Aquestes les tinc confortablement resoltes amb allò que som un breu instant de llum entre dues eternitats de foscor. No sé qui ho va dir, però ja em va bé com a filosofia de butxaca. (De pas, també tinc resolta l’altra, la de cap a on anem. Crec que caminem, arruïnats, vers la fi del món). No, quan em pregunto què foto jo aquí vull dir just aquí, aquí, en aquest raconet del Diari. Però per això també tinc resposta: és una idea roïna del company Gabriel Fernàndez, fruit d’un mal despertar post etílic. Estic convençuda. “Però tioooo, què vols que hi digui?”, protesto amb persistència i perseverança perseguint-lo per tota la Redacció. “Jo què sé, dona, doncs parla de Mad Men”, em suggereix, parapetant-se covardament darrera el vidre de la seva peixera, conscient que per aquesta Redacció corre un virus que ja ha infectat uns quants: som addictes, maníacs, entusiastes, d’aquesta sèrie que, gosaria dir, és el millor producte televisiu de ficció en molts anys.
Doncs som-hi. La sèrie es deixa veure i reveure de mil maneres distintes, ofereix lectures des de qualsevol òptica. Una de possible, resseguir l’evolució de cada personatge. El millor, per a servidora, el de Peggy Olson. Olé els teus ovaris, Peggy! Perquè la mossa, després d’un error de càlcul inicial, enceta una trajectòria plena de moments Peggy Olson. Aquí van uns quants:
Moment Peggy Olson número 1: Els seus companys –ja saben, va d’executius publicitaris– se’n van a un lloc de vida alegre amb clients per tancar negocis. L’única creativa dona de l’agència en quedarà exclosa? Ni parlar-ne! S’enfunda el vestit més cenyit i allà ens la trobem, afegida a la disbauxa. (Recordem-ho: eren els anys seixanta).
Moment Peggy Olson número 2: Passa per davant d’un bar i li agafa un rampell com de necessitar companyia masculina. Entra, somriu i pim-pam. Els seixanta, repeteixo, i una noia d’educació catòlica.
Moment Peggy Olson número 3: Un mascle d’oficina pretén fer-la passar per una arronsada beateta. “A mi, la roba posada, com que m’inhibeix, coarta la meva creativitat”, fanfarroneja. “Ok, doncs perfecte, treguem-nos-la”, respon ella mentre es despulla, darrere la màquina d’escriure. I el valent empassa saliva.
Lliçó? Conclusió? Ai, no sé, que això sempre es fa molt pesat. (Però ha passat quasi mig segle, insisteixo).
Afegiria l’enllaç als vídeos amb els deu millors moments de la sèrie, segons la productora. Però a Andorra només apareix el simpàtic cartell –un vell conegut– avisant-nos que des d’aquí no s’hi pot accedir.
En el seu lloc:
Una paròdia, Mad Women:
http://www.youtube.com/watch?v=jeKPWcmdXdg&feature=endscreen&NR=1
Un Mad Men versió Los Simpson: http://www.youtube.com/watch?v=KcmM7Jh2Y3k
I una altra relectura: Drunk Men: http://www.youtube.com/watch?v=FtX2_bOWNmQ
