El joc de totes les diferències
Llegeixo el Diari. Un exercici que et recomano. No només aquest que tens a les mans o a la xarxa. Qualsevol altre, el que sigui. Més d’un si pot ser i en més d’una llengua, preferiblement. És bo comparar. Molts mitjans de comunicació s’han convertit forçats de manera miserable per les fortunes locals en reducte del xovinisme més tronat. (M’interessen més tres ferits d’aquí que dos morts de més enllà.) La raó: no eren dels nostres i no venen. (Com diu?) Llegeixo, a la biblioteca, és clar, on si no, el meu pressupost cultural no arriba a més, i content que n’estic. No dec res a ningú, ni penso demanar res a crèdit mai més en aquesta vida. En una altra, potser. Analitzo actituds, declaracions. Escriure és pensar, no és una altra cosa, i llegir, interpretar correctament el pensament d’algú altre. Si vols, jugarem a veure qui té l’orgull de ser ignorant. Uns van viure una època de vaques grasses. Fins i tot massa, confessen. Una feina de cara al públic ja ho té, els cicles canvien, puges i baixes. Ara toca esforçar-s’hi per no aconseguir ni una petita engruna de la bona època. Gent despatxada, oficines tancades, petits encàrrecs d’administració per salvar el pressupost de cada dia, atendre qui sigui a qualsevol hora de qualsevol dia i sense cap ajuda de l’administració. (Si no has recollit prou per tu faràs.) Alguna queixa, però ningú pensa anar a la Batllia a denunciar els qui manen perquè s’ha quedat amb el cul a l’aire i ha agafat fred. A serrar les dents, imaginar altres possibilitats i fer el que sigui. Uns altres avisen que aniran a la Batllia contra els qui manen perquè ells van passar un examen que els assegurava unes condicions laborals fossin quines fossin les condicions socials. Per què s’haurien de fotre. També estan de cara al públic però no s’han hagut de reinventar ni reconvertir. Continuen cobrant i treballant i amenacen de canviar de vot sempre que algú els rasqui una mica el melic. No es tracta, amable lector, de decidir ara de qui és la culpa d’aquesta crisi de merda, sinó d’endevinar qui dels dos sectors de l’exemple imaginat –és clar– no té feina i qui sí, a qui li han retallat de tot i a qui només li ho anuncien, qui és del sector privat amb la dignitat que pot i qui és servidor de la cosa pública i encara es pot permetre el luxe de la ignorància.
