Antònia Escoda

Mentre la monarquia espanyola trontolla per les extrasístoles d’uns i altres, a la veïna França estem vivint la campanya electoral del president de la República. Ep! Compte, que qui surti elegit la nit del segon torn a França també tindrà la responsabilitat d’assumir el Coprincipat del nostre Estat. Si a Espanya el cap d’Estat ve determinat per la llei sàlica (i per la Constitució espanyola), i de manera dinàstica es passa de pares a fills mascles, a França el cap d’Estat és elegit directament pels ciutadans. Això fa que almenys un dels dos caps del nostre cap d’Estat sigui elegit de manera democràtica pel poble. Sí, però pel poble francès. La designació de l’altre cap ja ho sabeu… es fa per voluntat divina. En quinze dies ja sabrem definitivament
qui dels candidats, jurarà o prometrà d’exercir les funcions que li atorga la nostra Constitució. Què retenir de la campanya electoral francesa? A la línia de sortida, com si es tractés d’una cursa, hi tenim deu candidats. La diferència notable és que ja des del tret de sortida no es troben en peu d’igualtat. És cert que les dues darreres setmanes, s’estableixen unes regles més o menys estrictes per a garantir la igualtat en el temps de paraula de tots els candidats. Malgrat això, els mitjans ja han decidit, segons la notorietat, els favorits i les categories en què presenten els candidats. Al grup capdavanter, Nicolas Sarkozy i François Hollande,
presentat per la premsa des de fa un any com el rival més seriós. El grup perseguidor, amb François Bayrou, l’etern outsider, i Marine Le Pen, per amanir i posar el picant a la campanya, i, oh sorpresa, aquest any se’ns ha col·locat en aquest grup en Jean Luc Melenchon. D’acord, aquests cinc més o menys tothom els coneix, com també podríem dir-ho de l’Eva Joly, tot i l’etiqueta
de senyora ridícula que li han posat els mitjans. Els quatre que queden, com qui diu, només els coneixen a casa seva, és a dir, els iniciats…
La regla és que només poden guanyar els grans… Així com la regla és la dificultat de canviar de categoria o d’esglaó dins de la  jerarquia imposada pels mitjans, encara que en Melenchon ho hagi aconseguit gràcies al seu talent, i sobretot al fet que no
se’l va considerar perillós en un primer temps. En una cursa, la notorietat no intervé, en unes eleccions, sí.