Antoni Caus

Em perdonarà, l’amable lector, que tot el que llegirà ja ho sàpiga. No pretenc ser original, només que el discurs sigui cert. Suposo que arriba un dia en què decidim que ja n’hi ha prou i que deixem d’enganyar-nos. Cadascú sap fins quan pot suportar-ho. Em vaig dir dilluns a la tarda que fins aquí havia arribat. La gestació ha estat lenta i ha esclatat aquest maig. No me n’ha fet adonar que el nombre de persones a qui saludava i ara ni em miro hagi augmentat exponencialment, ni que un dels pocs homes que em servia de referent pensi que m’he tornat pedant. No té cap importància el resultat de la discussió que no ha tingut lloc. No m’ha descol·locat la mort veïna ni el dolor de la mentida pública ni l’ocàs d’una manera de viure en societat. Tot se’m va fer diàfan dilluns a la tarda, assegut en una cadira al costat del llit de ma mare, que es restablia d’una operació no estranya a la seva edat. Sobre la tauleta de nit em va soprendre una fotografia del pare que no ha­via vist mai. Avui fa dinou anys i tres mesos que es va matar a les costes del Garraf. La suma dels anys del dia en què mon pare es va fer aquell retrat en blanc i negre és la mateixa suma dels anys que qui això escriu. He de dir en el meu descàrrec que mon pare i jo vam néixer el mateix dia del mateix mes amb trenta anys i dues hores de diferència. Deu ser per això que els números em fascinen. Tant és. He decidit que no m’enganyo més, que qui vulgui i pugui que provi d’ensar­ronar-me. Mon pare va treballar tota la vida per a la mateixa empresa fins que el van fer fora. Diuen que era bo en el que feia. Va mantenir un matrimoni i dos fills. El seu cap li havia promès que cobraria molt més si no complien del tot amb la hisenda espanyola. Així va ser. Tot més fàcil. Un cop acomiadat no va cobrar més. Res de res. Deu ser que mon pare era un emigrant de poble que va quedar enlluernat per la ciutat. Jo també sóc emigrant i miri on miri aquest és el futur que veig que s’acosta. Està tot tan fotut que si vols una feina s’ha d’arreglar d’alguna manera. Ves quin remei i content, que arreu n’hi ha que amb una bandera a la mà estomaquen els que no s’hi assemblen gaire. No m’agrada aquest futur, no m’agrada aquest present. No sóc pessimista, és que aquesta història ja l’he viscuda.