Antònia Escoda

Hi ha persones que tenen el secret de la bellesa. Sempre saben el que convé portar, el que convé menjar, el que convé penjar a la paret del passadís o al menjador. També saben què cal dir, i en quin moment precís. Saben el que cal callar i allò que cal evitar en societat. En la seva certesa de tenir raó tenen una desimboltura elegant, aquell petit je-ne-sais-quoi, que provoca, després d’uns primers cinc minuts d’admiració incrèdula, la irresistible necessitat d’estomacar-los. També hi ha aquell tipus de gent, elegant de la mateixa manera però amb un aire més cínic. Usuaris habituals de la ironia. Tant si parlem de vestimenta, de gastronomia, com de decoració, la ironia els dóna una mena de chic, que si be és proper al mal gust, no arriba al punt d’eliminar-los socialment de debò. Que estan escoltant música dolenta? Però home, que no veus que és pura ironia? I després, quedem la resta: els que escoltem música hortera, xabacana, però que no ho fem de manera foteta… Bàsicament, perquè de fet ens agrada aquest tipus de música. Som aquells que encara no hem entès que comprar a Zara o Mango és socialment acceptable, en canvi vestir d’hipermercat és de perdedors. Coneixem dos o tres cançons d’algun clàssic de memòria, trobem que un utilitari amb cinc portes, és suficient, que al cap i a la fi els cotxes, només que tinguin quatre rodes, no estan tan malament per desplaçar-se. Nosaltres, aquells que mai no hem entès per què, alguns llocs d’estiueig, o alguns títols de pel·lícula, provoquen aquell alçament de celles incrèdul. Nosaltres que no tenim gaire diners, tampoc gaire gust, i que ens encanten les espelmes barates, o els best-sellers. Els que hem estat incapaços de llençar aquella samarreta del Che, que comprem els iogurts de marca blanca en comptes dels del pot de design, i que cobrim la taula de la cuina amb tela plastificada. Som els que en dirien, perdedors. Lletjos. Socialment inadaptats. Som els primats de l’estil, els ignorants dels codis socials. Malgrat tot, feliços en el nostre univers tan reconfortant com realista, segurs de no intentar fer-nos passar mai per allò que no som. Som anònims. Som multitud.

Vaig conèixer la Joana a l’UCI de pediatria en un hospital de Barcelona, aviat farà dos anys. El seu fill, en Fer­ran, tenia llavors set mesos i mai encara no havia sortit de l’hospital. Els set mesos que tenia de vida els havia passat a la unitat de cures intensives, amb algun breu, molt breu, passatge a planta. A la Joana, quan estava encinta, ja li van anunciar que el nen presentava múltiples malformacions al cor, i ella es va plantejar avortar… Els metges li van assegurar que avui en dia es podien resoldre, i al final va decidir dur a terme l’embaràs. La Joana volia tenir un fill. La Joana adorava en Ferran. Va haver de deixar la feina per estar prop d’ell els breus moments de visites permeses. Una hora i mitja al matí. Una hora i mitja de tarda. Cada dia s’extreia la llet del pit amb una màquina infernal per poder alimentar el seu fill amb llet materna. Quan estava dins amb ell l’acaronava i li parlava. Quan la feien fora, sortia plorant i rabent, però ràpidament tornava a la màquina per poder guardar-li més aliment. M’explicava que en Ferran havia emplenat la seva vida fins al punt que no recordava res de la seva vida anterior. De fet, creia que s’aferrava a ell com a un ferro roent, incapaç d’imaginar una vida diferent. Cada cop que el seu fill plorava o es queixava, tornava a plorar, altre cop, ràbia, dolor i desesperança, i es preguntava si de debò el seu fill es mereixia allò, si li havia d’haver infligit allò… Operacions quirúrgiques a repetició, ventilació mecànica, reanimació, sedació… Cossos inanimats, foradats, sondats… Avenços de la medicina o acarnissament terapèutic? I la família? La família, lluny. El marit lluny. Converses telefòniques cada cop més breus, ja que mentre ella seguia estoica el seu viacrucis, la resta havia de procurar treballar, sobreviure, moralment i econòmicament. El futur. Quin futur? No podia projectar-se més enllà d’aquelles poques hores prop del seu fill. Vides aturades. Futur de dependència, en un món, on ser dependent esdevé un atac a la societat, una carrega… Vides sense cap mena de futur. Vides esquinçades. Víctimes innocents de la prepotència, d’una moral de geometria variable.

