Sembla que és cert. Una colla de bisons del parc nacional de Yellowstone, el de l’ós Iogui, s’han escapat dels límits que només coneixen els humans, i no tots, i pasturen en llibertat per les praderies veïnes. Han passat més de cent cinquanta anys des que les bales dels rifles dels homes blancs els van eliminar des de les finestres dels trens que travessaven el continent nou d’est a oest i que duien milions de pioners cap a la terra promesa. La memòria de la natura és inabastable i l’escala humana molt minsa i més encara la que el capitalisme imposa perquè consumim cada temporada, cada pont, cada festa, cada jornada, en una cadena sense fi, perquè de final sí que en té. Quan tot faci un pet com una gla i no tinguem ni porc ni matança. Tots hem suportat un professor que es feia el simpàtic i que ens deia que les estadístiques, totes, menteixen, segons els interessos de qui les fa. Per molt que m’ho miri no entenc quin interès inconfessable pot haver-hi en la que s’ha conegut aquesta setmana sobre el nivell d’atur que hi ha a Espanya. Moltes xifres, però n’hi ha una que m’ha desinflat. En més d’un milió set-centes mil famílies no hi ha ningú que treballi. No sé trobar on és la mentida numèrica. Què he de pensar, que n’hi ha moltes més? Que no és cert i que només és un avís perquè m’acolloni i no protesti perquè no sé qui –bé, algú ho deu saber i no s’atreveix a dir-ho– està desvestint el benestar que als ciutadans d’Europa els ha costat no sé quantes guerres, que els d’Àfrica, per exemple, encara viuen. O potser tot és mentida i quan passejo per Barcelona i veig totes les terrasses plenes, els concerts plens, les botigues plenes i les persones somrients amb bosses i més bosses, he de pensar que tots són turistes i que de nadius ja no en queden. Em resta una proposta, que tampoc no deu ser la millor però que hauria de ser possible. Em faré contrabandista. O millor, encara, i si ens féssim contrabandistes tots, els que tenen passaport i els que no el tenen i els que no en voldríem cap de cap mena. Total, per a què, per cagar-la, com deia l’acudit. Ara que hi ha més guàrdies civils que població treballadora a la Seu, ens agafaran en un tres i no res. Tots a la presó i a viure de la beneficiència pública espanyola. Quin èxit. Per què no hi havia pensat abans.
Quin cap de setmana. Dissabte, l’adjectiu que descriu el món grec i llatí que va bastir la civilització que hem popat s’ha vist reduït a un matx de futbol. Diumenge, s’escullen els dos candidats que aspiren a ser Copríncep francès –i president de la república, és clar–. En la disjuntiva, no opto sinó que decideixo escriure sobre dilluns. Curioses valls en què un dels dos caps d’Estat el voten els ciutadans veïns del nord i l’altre no es vota. Curiosa societat, també, que no ha parat fins a fer desaparèixer les llengües que permeten que ens acostem a l’antiguitat. Tant en el model capitalista en què vivim com en les aplicacions estalinistes del comunisme, la saviesa no existeix en l’àgora pública, el coneixement ha quedat dipositat en mans del poder i els mortals que voldríem ser ciutadans hem de suportar el bombardeig constant, global i precís d’informació que no ens serveix per a res de profit. Busco consol i penso en dilluns. Sí, una festa comercial, basada en coincidències de dates que no es corresponen amb cap rigor cronològic i que tothom que s’hi dedica qualifica amb mots del camp semàntic del segon ofici més vell de la humanitat. Què volen que els digui. Encara em sorprèn i m’agrada que em sorprengui contemplar com les persones passegen sense pressa, s’aturen i fullegen. No parlen, sinó que enraonen, pregunten i volen conèixer i, per tant, estimen. De totes les virtuts del llibre l’essencial ara per ara és que no et cal cap intermediari ni dos ni tres ni quatre punt zero. Res de res. Un cop tens el llibre a les mans, només et cal la voluntat. Som consumistes i sabem que la publicitat ajuda a sentir desig i ens deixem engalipar. Encara que faig tard, per què no em puc imaginar el quart de la Cortinada convertit en un poble de llibres. En lloc de forats als camps que semblen artificials i pisos, per què no magatzems i botigues amb llibres, tallers d’artesans, bons restaurants –que un ja hi és– i rutes literàries. Ho dic per tenir-ho en compte quan ens haguem de menjar els ferros dels telecadires rovellats per l’aigua i el sol i la falta de neu quan se l’espera. Si tenen dubtes, no se n’estiguin, millor tres que un de sol, que les paraules ben escrites són el millor aliment per a un esperit masegat per la voracitat dels que tot ho volen tenir. Ui, perdó, que volia dir crisi.
