Antoni Caus

Hi ha una època que associo a crisi i rugbi. La crisi va ser la del petroli dels setanta i el rugbi, el País de Gal·les del Cinc Nacions en una tele en blanc i negre. Sabia què era el petroli perquè un dels oncles treballava en una benzinera i vaig entendre què era la crisi quan en lloc de platja em vaig haver de remullar en una bassa rústica a ca la iaia. En el rugbi vaig admirar com es movien uns grenyuts que havia d’imaginar que vestien de vermell. En els moments complicats el capità els reunia i els feia mirar la cara dels espectadors i els deia que s’hi havien d’esforçar més, que eren els seus pares que sortien de la mina els que els venien a veure, els germans i els cosins que havien perdut la feina els que cridaven per animar-los. Època dura la dels setanta, en què els jugadors gal·lesos s’havien de pagar la samarreta si volien representar el país. No hi havia xarxes socials per dissimular, ni periodistes de bandes sonores, ni vídeos musicals ni entrenadors mediàtics. Només els seus, eren ells els que cantaven quan veien que els faltaven les forces, Mae hen wlad fy nhadau yn annwyl i mi, Gwlad beirdd a chantorion, enwogion o fri… Fa dies, un senyor que vindria a ser com el cap de Govern però espanyol va demanar a uns esportistes seleccionats entre els millors en això del futbol que alegressin la vida de la població perquè la situació era més aviat de crisi. Va ser abans del rescat, que ara es veu que no ho és. Puc sentir les protestes dels amables lectors per la comparació implícita, però el capità és un jugador més, primum inter pares, i exigeix als companys el que s’exigeix a ell mateix per guanyar en una activitat, que per molta nostàlgia que hi posi, no deixa de ser un esport, un joc, que reparteix joia i tristor per barris i crea herois, i només herois, no pas models. Un polític, en canvi, que sí podria ser un model i no pas un heroi, i si a més mana, ha de governar la res publica, que no és un joc, ni un partit, ni una fotografia, ni una piulada. Governar és ser valent, i tot i saber que no te’n sortiràs al gust de tot­hom i que perdràs vots, amistats, influències i poder, has de sortir a lluitar sense haver de derrotar ningú, perquè no hi ha enemic en això de la política, ni selecció, ni fitxatges, perquè a la plaça que és del poble només hi ha conciutadans.