I jo què foto aquí?

Afirmar per la via expeditiva i sense matisos que t’agraden els animals és tan gratuït com dir que t’agraden les persones. Unes sí i d’altres bastant menys. No sento cap amor inesgotable pel gènere humà, ni tampoc pel món animal. Els gossos seran el millor amic del seu amo, però te’n trobes de molt bavosos. O amb mala bava. La gossa dels meus veïns, sense buscar més lluny. No n’entenc, de races, però aquesta és de les dolentotes, i amb la cara paga. Amb la cara i amb els fets. Fa uns dies es va esmunyir per sota la tanca a la terrassa de casa meva, per on es va passejar com ama i senyora ensenyant-me els ullals mentre m’arraconava acollonida darrere el vidre. Després d’amenaçar-me va fer un passeig de reconeixement olfactiu, va cagar tranquil·lament on li venia de gust i, buidats els budells en lloc poc indegut, marxà cap al roser, amb el que va sostenir una disputa que acabà amb una de les branques tràgicament sacrificada a la seva bocassa. És un animal, doncs, que em resulta profundament antipàtic.

No és que em desagradi la família canina en general. N’hi ha membres encisadors. Tot i que les meves preferides són les vaques. Menys exòtic i glamurós que triar la pantera, però m’hi sento més identificada, transmeten sensació de pau i algunes són d’un talant molt amigable. És cert que amb elles has de tenir precaucions elementals. No per les banyes, sinó per la capacitat que tenen d’expel·lir espesses caguerades propulsades amb gran vigor i velocitat. Més d’un incaut he vist empastifat de dalt a baix amb caca d’una vaca que tossia al temps que evacuava.

Però és clar, les vaques s’alliberen al seu medi natural, on no s’espera una altra cosa d’elles i on en tot cas ets tu l’element estrany, no venen a fer-ho al teu jardí, a la porta de casa, al mig de les escales, a qualsevol vorera, parc o jardí. Torno a l’inici: no són els animals els que em resulten desagradosos, són els amos. Com deia, no tot el gènere humà m’és simpàtic.

Llegeixo un article de Francesc-Marc Àlvaro a La Vanguardia: De classe treballadora. I em sorprenc. Feia molt de temps que no sentia ningú considerar-se treballador, ni molt menys recordar que existia un moment (oi que ja no sembla tan demodé?) en què es parlava de consciència de classe. Com que feia ja un temps que tots érem classe mitjana.

Vaig invertir un  cap de setmana de temps infame veient Novecento –de quan Bertolucci no s’havia convertit en un pesat–, i amb l’article m’ha tornat al cap una escena: el patró reuneix els jornalers per explicar-los que, com la pedregada ha fet malbé la collita, els reduirà el salari a la meitat. Un dels treballadors li etziba: “Però bé que quan la collita és doble no ens duplica el jornal”.

Ja que estem, una altra que se m’ha gravat a la memòria. Els protagonistes, amics malgrat la divergència d’orígens – Olmo, (Depardieu), d’estirp de jornalers, i Alfredo (De Niro), fill de patrons– coneixen a una jove, l’acompanyen a casa i li ofereixen diners a canvi de sexe. “És una puta”, es justifica el senyoret. “No, són els teus diners els que la converteixen en puta”, l’alliçona Olmo.

Aquesta escena –l’han titulat ‘Traga mierda, fascista!”–  tampoc no està malament:

http://www.youtube.com/watch?v=b_Gub-3qVus

Fa temps que, com el gat escaldat, defujo les novetats editorials, més encara quan venen embolicades amb la faixa que esgrimeix un premi com a reclam. Vaig deixar de banda aquesta prevenció amb Eduardo Mendoza, a qui admirava fins al moment, i vaig agafar una bona emprenyada amb la lamentable Riña de gatos que va perpetrar per endur-se el Planeta. I he patit atacs d’angoixa mentre lidiava amb guardonats a càrrec de l’erari públic andorrà. Penso molt en la quantitat d’arbres que es deuen tallar per mantenir una producció editorial tan prescindible. Més ara, amb l’auge de l’autoedició que tant de mal acabarà fent al medi ambient mentre no s’imposa el format digital. Hi ha molt (auto)enganyat que exemplifica la frase memorable d’un company: “jo també tinc una bicicleta i no sóc un ciclista”. Doncs això: que saber fer anar un teclat no converteix ningú en escriptor i que al món no cal més soroll del que ja n’hi ha.