Dissabte que ve no, l’altre, Harper Lee complirà 86 anys. Editat el 1960, To Kill a Mockingbird, en traducció, Matar un rossinyol, es va convertir en un èxit i va obtenir el Pullitzer del 1961. Se n’han venut uns 30 milions d’exemplars i ha estat votada com la millor novel·la nord-americana del segle XX. Tot i que es fa difícil imaginar un relat amb més amor, coratge i càrrega moral, va ser prohibida per immoral per una comissió d’experts en educació de l’Estat de Virgínia. L’autora va respondre que la intenció en escriure To Kill a Mockingbird era expressar, amb paraules que rarament superaven les dues síl·labes, un codi d’honor i de comportament. Va ser tanta la indignació que va provocar la prohibició que els lectors nord-americans van crear un fons per regalar la novel·la als estudiants que tenien vedat de llegir-la perquè no la podien comprar a les llibreries ni demanar-la en préstec a les biblioteques públiques. Tot i que corren rumors sobre dues obres que ha deixat inacabades, Harper Lee no ha publicat cap altra novel·la. Hi addueix dues raons. Afirma que no tornaria a passar per la pressió i la publicitat que va haver de viure per l’èxit de Matar un rossinyol per cap suma de diners, i en segon lloc, perquè ja va dir el que volia dir i que no ho dirà de nou. Fa sis anys la factòtum de la televisió ianqui Oprah Winfrey va rebre una carta en què Harper Lee li manifestava l’amor que sentia pels llibres i hi expressava que actualment, en una societat pròspera on les persones gaudeixen de portàtils, mòbils, iPods i tenen els cervells moblats com habitacions buides, continua dedicant-se a la lectura. En els actes d’homenatge prefereix no fer-hi cap discurs, tot afirmant que val més callar que ser una ximpleta. Per tot això m’agrada Harper Lee, i en especial per les paraules d’Atticus Finch, mots que, per si no els sabem de cor encara, hauríem d’aprendre de memòria i recitar quan una injustícia ens revolti la poca consciència que ens queda i ens faci llevar del sofà, apagar la tele, desconnectar internet i plantar cara: “un home és valent quan sabent que la batalla està perduda per endavant ho intenta malgrat tot i lluita fins al final passi el que passi. Es guanya poques vegades, però algun cop es guanya”. Gràcies, Harper Lee.
