I jo què foto aquí?

Tinc una amiga que és una virtuosa en l’art de fer calbs: ja saben, es tracta d’abaixar-se els pantalons i tornar-los a pujar a lloc en qüestió de nanosegons, deixant en l’espectador la impressió subliminal d’haver vist un cul, però sense que sàpiga ben bé per on li ha caigut.
Però ara em confesso desencantada. El que em pensava que era una qualitat que feia de la meva amiga una persona singular l’amistat de la qual m’honorava resulta que no és més que una habilitat carrinclona i de domini general. Ja veuen: Angela Merkel no para d’ensenyar les natges als grecs (i, per extensió, a tots els mediterranis, que ja se sap que som tots una colla de dròpols poca-soltes, no com els industriosos teutons). Mariano Rajoy exhibeix cul pelut quan es vanaglòria de “quina vaga que em muntaran quan vegin la que els hi tinc preparat”. Aquí, a casa, ja saben: ens remenen el pompis davant de la cara els mandataris que s’apugen el sou perquè sembla ser que allò de la res publica resulta fatigós.
Personalment, però, el que m’indigna de debò, el que em fa sentir que, a més d’ensenyar-me el cul, se m’han tirat un pet a la cara, és una altra cosa. Vejam: com pot ser que qui ha exercit un càrrec polític durant un temps, decidint sobre diners que no deixaven de ser meus, pugui un bon dia dir que a reveure, que ja n’ha fet prou pel país, i així apagui el mòbil i posi rumb a destinació desconeguda sense haver de donar mai més de la vida cap explicació? I qui diu polítics diu alts càrrecs d’empreses, privades, públiques i parapúbliques. Tot just acabo de veure un senyor molt seriós a la tele dient-me que no m’esveri però que no cobraré cap jubilació. Que els diners han volat. I mentre m’encamino al despatx de la gerent a demanar que si us plau no facin més retencions de la meva nòmina per a la CASS, que si he de dilapidar els meus diners, ja m’ho faig jo, recordo aquella lluïda inversió en una ruïnosa línia aèria. De la qual no sé qui assumeix la responsabilitat (devien marxar en un avió d’Spanair). Una inversió que, en el rànking de les millors idees per col•locar diners, està al nivell de la del mossèn que va dipositar els donatius dels feligresos en accions de Nueva Rumasa.

“Això avui no toca” és la resposta més escoltada per qualsevol periodista. Etzibada amb educació, amb menyspreu, amb autoritarisme, depèn del subjecte. Segur que si han parat l’orella fins i tot l’han sentit en alguna roda de premsa televisada. Potser han pensat que per què aquesta dèria per fer-se engegar: els va la marxa o és que no saben mantenir-se al seu lloc? Noooo. Molt més simple: segurament l’inoportú interrogador està en un acte amb nul interès informatiu amb la sola –i fosca– intenció d’assestar-li la pregunteta a qui porta setmanes atrinxerat darrera un departament de premsa entrenat pel mossad. Saben quin és el sistema de comunicació entre els periodistes i el Govern? El redactor envia una petició escrita al departament de premsa, que a la vegada la fa circular cap al departament que l’ha de respondre. On queda varada qual balena a la sorra de la platja. Quan passa un temps prudencial, si no hi ha hagut sort i el periodista no l’ha oblidada (que també), torna a insistir, i l’esquema es reprodueix en un bucle infinit, l’etern dia de la marmota periodístic. De vegades me’ls imagino, pensant en nosaltres, sense acritud: “Criatureta, pots plantar una fava i anar-la regant fins que te’n surti una planteta”.
Tot això com a preàmbul per explicar que tots els periodistes de cultura del país perseguim l’Albert Esteve, ministre de cultura i persona amb més capacitats per fer-se fonedís que un escapista circense. És que som una rara espècie de plastes? Doncs segurament. Però gosaria aventurar que és rarot que algú es posi al capdavant d’un ministeri i mig any després no hagi dit una paraula. Excepte quan l’hem assaltat i no ha trobat escapatòria. Algú coneix el projecte cultural que cova per al país? Que no en té, potser? Comença a projectar la imatge de qui no sap per on camina.
“És que li preguntareu pels temes pendents”, van argumentar fonts governamentals a una de les negatives d’entrevista. No, home, no: li preguntaríem pel tercer misteri de Fàtima.