Una concessió a la cursileria
Em confesso massa mandrosa per ser mitòmana, així que mai no els havia seguit amb atenció, més enllà de parar una mica l’orella quan sentia el tan peculiar falset. Per això em vaig estranyar en sentir una punxada de pèrdua amb la mort de Robin Gibb. M’he estat una inconfessable estona veient vídeos al YouTube: les melenes lleonines, la soltesa amb què portaven els inenarrables conjunts, tot brillantor, amb pantalons de pota d’elefant i caçadora a pèl i ben oberta, un poema estètic del qual tota una generació hem rebut alguna herència. I riures a banda, m’he adonat que el que passa és que Bee Gees és la primera banda sonora de la que tinc memòria, anys de preadolescència en què et tancaves a l’habitació amb les amigues i arraconaves les nines a canvi d’alguna cosa encara per identificar. Allà hi devia sonar Stayin’ Alive. Tot i que era massa petita per haver-me amarat de la febrada del moment i Saturday Night Fever em devia passar desapercebuda, no com Grease: vam fer una cua d’hores, com no l’he tornat a fer en ma vida, per entrar al cine.
Deu ser això –i sé que és una tremenda obvietat– el que fa que milers de persones es llancin a les xarxes a expressar condol per la desaparició d’algú llunyà: en realitat t’acomiades de tu mateix, tornes a la realitat del present i se’t fa ben palès com has passat de ser una jove promesa a un fracàs consolidat.