Fa unes setmanes que vivim, pel que diuen, jornades històriques: l’elecció d’un nou Papa de l’Església, la visita del secretari general de les Nacions Unides, la signatura del primer conveni de no doble imposició amb França, una crisi que ens fueteja cruelment… De tots aquests fets, quins seran els que realment passaran a la història? Què significa realment fer història? Els fets que fan història de debò són aquells que queden en la memòria popular per sempre més, aquells que suposen un trencament, un canvi en la línia cronològica, que tenen un abans i un després. De la història se suposa que n’hem d’aprendre lliçons, corregir errors, millorar. L’existència d’una Història està directament lligada a l’evolució de la humanitat, als trasbalsos socials i econòmics, a les guerres, a la capacitat dels homes i les dones per adaptar-se al món que els envolta, a superar l’adversitat i els factors externs, a transformar les societats on viuen. La vida de les persones té sentit si es contextualitza en la seva època.
Amb la proposició de llei per despenalitzar l’avortament, s’ha obert un debat necessari per normalitzar una situació anòmala, reconeguda per tots però de la qual ens entestem a fugir d’estudi reiteradament. Els que no volen posar-se en històries, en temes destorbadors, ja han trobat el revulsiu perfecte per apaivagar totes les veus que es van alçar en un primer moment per reconèixer la manca de normalitat de l’afer : despenalitzar l’avortament voldria dir carregar-se 700 anys d’història. Deixem-nos d’històries.
El debat sobre l’avortament ha de tenir en compte els arguments dels que hi estan a favor o en contra, des d’un punt de vista ètic, moral, científic, ideològic, filosòfic i tots els ics que us vinguin de gust… El que no em serveix de cap de les maneres és el debat esbiaixat que ens mena a oposar els drets dels ciutadans a les institucions del país. La nostra Constitució comença per la declaració de sobirania del poble andorrà, i ha de ser doncs l’expressió de la seva voluntat, i no una faixa que l’oprimeixi. La resta són sopars de duro, històries de vella, de la vora del foc…

El que cal qüestionar quan debatem sobre l’avortament és què porta els governs a no legislar sobre el tema, a negar a les dones el dret a decidir. Polítiques que anteposen les creences personals i les converteixen en lleis, sense permetre que el poble faci el millor conforme al que li dicti la pròpia consciencia. Les restriccions a l’avortament no el fan desaparèixer, només fan que sigui més injust. La tragèdia és el fet de negar als ciutadans la lliure elecció. La llei ha de confiar en les dones, en el seu criteri i en les eleccions que fan dia rere dia. Tant la penalització com els canvis proposats, el que fan és jutjar-les. Qui té dret a això?
No es pot forçar les dones a parir, això sona a sistema antidemocràtic. En termes mèdics, morals, filosòfics o es­-pirituals, no podem saber quan el fetus es converteix en persona, i les dones en canvi ho són de manera clara i inapel·lable. I se les ha de protegir. Els homes i les dones han de prendre les decisions morals sobre la seva pròpia vida, i la llei els ha de donar suport i facilitar l’exercici de la llibertat de consciència. Les restriccions en matèria d’avortament no funcionen sinó com una formula per perpetuar les desigualtats. No hi ha justícia social tampoc en això. El Consell d’Europa aconsella la despenalització de l’avortament, ja que sotmet les dones a un doble càstig: haver d’avortar i estar obligades a fer-ho en un altre país. Cal ser clars i contundents, i defensar l’avortament sense ambigüitats ni excepcions, a més que ha d’estar plenament garantit com a prestació sanitària. El dret a la inter­rupció voluntària de l’embaràs és el dret fonamental a disposar del seu propi cos, de triar la maternitat, de tenir accés a les prestacions en matèria de salut reproductiva, i és constitutiu d’una societat democràtica i igualitària. El dret a avortar en bones condicions psicològiques, sanitàries i econòmiques és una condició indispensable per a l’evolució de la nostra societat vers la democràcia i la igualtat entre homes i dones. Tot plegat implica reconèixer la capacitat de les dones per resoldre allò que afecta els nostres cossos i les nostres vides. Pot ser que aquest sigui el problema?

