Antònia Escoda

Mentre Roma esta en flames, alguns continuen tocant l’arpa pensant en el futur com una simple continuació del present. La situació al nostre país, però, de la mateixa manera que a la resta d’Europa, és extremament greu i és poc probable que tornem a la situació anterior a la crisi.
Cal mirar cap endavant.
Els moviments ciutadans són una resposta als neguits de molta gent. D’entrada han aconseguit fer-se visibles en els mitjans de comunicació, aportant una seguit de temes nous, o com a mínim una manera diferent d’enfocar-los. Aquests moviments no són políticament uniformes, i tot i que amb un fons certament progressista, contenen una part important d’ambigüitat. Es percep a més de la indefinició ideològica, un refús de politització sota l’amenaça de la divisió. Han ge­-nerat espais d’intercanvi d’informació a les xarxes amb capacitat de fer front als mitjans d’informació tradicionals, creant així una opinió pública alternativa, i aquest és el seu principal punt fort, és un poder infiltrat tot i no ser tangible com el que podríem comptabilitzar mitjançant els vots o les afiliacions dels partits. La condició per assolir els seus objectius seria el no tornar-se sectaris, no reduir-se només a un moviment que desenvolupi un discurs general, políticament estèril: “tots són iguals”, “només pensen en la cadira”, etc. No és necessari que s’unifiquin ideològicament els diferents cor­rents, però sí és important que es consensuï un camí comú, i que es desenvolupi una comunicació fluida amb la resta. L’única manera de construir amb aquests moviments un bloc de contrapoder és preservant la seva autonomia relativa i que existeixi entre ells un tracte d’igualtat.
I els partits?
El fil conductor de tot plegat sembla portar-nos cap a una democràcia més directa de forma cada cop més evident. Si en la democràcia representativa el paper dels partits sembla evident, sabran adaptar-se a aquesta nova tendència?
Ens hem de dotar d’un marc polític que ens garanteixi la capacitat d’intervenir des de la ciutadania, i els partits també hi hauríem de ser.
O preferim continuar tocant l’arpa?
Aquesta és la perspectiva de sortida de la crisi.

Fóra bo per a la democràcia tan real com imperfecta, que els seus representants aixequessin la veu, no només per disculpar-se pels seus errors, sinó també per defensar-ne els èxits. Aquí i allà es comencen a sentir indicis d’autocrítica, o de penediment, o més aviat diria d’impotència de qui ens governa o ens ha estat governant: “Jo no volia…”, o llavors ens surten amb la famosa frase “és l’economia, estúpid”. Ja se sap, la capacitat d’autocrítica no és d’aquest món… En realitat del que es tracta és de l’economia idiota i còmplice. Idiota, perquè malgrat les cimeres ambientals, on tots fan figura de bons alumnes, on tots demostren com de preocupats estan pel futur dels recursos naturals, i el seu repartiment, continuen entestats en la idea del creixement necessari. I còmplice, perquè en el fons aprofiten la crisi econòmica i el deute dels estats com a coartada per aplicar plans d’austeritat i mesures antisocials, que en realitat són mesures destinades a mantenir contentes les agències de notació dels deutes i els mercats financers. Convertir els estats en empreses? Un cop perduda la independència dels qui prenen decisions en relació amb els poders econòmics, un cop perduda la transparència en les preses de decisió, s’han erigit amb força una mena de contrapoders, que es guien per una lògica comptable per damunt d’una lògica social. El debilitament dels poders polítics democràtics no és cosa d’ahir, sinó que s’ha anat gestant durant molt de temps per part dels poders fàctics. La deslegitimació de la democràcia s’aprofita de la millor de les maneres de les pròpies esquerdes de la democràcia. És cert que el paper dels poders democràtics no resulta gaire afalagador davant dels altres poders, poders no democràtics que els fan xantatge amb el benestar dels ciutadans, i els posen entre la paret de la ruïna econòmica dels seus països i l’espasa de la derrota electoral. No sembla que la millor manera de defensar la democràcia de la seva impotència davant dels poders no democràtics, sigui debilitant els seus representants i la democràcia mateixa, sigui en la seva legitimitat, sigui en els seus recursos. Fóra bo per a la democràcia que els seus representants defensessin els seus èxits.