Enmig de tanta palla, de quan en quan apareix un fil de plata. El museu de l’elefant, de Joan Peruga, em va sorprendre més que gratament, va esvair en poques pàgines la desconfiança inicial i em va mantenir tota la tarda de diumenge amb el cul enganxat al sofà (cosa a la qual estic bastant predisposada, ben és cert). Acompleix els requisits que com a lectora busco. Primer: el llenguatge, la sintaxi, l’estructura estan elaborats, però al servei d’allò que vol explicar, al marge de les pedanteries i artificis inútils que tant em rebenten. I la trama em fa somiar. Què vull d’un bon relat? Que sigui suggerent, que em transporti pel temps i l’espai, i aquest converteix en territori imaginari el que trepitjo cada dia. Així que espero amb impaciència el cap de setmana, pels motius habituals i per capbussar-me de nou en la història d’aquesta altra estirp condemnada.

(I per si de cas: no ensabono per amistat l’autor, amb qui només he coincidit un parell de cops i ni tan sols sabria dir si em resulta simpàtic).

Concessions a banda i tenint en compte que les normes estan per a saltar-se-les, miro de seguir un bon consell: no llegir res que no tingui com a mínim cinquanta anys de recorregut. El temps és el millor jutge en qüestió de lletres.

Sentia jo un cert desassossec en ser titllada de neofeixista si expressava obertament simpatia per la PAH i la fórmula que han triat per manifestar-se. És una evidència que les famílies dels senyors ministres i diputats amonestats per l’escrache ciutadà resulten afectades. Els fills: quina culpa en tenen? Cap. Quina culpa tenen, els fills de les famílies desnonades? Són criatures sotmeses a la violència infinita de veure’s foragitats de casa seva, de tenir un futur incert, amb pares que arrossegaran un deute de per vida, que trigaran molts anys –si és que mai ho fan– a aixecar de nou el cap. Són culpables, ells, de què els seus pares hagin somiat el somni de tenir una casa? Ai, sí, perdó, sempre me n’oblido: hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Pretensiosos membres de la –ara depauperada– classe treballadora, què ens havíem cregut?

Veig boques molt plenes que pontifiquen sobre la irresponsabilitat d’haver-se endeutat per comprar una vivenda i que lloen la cultura del lloguer. Però recordem algunes coses. Per exemple, que va haver-hi un temps en què els lloguers havien assolit preus astronòmics. Preus que afegits a les exigències que es marcaven en alguns casos–molts mesos de dipòsit, avals bancaris– deixaven també el lloguer fora de l’abast de molta gent. Deixant de banda que aquesta gent fossin, a més, immigrants a qui no hi havia molts disposats a llogar-los un pis. La situació va arribar a ser tan surrealista que a l’any 2000 –ho recordo perquè m’ho vaig trobar, buscant pis a Barcelona– s’havia posat de moda una presa de pèl que consistia en què algunes immobiliàries pretenien cobrar al client per deixar-los veure la cartera de pisos en lloguer. Em penso que no va quallar, però situa fins on arribava la situació.

Recordo més coses. Recordo els casos de mobbing immobiliari que atemptava contra els més febles, els avis amb rendes antigues a qui constructors avariciosos volien treure de la casa on portaven tota la vida –de lloguer, vés per on– per construir-hi edificis de luxe. Volien totxo, totxo, totxo. Mira, ara se’l podrien confitar.

Penso també en qui lloa els avantatges del lloguer i en el que ens auguren sobre les pensions d’aquí a vint anys. Penso que si tens un sostre i has aconseguit pagar-lo, igual t’aproximaràs a la idea de vellesa digna. O som prou optimistes per pensar que amb la jubilació que rebrem tindrem prou per pagar un lloguer i factures i menjar i tractaments mèdics i medicaments?

