Em perdonarà, l’amable lector, que tot el que llegirà ja ho sàpiga. No pretenc ser original, només que el discurs sigui cert. Suposo que arriba un dia en què decidim que ja n’hi ha prou i que deixem d’enganyar-nos. Cadascú sap fins quan pot suportar-ho. Em vaig dir dilluns a la tarda que fins aquí havia arribat. La gestació ha estat lenta i ha esclatat aquest maig. No me n’ha fet adonar que el nombre de persones a qui saludava i ara ni em miro hagi augmentat exponencialment, ni que un dels pocs homes que em servia de referent pensi que m’he tornat pedant. No té cap importància el resultat de la discussió que no ha tingut lloc. No m’ha descol·locat la mort veïna ni el dolor de la mentida pública ni l’ocàs d’una manera de viure en societat. Tot se’m va fer diàfan dilluns a la tarda, assegut en una cadira al costat del llit de ma mare, que es restablia d’una operació no estranya a la seva edat. Sobre la tauleta de nit em va soprendre una fotografia del pare que no havia vist mai. Avui fa dinou anys i tres mesos que es va matar a les costes del Garraf. La suma dels anys del dia en què mon pare es va fer aquell retrat en blanc i negre és la mateixa suma dels anys que qui això escriu. He de dir en el meu descàrrec que mon pare i jo vam néixer el mateix dia del mateix mes amb trenta anys i dues hores de diferència. Deu ser per això que els números em fascinen. Tant és. He decidit que no m’enganyo més, que qui vulgui i pugui que provi d’ensarronar-me. Mon pare va treballar tota la vida per a la mateixa empresa fins que el van fer fora. Diuen que era bo en el que feia. Va mantenir un matrimoni i dos fills. El seu cap li havia promès que cobraria molt més si no complien del tot amb la hisenda espanyola. Així va ser. Tot més fàcil. Un cop acomiadat no va cobrar més. Res de res. Deu ser que mon pare era un emigrant de poble que va quedar enlluernat per la ciutat. Jo també sóc emigrant i miri on miri aquest és el futur que veig que s’acosta. Està tot tan fotut que si vols una feina s’ha d’arreglar d’alguna manera. Ves quin remei i content, que arreu n’hi ha que amb una bandera a la mà estomaquen els que no s’hi assemblen gaire. No m’agrada aquest futur, no m’agrada aquest present. No sóc pessimista, és que aquesta història ja l’he viscuda.
Tot va ple dels impactes amb els quals es pretén influir en les persones que s’han de convertir en turistes, butlletes que són promeses d’agraïment per a qui ve i compra. Com si diguéssim, ei, tu, vine, que hi guanyaràs, que en època de vaques magres et regalem diners. Qui genera il·lusions se les pot creure tant com vulgui i fins i tot si té poder les pot fer creure, però la realitat s’imposa com el riu que torna a baixar per on la muntanya el guia. Amb la mà al cor, o a la cartera, en els darrers anys algú ha vist que es mogui res a Andorra? Les persianes de les botigues que no es tornen a obrir. Els badalls de les dependentes mig adormides la majoria de tardes de la setmana. Quant temps fa que no han vist totes les caixes d’uns magatzems obertes fent el que saben fer hores i més hores. Si continuem així, ja em diran què faran tants guàrdies civils a la Seu. Què hi vigilaran? Els contrabandistes que es neguen a llençar la tovallola. Això sí, encara hi ha qui es creu diferent i presenta recursos perquè li toquen el sou. Quan el salari és un privilegi, i si no ho és aviat ho veurem, l’egoisme augmenta fins a nivells pantagruèlics. Tot per un anunci. Cada vegada que el veig se’m remou tot. Les paraules diuen el que volen dir, però en publicitat cal anar amb compte que el que no diuen ni volen dir no enterboleixi el missatge que es vol transmetre. Facin com jo, caminin per les artèries comercials del país al matí. Què s’hi mou si no hi ha ningú. Surtin per la frontera del riu Runer qualsevol divendres a qualsevol hora de la tarda. No hi ha ningú i menys que n’hi hauria si no fos per les obres o que les dones i homes de verd s’ho prenen amb calma. Que ja hi ha mil persones inscrites a les llistes del servei de (des)ocupació. Hi ha algú que no es cregui que triplicarem aquesta xifra en pocs mesos. Encara tindrem mala sort i aquest hivern nevarà i tots contents perquè podrem endarrerir un altre any la voluntat que ens cal per arreglar les coses. Crec que si no ens salvem com a societat no ens salvarem com a individus. Aquest és el problema. De quina societat parlem, quin país. El teu. El meu. Serà nostre. A què esperem a moure’ns, i no per sis mil euros, sinó perquè ens morim d’avorriment per no dir d’inanició, de moment intel·lectual.