El mes de novembre passat morien a Bangla Desh 112 obreres del tèxtil, cremades vives en l’incendi de la fa­brica on treballaven. La seva feina: fabricar samarretes, polos o folres polars per vestir-nos a nosaltres, occidentals. La causa el sinistre, un curtcircuit en el sistema elèctric, sumat a un nombre insuficient de sortides de socors, que, per a més inri, estaven en gran part segellades. La roba que fabricaven estava destinada a grups com Carrefour, Pimkie, Go Sport, Casino, Auchan o C&A. A final de gener un nou incendi, també a Bangla Desh, s’ha cobrat la vida d’almenys set obreres, de les quals quatre només tenien 17 anys. Aquest cop fabricaven roba per a Bershka i Lefties, del grup espanyol Inditex, així com per a d’altres marques franceses i alema-nyes, com ara Kik, New Look o Solo Invest.
Tant en un cas com en l’altre les morts es van produir per asfíxia, per aixafament de­gut al moviment general de pànic o per defenestracions, en veure’s atrapades per les flames. Des del 2005, mes de 700 obrers, en majoria dones, han mort en accidents i incendis en fàbriques d’aquell país. Milers de ferits més també continuen patint les conseqüències d’aquests drames.
Les grans marques de roba internacionals es neguen a signar un acord sobre seguretat i incendis a Bangla Desh impulsat per ONG, organitzacions de defensa dels drets dels treballadors i sindicats locals i internacionals, que preveu mesures concretes per prevenir aquests accidents. A Bangla Desh, el salari d’una obrera del tèxtil és de 38 dòlars al mes.
Per guanyar la seva part de mercat, les marques i els distribuïdors estan immersos en una guerra de preus que es tradueix en una pressió enorme sobre els proveïdors. Al final de la cadena, qui en paga el preu són els treballadors. Condicions de treball desastroses, obrers –en la seva majoria dones joves– que treballen més de 12 hores per dia, sis dies sobre set, sense comptar les hores extra no remunerades. Treballadors sense protecció social, pagats a la peça, amb salaris insuficients per viure i empleats i despatxats sense cap tipus de formalitat en funció de les necessitats de producció. Vestits bruts de sang, amb ferum de mort. Vestits de mortalla.

Diu el PDG del grup americà Titan que els assalariats francesos són uns dropos que nomes treballen tres hores per dia, i que són massa cars, principalment pels avantatges socials de què gaudeixen. Tot plegat per justificar la no adquisició per part del seu grup de la producció de la fàbrica Goodyear a Amiens, tot fent portar la responsabilitat de l’operació fallida als “sonats del sindicat comunista”. El que no explica és que li és mes fàcil muntar-se la fàbrica en un país on la protecció social en matèria laboral vagi a l’ample, on els sindicats no tinguin res a pelar. Salaris baixos i obrers submisos, és la recepta des de fa anys per ser bon negociant. O això sembla que pensin alguns.
Cada cop més, veiem discussions virulentes entre la gent activa i els que no tenen treball, conseqüència d’una sèrie de falses idees, curosament cultivades pels contraris a la famosa assegurança d’atur. Estaria bé fer un petit repàs no exhaustiu, de les raons per anar a treballar o no cada dia.
Raons legítimes de tenir una activitat laboral: que aquesta correspongui a les competències adquirides, que permeti viure decentment, que sigui socialment útil i que permeti sentir-se satisfet personalment. Raons legítimes per no treballar: activitat incompatible amb les competències adquirides, no suficientment remunerada per viure decentment, impossibilitat física o psíquica per dur-la a terme, i la més habitual, absència de proposicions de treball o de formació. Per què no dir-ho, també existeixen raons il·legítimes per no tenir activitat laboral, com podrien ser unes pretensions massa elevades en relació amb les pròpies competències, activitats jutjades massa poc valorades en relació amb el que es cobraria d’atur, mandra i addiccions diverses. I serien doncs aquestes les que justificarien la no instauració d’un sistema de solidaritat…
Però, ben mirat també existeixen raons que transformen una activitat en il·legítima: activitats il·legals, activitats socialment pernicioses, com l’especulació, per exemple, o activitats remunerades de manera exorbitant en relació amb el benefici social que aporten.
Dropos? Tots ho som si ens quedem només amb els tòpics!