Jo crec que tot el que he dit són obvietats. Però és que els llestos a vegades se n’obliden, de les obvietats.

Així les coses, veig que si han de dir-me neofeixista, ho suportaré:  Ada Colau i el col·lectiu dels afectats per la hipoteca (i els de les preferents, i no crec que en calguin arguments) tenen totes les meves simpaties. Ni que sigui perquè qui està segur que un dia no es trobarà entre ells?

Ens hem passat dècades obsessionats amb la distopia quasi paranoica del Gran Hermano. No el del programa cutre de la tele sinó l’altre, l’orwellià, el que ens amenaçava com a eina omnipotent d’un Estat totalitari que controlaria fins a l’última de les nostres accions i el més recòndit dels nostres pensaments. I hem vist el seu ull arreu, ens hem alarmat davant lleis que podrien tallar-nos les ales, davant d’eines de màrketing que s’infiltren en la vida privada per conèixer els nostres hàbits. Però en realitat resulta que el Gran Hermano som nosaltres. Cadascú, carregat amb armes tan poc sinistres a priori com el mòbil, càmera incorporada, un ull que tot ho veu i tot ho enregistra: no era aquesta la definició d’un Gran Hermano? Cuidem-nos, doncs, d’estar-nos tranquil•lament al semàfor fent passar el temps amb el ditet al nas, perquè si ho fem amb certa gràcia i hi ha a prop un conductor ben equipat acabarem protagonitzant l’últim hit de les xarxes socials. I si abans aquesta dedicació a la caça i captura de l’incaut quedava restringida a l’elit dels famosos i els seus paparazzi, ara ningú no queda al marge de cap categoria: igual ens poden agafar en qualsevol actitud descurada i convertir-nos en la riota del personal que podem beneficiar-nos de ser en el moment i lloc adient per tenir a l’abast la troballa que ens catapultaràcom autor de la parida més calenta de les xarxes.

Imagino que si algú està llegint això és que el món no s’ha acabat. Tenia jo previst, per a data tan senyalada, anar a la perruqueria i posar-me una mica digna de vestuari, a l’estil dels avis, que guardaven el vestit de diumenge perquè els hi enterressin, no com ara, que som capaços de presentar-nos el dia del Judici Final ben desgavellats –els vuitanta i el grunge han fet molt de mal– i així acabarem tots, de cap a l’infern. Però finalment vaig pensar que, total, seria una altra estafa i no calia pensar-hi més. Ja he sobreviscut a altres dates fatídiques universals. Què feia a les 11 hores i 11 minuts del dia 11 de l’11 de l’11? Era al pàrking de casa, deixant el cotxe. I de sobte: sí, vaig veure com un abisme lluminós que s’obria sota els meus peus. Una escletxa de l’averno? No, el llum del pis de sota, que es filtrava entre les juntures de dues plaques de ciment del sòl. Una altra prova, vaig pensar, de quina és la qualitat de la construcció al segle XXI: pagues per edificis de luxe i t’endús barraques de fira. (Això sí estaria bé: si el món s’hagués acabat haguessin cardat el banc, que no cobraria la hipoteca. I serà l’única manera).
Suposant que el món continua el seu camí, impassible, ens endinsem en el Nadal i el seu seguici. I jo em pregunto què hauria de desitjar-los? Un Nadal auster, sent com són les coses? Siguem assenyats? O que mengin i beguin com esbojarrats (sí, també això que jo no diré però tots pensem)?
Igual això últim. Ja després vindrà el gener i ja ens veurem les cares. Que irradiaran més felicitat, oi, si hem estat dolentots?
Bé. I emportin-se’n algun llibre. Jo m’he procurat alguns (Jo confesso, de Jaume Cabré, que li tinc ganes). I jo confesso que a la biblioteca: sóc una rata de biblioteca, per garrepa. Si hi ha un equipament cultural que s’hauria de beneficiar per damunt de totes les coses són les biblioteques públiques. Proveir-les, mimar-les, com les ninetes dels ulls de les administracions. El problema és que són serveis humils, modestos, que difícilment deparen un escenari fastuós perquè el polític de torn s’hi faci la foto. És clar que, ben pensat, si hi ha un ministre ideal per fer-ho, és el nostre: mai no havia vist un polític tan poc delerós per aparèixer. I bé que ho sabem, al gremi, que li hem de treure cada aportació a l’escenari mediàtic amb tenalles.
En resum: que bones festes, del senyor ministre cap avall.

