Antoni Caus

Dissabte que ve no, l’altre, Harper Lee complirà 86 anys. Editat el 1960, To Kill a Mockingbird, en traducció, Matar un rossinyol, es va convertir en un èxit i va obtenir el Pullitzer del 1961. Se n’han venut uns 30 milions d’exemplars i ha estat votada com la millor novel·la nord-americana del segle XX. Tot i que es fa difícil imaginar un relat amb més amor, coratge i càr­rega moral, va ser prohibida per immoral per una comissió d’experts en educació de l’Estat de Virgínia. L’autora va respondre que la intenció en escriure To Kill a Mockingbird era expressar, amb paraules que rarament superaven les dues síl·labes, un codi d’honor i de comportament. Va ser tanta la indignació que va provocar la prohibició que els lectors nord-americans van crear un fons per regalar la novel·la als estudiants que tenien vedat de llegir-la perquè no la podien comprar a les llibreries ni demanar-la en préstec a les biblioteques públiques. Tot i que corren rumors sobre dues obres que ha deixat inacabades, Harper Lee no ha publicat cap altra novel·la. Hi addueix dues raons. Afirma que no tornaria a passar per la pressió i la publicitat que va haver de viure per l’èxit de Matar un rossinyol per cap suma de diners, i en segon lloc, perquè ja va dir el que volia dir i que no ho dirà de nou. Fa sis anys la factòtum de la televisió ianqui Oprah Winfrey va rebre una carta en què Harper Lee li manifestava l’amor que sentia pels llibres i hi expressava que actualment, en una societat pròspera on les persones gaudeixen de portàtils, mòbils, iPods i tenen els cervells moblats com habitacions buides, continua dedicant-se a la lectura. En els actes d’homenatge prefereix no fer-hi cap discurs, tot afirmant que val més callar que ser una ximpleta. Per tot això m’agrada Harper Lee, i en especial per les paraules d’Atticus Finch, mots que, per si no els sabem de cor encara, hauríem d’aprendre de memòria i recitar quan una injustícia ens revolti la poca consciència que ens queda i ens faci llevar del sofà, apagar la tele, desconnectar internet i plantar cara: “un home és valent quan sabent que la batalla està perduda per endavant ho intenta malgrat tot i lluita fins al final passi el que passi. Es guanya poques vegades, però algun cop es guanya”. Gràcies, Harper Lee.