Orhan Pamuk va inaugurar el 28 d’abril el museu de la innocència al barri de Çukurcuma, a Istanbul. Després de publicar el 2008 la novel·la amb el mateix títol en què es narra la història d’amor entre Kemal i Füsün, l’escriptor turc ha reunit una col·lecció d’objectes quotidians que ara es pot visitar. Un edifici en què assaja de reconstruir la realitat a partir de la ficció, on la frontera entre totes dues s’esvaeix i on cada nou record material aporta un capítol encara no escrit, que algun dia, potser, quedarà fixat en paper. Quan penso en el que ha fet Pamuk, se m’apareix la imatge d’una cadira on em veig assegut esperant. Aquesta seria la meva aportació. Un cadira en què espero paraules, paraules que em serveixen per no oblidar que sóc provisional, paraules que em fan subvertir prioritats, paraules que converteixen en runa qualsevol paradigma. Per exemple, la cadira d’un passadís d’hospital comarcal massa il·luminat on espero que el doctor confirmi el que tots ja sabem, que l’amiga ha mort. La cadira sense potes enganxada a una paret falsa on espero que un uniforme sense ànima em confirmi el que ja sé, que és el pare qui jeu al volant del cotxe estimbat. La cadira amb braços que em fa suar mentre espero que la infermera em confirmi el que ja sé, que el dolor de la mare és dolor i és real. La cadira d’un despatx on espero que qui mana em confirmi el que ja sé, que la crisi és punyent i que ara per ara no hi ha res que valgui el que valia, sobretot si s’ha de pagar amb els diners d’altri. La cadira amb rodetes on em sento poca cosa i on espero que em confirmin el que ja sé, que les anàlisis del meu cos cansat no són com haurien de ser. No res que tots no haguem viscut alguna vegada. Paraules que em situen i ressituen, que m’ensorren en la runa del vell paradigma que confiava que fos inamovible i que no va resistir ni el desgast de la vida, ni la presència de la mort, ni la infidelitat de la feina. Cadires on he esperat, on m’he enganyat perquè he volgut creure que era algú d’especial, on no m’he adonat que malgrat el maquillatge i la publicitat el temps ens fa iguals en la mediocritat. Cadires on he acabat descobrint que sóc en tot i pertot provisional, pràcticament invisible. Potser que no m’hi capfiqui massa.
Primera. Avui es decideix el coprincipat del nord. Totes les previsions donen per fet que la Bruni no ens visitarà en l’exercici del càrrec.
Segona. Molts mitjans –així sense cap adjectiu– de cada banda de l’Atlàntic omplen línies discutint si l’Obama no serà massa cool.
Tercera. M’agradaria que el Fernàndez fes un article amb punta per valorar si el Martí també és massa cool.
Quarta. No tinc ni punyetera idea de què vol dir cool.
Cinquena. Trucaré a un conegut valencià, a qui han rebatejat Paco Cuchillos, per saber si una ganivetada pot ser mai accidental.
Sisena. Quedaré per fer un beure amb un traginer perquè m’expliqui si els batlles nostrats i els jutges aliens no s’han begut l’enteniment.
Setena. Em fa vergonya haver-me educat a Espanya on assassinen una dona pel fet de ser dona cada setmana de mitjana i no passa res.
Vuitena. No és millor a Itàlia on enguany ja n’han matat cinquanta-cinc.
Novena. Quan la ministra veïna va prometre acabar la carretera no volia dir que s’hi posarien dones amb poca roba per a desfogar homes desesperats amb cartera.
Desena. Quina relació té el Primer de Maig amb la taula rodona si no és que sortir al carrer ens fa por encara que tinguem raó.
Onzena. Els capitalistes espanyols que espolien riqueses sud-americanes es faran càrrec de per què els cosins ianquis tenen un gran exèrcit al darrere per preservar els seus interessos arreu del planeta. Avantatges de ser l’imperi de moda.
Dotzena. Quina és la psicopedagoga que s’atrevirà a negar-me que l’escola que ens volen vendre no s’assembla més a un pàrquing per passar els anys que a un espai en comú en què la societat inverteix perquè s’hi aprengui tant com es pugui.
Tretzena. Els metges espanyols et deixaran d’atendre si fas pinta de ser un sensepapers o te’ls demanaran.
Catorzena. A veure qui m’argumenta que tots som iguals davant la justícia cega, ara que si formes part d’una família reial pots estafar tant com vulguis i en lloc d’anar a presó només has de prometre que tornaràs part del que has robat i s’ho creuen.
Quinzena. Com trobo a faltar algú com Gabriel Ferrater. Quina nova cançó del gosar poder no escriuria.