Els divendres solen presentar bona cara. No sols per la imminència del cap de setmana, sinó perquè amb l’esmorzar em retrobo amb dos dels opinadors que segueixo amb delit i atenció: el mestre Fernàndez, a qui mai no em canso de fer la pilota, a la contra del Diari, i Juan José Millás a la d’El País. A Millás el segueixo amb fidelitat absoluta des de que va fer aquell article on ens revelava que els fulls de reclamació són de paper prim i suau perquè els faran servir per netejar-se el cul. Millás escriu com s’ha d’escriure en aquests temps (en tots els temps): des dels budells.

Però avui el dia s’ha esguerrat ja d’entrada. Escoltava –entre el cafè i la dutxa– l’entrevista de Manel Fuentes a Felip Puig, donant explicacions (?) sobre on els mossos havien disparat o deixat de disparar pilotes de goma. Una de les més grans mostres de cinisme polític que he escoltat. I mira que últimament anem plens. Un cinisme a l’alçada de les reflexions de Toni Martí sobre la reforma laboral: vosaltres, els que ja hi sou, no us preocupeu, que aquest país seguirà sent un paradís dels treballadors, però els que vinguin al darrere que es fotin, que la resta tindrem assegurades aquestes superindemnitzacions que ens esperen a la cantonada el cada cop més probable dia que ens posin al carrer, i que són l’enveja dels mateixos senyors de Novagaliciacaixa o com coi hagin rebatejat aquell cau de pocavergonyes.

En resum, que allò que es presentava com un dia marcat per la rutina de tancar les pàgines del cap de setmana ha començat amb un seriós atac de palpitacions. M’estalviaré d’anar a cal metge perquè segur que m’aconsella que per augmentar l’esperança de vida apagui la ràdio, tanqui la tele i no faci ni una ullada als diaris.

Vaja, de retruc acabo de trobar l’origen de la crisi de la premsa: no ens llegeixen per prescripció facultativa.

Fa ja molts dies que camino pel món cabizbunda y meditabaja. El meu problema, és clar, decidir a qui li presto el meu vot per als propers anys. (Préstec. Res de santa rita). Miro al terra també per evitar l’esguard del mestre Fernàndez, que m’ha retret no ser blocaire més activa. Argumento que la meva absència no és ressenyable: si fins i tot el sistema informàtic em va considerar prescindible, enviant les recents aportacions als llimbs de l’hiperespai.

En fi, deixem les excuses barates i reprenem el fil. Miro a dreta i esquerra (mentida, només a esquerra) buscant qui aconsegueixi estirar del meu braç cap a l’urna. I em costa, em costa. Miro també al meu voltant a la recerca d’aquesta il·lusió que, sembla ser, empeny tants a dia d’avui, i no m’hi aconsegueixo veure reflectida. Pessimista de mena, auguro l’endemà de les eleccions (potser un dia no molt proper però tampoc massa llunyà) on els dipositaris de tants de vots engrescats avui es veuran defraudats. No debades la política és l’art de decebre tothom excepte als que tenen la paella pel mànec. Així que un dia iniciaran el que ells en diuen negociacions i que per a nosaltres acaben sent martingales, conxorxes, tripijocs, i ens ho faran empassar amb una quantitat de sucre inversament proporcional a com de properes estiguin les urnes. I ens confitarem les il·lusions convertides en miratges.

Personalment, no sé què vull. Però només fa que venir-me al cap una cosa llegida: “Il ne faut rien attendre, jamais, ni d’une quelconque personne, ni d’un quelconque Etat, ni d’un quelconque Dieu”. Sobre tot, dels dos últims.

