Antoni Caus

Orhan Pamuk va inaugurar el 28 d’abril el museu de la innocència al barri de Çukurcuma, a Istanbul. Després de publicar el 2008 la novel·la amb el mateix títol en què es narra la història d’amor entre Kemal i Füsün, l’escriptor turc ha reunit una col·lecció d’objectes quotidians que ara es pot visitar. Un edifici en què assaja de reconstruir la realitat a partir de la ficció, on la frontera entre totes dues s’esvaeix i on cada nou record material aporta un capítol encara no escrit, que algun dia, potser, quedarà fixat en paper. Quan penso en el que ha fet Pamuk, se m’apareix la imatge d’una cadira on em veig assegut esperant. Aquesta seria la meva aportació. Un cadira en què espero paraules, paraules que em serveixen per no oblidar que sóc provisional, paraules que em fan subvertir prioritats, paraules que converteixen en runa qualsevol paradigma. Per exemple, la cadira d’un passadís d’hospital comarcal massa il·luminat on espero que el doctor confirmi el que tots ja sabem, que l’amiga ha mort. La cadira sense potes enganxada a una paret falsa on espero que un uniforme sense ànima em confirmi el que ja sé, que és el pare qui jeu al volant del cotxe estimbat. La cadira amb braços que em fa suar mentre espero que la infermera em confirmi el que ja sé, que el dolor de la mare és dolor i és real. La cadira d’un despatx on espero que qui mana em confirmi el que ja sé, que la crisi és punyent i que ara per ara no hi ha res que valgui el que valia, sobretot si s’ha de pagar amb els diners d’altri. La cadira amb rodetes on em sento poca cosa i on espero que em confirmin el que ja sé, que les anàlisis del meu cos cansat no són com haurien de ser. No res que tots no haguem viscut alguna vegada. Paraules que em situen i ressituen, que m’ensorren en la runa del vell paradigma que confiava que fos inamovible i que no va resistir ni el desgast de la vida, ni la presència de la mort, ni la infidelitat de la feina. Cadires on he esperat, on m’he enganyat perquè he volgut creure que era algú d’especial, on no m’he adonat que malgrat el maquillatge i la publicitat el temps ens fa iguals en la mediocritat. Cadires on he acabat descobrint que sóc en tot i pertot provisional, pràcticament invisible. Potser que no m’hi capfiqui massa.