Amics convidats en un dia de festa, d’aquells que truquen una hora abans. Dels bons. Sense mals entesos. Amb qui les paraules serveixen per compartir el món i explicar-nos-el. Així ho fem. Quan para de ploure sortim a estirar les cames. Una pujada qualsevol fins a un cementiri com n’hi ha tants. Els núvols baixos s’esqueixen i la visió és un gaudi fins que algú des de dins d’un vehicle aparcat just on volíem aturar-nos ens avisa, apujant el volum de l’aparell de música, que ell hi ha arribat primer i què ens havíem pensat si volíem destorbar el seu brogit amb les nostres paraules. Una altra cosa que pots fer en aquest món quan ets viu, desfer el soroll dels altres amb el teu silenci. Així ho hem fet. La muntanya se’ns ha aparegut més bella. Els amics que han vingut se n’han anat i hem pogut seguir el seu trajecte més enllà de les bromes que cobrien els cims llunyans amb les paraules i hem provat d’explicar històries passades, com serien els dies sense els amics, com en tindríem consciència sense paraules, com venceríem el soroll sense el silenci. La nit s’ha imposat i la sensació de felicitat ens ha envoltat. Hem fet servir les paraules per al seu propòsit darrer, acaronar les persones estimades perquè les mentides que amaguen les bones notícies no ens fereixin en excés. Una notícia bona és una altra cosa. És saber que trucaràs a un amic i et despenjarà el telèfon i no et preguntarà res sinó que t’escoltarà. És saber que un petó del cor no és mai sobrer. És saber que l’existència en solitari s’assembla a la indiferència que suscita una pedra de tartera al mig d’una carretera mal asfaltada. És saber que les poques paraules que et poden fer mal només te les diran les persones que abans t’han fet bé, que les altres segur que no poden ni fregar-te la pell. És saber que els que som fills de la terra sempre hem vist com arreu creixien les crisis i la fi del món i l’adveniment de vés a saber qui. És saber que sempre ens n’hem sortit, de vegades amb una mà al davant i una altra la darrere, i què, és l’orgull dels únics que no tenim problemes d’identitat perquè nosaltres sabem el que som, aquí, a Atenes o a la Ciutat Blanca, pobres, que encara no miserables, per acabar els dies afirmant que hem estat afortunats perquè res en la vida no ens ha estat fàcil. Salut.
Fa anys s’estilava allò que un parent tenia un conegut que et col·locava unes setmanes a l’estiu i en lloc de fer mandra guanyaves un jornal que no sobrava mai a casa meva. Els pares sabien què feies, quant cobraves i et converties en una categoria que no era la d’una despesa fixa. La primera col·locació d’un servidor va ser amb un comercial. Resumint, ajudava un paio a vendre. Es dedicava al ram dels pinsos per a vaques. Visitava els clients, els convidava a un bon dinar i els deixava conduir el seu descapotable. Afalagava les senyores amb petits detalls, res de l’altre món, però era efectiu. Si dubtaven (el pinso que venia no era excel·lent), els acollia a Barcelona (tot pagat era el crit de guerra), els enlluernava amb el despatx llogat per a l’ocasió, el mateix que la secretària, que lluïa escot generós, els pagava un sopar a la Barceloneta i per convèncer-los del tot se’ls enduia al Quinto Piso, a una timba de pa sucat amb oli. Quan la nit perdia el nom jeien exhausts al costat d’una rossa que per dir-ho finament es regia per costums avançats a l’època. La inversió nocturna pagava la pena. Si malgrat tot no podia renovar la confiança del ramader, hi havia la solució definitiva. Una vegada va voler que l’acompanyés. Al moment de la barreja del pinso hi va abocar el contingut en pols d’un pot de plàstic groc. Tot i que l’olor m’era familiar no vaig dir res, era el noi dels encàrrecs, testimoni de pedra del que passava. Va lliurar la remesa. Va passar un mes fins que el client va trucar desesperat perquè les vaques no volien menjar cap altre pinso que no fos el seu. El comercial per a qui treballava va fer com fa tothom quan té una posició de domini, va collar i collar el ramader fins que aquest va callar i va pagar. Aquell estiu em va ensenyar dues coses: en un sopar de negocis has de beure aigua i si cries vaques no has de tenir el pot de ColaCao a prop. Han passat els anys i m’assemblo més al ramader que no al comercial. Sóc un passerell i sempre me l’han fotut per on han volgut. Malgrat tot no estic sol. Tinc pocs amics, alguns són botiguers i de moment no hi ha res que m’impedeixi fer-los un cop de mà. Per què haurien de perdre diners perquè hi compro. La solució? Trauré els bitllets del caixer amb la targeta i després pagaré. Visca el comerç sense pressa.