PD: És Marguerite Duras, a L’Amant; no la tradueixo per no espatllar-la amb la meva grapota. I demano excuses per la cita, cosa que considero en general recurs per a pedants de discurs inflat i sense res a dir.

Em miro amb un cert escepticisme això dels premis. Deu ser perquè mai no me n’han donat cap.(D’altra banda, si no és l’Euromillones, perd atractiu). Vaja, que no tinc gens clares quines són les bondats de tanta profusió de guardons. Per què serveixen? Un articulista deia que un premi és tan prestigiós com les persones que el reben. És a dir, que l’objectiu final d’un premi és autopremiar-se. Des d’aquest punt de vista, es convoquen per a l’autocomplaença. Dit d’una altra manera: tu m’ensabones a mi i jo t’ensabono a tu.
I la ciutadania? Doncs ens mirem amb un cert interès en aquells convertits en espectacle: els Òscar o la Bota d’or, fins i tot els Nobel, això va a gustos. Ara bé, no m’imagino ningú mossegant-se les ungles per veure en qui ha recaigut el Fiter i Rossell (és més, no m’imagino que gaire gent sàpiga de la seva existència). Ni tan sols el Ramon Llull de novel·la, ara feliçment desaparegut de la columna de càrrecs fixos contra les arques públiques andorranes. Noranta mil euracos que es van abonar durant anys. Després es van rebaixar a trenta mil, en un reflex de lucidesa de l’executiu socialdemòcrata. Però tot plegat, a canvi de què, a banda de l’immens plaer de pagar-los? A banda, les fastuoses gales amb sopar, amb tota la munió de convidats més o menys il·lustres, més o menys relacionats amb les lletres i que venien de més o menys lluny. També amb càrrec a l’erari públic i per uns imports que mai no van acabar de transcendir amb claredat. Un altre despropòsit a què es va posar fi, i es va substituir per unes cerimònies que, encara que carrinclones, surten més baratetes.
Insisteixo, però: A qui l’importen aquests premis, a banda dels homenatjats (i no sempre, a menys que hi hagi dotació per sucar-hi) i els organitzadors? De debò en calen tants? Per estimular què? La creació? La recerca? És l’argument habitual. Ok, acceptem-ho. On són els fruits? S’ha produït una recerca útil de la qual en gaudeix la societat andorrana? O s’ha generat un patracol, segur que amb molts esforços de qui el signa però que ha quedat oblidat en algun racó polsegós? Hi ha una expectativa general per seguir la producció literària al Principat? O interessa a un cercle circumscrit als mateixos que es llegeixen i es premien entre si?
Serà perquè sóc tan miop que no els veig, aquests fruits. Me`n vaig a ca l’oculista.

Em confesso massa mandrosa per ser mitòmana, així que mai no els havia seguit amb atenció, més enllà de parar una mica l’orella quan sentia el tan peculiar falset. Per això em vaig estranyar en sentir una punxada de pèrdua amb la mort de Robin Gibb. M’he estat una inconfessable estona veient vídeos al YouTube: les melenes lleonines, la soltesa amb què portaven els inenarrables conjunts, tot brillantor, amb pantalons de pota d’elefant i caçadora a pèl i ben oberta, un poema estètic del qual tota una generació hem rebut alguna herència. I riures a banda, m’he adonat que el que passa és que Bee Gees és la primera banda sonora de la que tinc memòria, anys de preadolescència en què et tancaves a l’habitació amb les amigues i arraconaves les nines a canvi d’alguna cosa encara per identificar. Allà hi devia sonar Stayin’ Alive. Tot i que era massa petita per haver-me amarat de la febrada del moment i Saturday Night Fever em devia passar desapercebuda, no com Grease: vam fer una cua d’hores, com no l’he tornat a fer en ma vida, per entrar al cine.
Deu ser això –i sé que és una tremenda obvietat– el que fa que milers de persones es llancin a les xarxes a expressar condol per la desaparició d’algú llunyà: en realitat t’acomiades de tu mateix, tornes a la realitat del present i se’t fa ben palès com has passat de ser una jove promesa a un fracàs consolidat.