer el mateix. L’amable lector segur que serà prou hàbil, si vol, d’esbrinar on assenyalen els mots reflectits per aquest mirall en què ara aquest sempre benvolent signatari escriu la seva columna setmanal. (inici del reflex) Els ciutadans de Duisburg han enviat a casa per referèndum el seu cònsol major, Adolf Saverland, com a càstig per la seva tossuderia a no voler assumir cap responsabilitat de cap mena per la tragèdia de la Love Parade, en què el 24 de juliol del 2010 van morir 21 persones i més de 500 van restar ferides. El resultat de la consulta popular directa, que va tenir lloc diumenge passat, ha sorprès el polític alemany, que confiava en l’absolució dels seus conciutadans i electors i que ha hagut de parar la galta a una pluja de vots contraris a la seva gestió i fer les maletes dimecres. En una ciutat amb poc més de mig milió d’habitants i tradició de pobra participació en les eleccions del sistema democràtic –va caler reunir 80.000 signatures per forçar el referèndum–, el percentatge de validació de la consulta vinculant es va situar en el 25%. Doncs bé, hi va participar el 41,6% del cens. Eren necessaris 90.000 vots a favor d’enviar aquest polític cap a casa seva. En total se’n van obtenir 130.000. El resultat va contradir una moció de censura promoguda pels partits polítics de l’oposició al consistori, que havia estat refusada el setembre del 2010. Ara Duisburg disposa de sis mesos per escollir un nou cònsol major. El veredicte judicial que estipularà les culpes de la catàstrofe de la Love Parade encara s’ha de fer públic. El veredicte polític, en canvi, per una vegada i sense que serveixi de precedent, va quedar escrit diumenge passat. Amable lector, si creus que aquesta notícia no mereixia un tractament molt més ampli al nostre entorn pots llençar aquest mirall a les escombraries i cremar-les al forn, que es veu que tampoc no té gaire feina. Atentament, el teu sempre benvolent signatari.
“Tu voi che governi e lo faccia bene? E allora dammi i soldi, mi devono pagare bene.” No és ficció, són mots de Nicola Cristaldi, cònsol major de Mazara, vila siciliana. Els comuns andorrans no són un cas únic. L’idioma del diner és universal com l’excusa de la legalitat i el bon govern. Valoro el que faig a Sant Julià: el dentista, qui em té cura de la visió cansada, el taller que em reparava el cotxe, el teatre, el museu. A Laurèdia és on vaig situar un conte sobre clípols moderns i on l’Alba em va fer el primer petó perquè va voler. Me’n recordo quan travesso la parròquia. El cotxe és prestat, condueixo de nit i sona la ràdio. Uns 300.000 espanyols signen a favor d’una casella per a la ciència a l’IRPF. Es pregunten si Espanya ha de ser un país de cambrers. Els envejo. Encara es creuen que discuteixen temes transcendents i “planten llavors”, com diu un investigador sense feina. A Andorra no hi ha cap dubte. L’única opció de present és atendre el turista, que ja no ve com venia perquè hi ha crisi i tot el que s’ha calculat està sobredimensionat. Algú va lligar els gossos amb llonganisses i ara ens els haurem de menjar. (Que ningú s’ofengui, és un símil de desesperació.) El futur dels servidors de la cosa pública passa per fer valer el passaport i aferrar-se a la primera plaça que es presenti. No em sorprèn, per tant, que gràcies a la suma incontestable dels vots dels ciutadans, primer com a consellera general (fugaç) i després com a cònsol major, algú decideixi que el que ha de fer és apujar-se el sou perquè s’ho mereix i després se’l rebaixi malgrat que asseguri que el que ha fet és legal. Evidentment, la classe política llegeix poc i no visita la biblioteca. Des d’aquí els recomano Ejemplaridad pública, de Javier Gomá Lanzón, assaig on es raona que la responsabilitat de l’exemple personal dels polítics ha de ser un mirall per a la ciutadania. Ja no val preocupar-se pel melic propi, sinó resoldre com viurem junts en una societat on l’exemplaritat en el que fem és l’únic que ens diferencia dels lladres. Sempre que em calgui, doncs, continuaré visitant els professionals lauredians i pagaré el que em demanin per la seva feina, fins que la crisi m’ho permeti, perquè són exemplars a l’hora de fer les coses. No crec que els que manen puguin afirmar el mateix.
Llegeixo el Diari. Un exercici que et recomano. No només aquest que tens a les mans o a la xarxa. Qualsevol altre, el que sigui. Més d’un si pot ser i en més d’una llengua, preferiblement. És bo comparar. Molts mitjans de comunicació s’han convertit forçats de manera miserable per les fortunes locals en reducte del xovinisme més tronat. (M’interessen més tres ferits d’aquí que dos morts de més enllà.) La raó: no eren dels nostres i no venen. (Com diu?) Llegeixo, a la biblioteca, és clar, on si no, el meu pressupost cultural no arriba a més, i content que n’estic. No dec res a ningú, ni penso demanar res a crèdit mai més en aquesta vida. En una altra, potser. Analitzo actituds, declaracions. Escriure és pensar, no és una altra cosa, i llegir, interpretar correctament el pensament d’algú altre. Si vols, jugarem a veure qui té l’orgull de ser ignorant. Uns van viure una època de vaques grasses. Fins i tot massa, confessen. Una feina de cara al públic ja ho té, els cicles canvien, puges i baixes. Ara toca esforçar-s’hi per no aconseguir ni una petita engruna de la bona època. Gent despatxada, oficines tancades, petits encàrrecs d’administració per salvar el pressupost de cada dia, atendre qui sigui a qualsevol hora de qualsevol dia i sense cap ajuda de l’administració. (Si no has recollit prou per tu faràs.) Alguna queixa, però ningú pensa anar a la Batllia a denunciar els qui manen perquè s’ha quedat amb el cul a l’aire i ha agafat fred. A serrar les dents, imaginar altres possibilitats i fer el que sigui. Uns altres avisen que aniran a la Batllia contra els qui manen perquè ells van passar un examen que els assegurava unes condicions laborals fossin quines fossin les condicions socials. Per què s’haurien de fotre. També estan de cara al públic però no s’han hagut de reinventar ni reconvertir. Continuen cobrant i treballant i amenacen de canviar de vot sempre que algú els rasqui una mica el melic. No es tracta, amable lector, de decidir ara de qui és la culpa d’aquesta crisi de merda, sinó d’endevinar qui dels dos sectors de l’exemple imaginat –és clar– no té feina i qui sí, a qui li han retallat de tot i a qui només li ho anuncien, qui és del sector privat amb la dignitat que pot i qui és servidor de la cosa pública i encara es pot permetre el luxe de la ignorància.