M’haureu de perdonar, però just en el moment que em poso a escriure aquestes línies, llegeixo per enèsima vegada al Twitter un gracioset que es refereix a Andorra com a Mórdor… Ja ho veieu, de tant en tant tinc atacs d’aquests txungopatriòtics. És que ja esta bé home, que no hi ha manera d’estar contents, o calladets… I és que ja ho tenen això les xarxes, amb la immediatesa que se’n deriva. Et ve al cap un pensament, i allà el vomites, sense aplicar allò tan sensat de girar set vegades la llengua abans de parlar.
Com aquells que es pregunten si som o no som un país de muntanya… I tant que Andorra és un país de muntanya! Aquest hivern ens ho esta tornant a recordar de manera ben crua. El que no tinc gens clar és que ho siguem nosaltres de munta­nyencs!
Les societats que han aconseguit implantar-se en zones d’alta muntanya, malgrat les difícils condicions que han de viure per moments, ho han aconseguit per l’enginy, la determinació, la prudència, la solidaritat i la gran capacitat d’adaptació dels homes i dones que les han edificat.
La construcció de millors accessos, el desenvolupament turístic, la modernització del país han millorat certament les condicions de vida, però a poc a poc hem anat oblidant alguns d’aquells costums i valors que van fer la solidesa de la nostra societat.
Val a dir que aquests episodis ens obliguen a recuperar i a revisar estructures d’entre­ajuda, de col·laboració, vaja a tocar de peus a terra. Em sorprendrà sempre, però, aquesta incapacitat que demostrem sovint a adaptar-nos al nostre medi. Sortim al carrer mal calçats i poc abrigats. Ens queixem perquè no està net. És cert que les botes de neu no són tan elegants com les sabates amb el vestit i la corbata. Val la pena passar-se el dia amb els mocassins i els mitjons mullats, només per demostrar normalitat? S’enfonsaria el país, si es confinés els ciutadans durant unes hores i permetéssim que treballessin en millors condicions els equips de neteja i d’intervenció urgent? Ens sortiria una hèrnia si agaféssim la pala i netegéssim al davant de casa? Apa muntanyencs, abrigueu-vos i gaudiu del nostre país de muntanya! Bon dia des de Nàrnia.

Fa uns dies l’FMI, el principal arrendador de fons del planeta, admetia el seu error, el de subestimar de manera temerària els nefastos efectes de les cures d’austeritat que preconitza. Un simple error de càlcul, van dir… Un simple error de càlcul, potser, però amb conseqüències devastadores per a les economies i els ciutadans dels països sotmesos a aquest règim. Entre el 1970 i el 2007, l’FMI havia constatat que l’1% de despesa pública menys (o d’impost de més) suposava de mitjana un 0,5% de creixement de menys als països avançats. És a dir, un multiplicador de 0,5 que van aplicar en els càlculs dels plans d’ajuda a Grècia i Portugal. Però és clar, això era abans de la crisi, i de les seves incertituds que pertorben considerablement el comportament dels consumidors i dels ciutadans. Aquest multiplicador estaria en realitat entre el 0,9 i l’1,7, és a dir, el doble o el triple. Això ha comportat que els governs d’Europa del sud, en reduir de manera dràstica els salaris dels funcionaris i les pensions de jubilació, han aconseguit un enfonsament de la demanda interior dues o tres vegades més important que la prevista, amb fallides en sèrie, i explosió de l’atur. Se’n podria deduir, de tot plegat, que el càlcul del coeficient no pot ser verificable? Que no es tractaria, doncs, d’una ciència exacta? Així tots aquests experts a qui se suposa que ens hem d’encomanar en cos i ànima, estarien basant els seus càlculs en quelcom de no verificable per imposar una estratègia econòmica criminal per als estats i accessòriament (SIC!), pels ciutadans ofegats per la precarietat i la misèria?
Podria ser que no fos un error? Aquestes polítiques de restriccions pressupostàries són aplicades des de l’FMI com un remei miraculós, una mica com les sagnies a l’edat mitjana. És la política que el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz anomena la dels fonamentalistes del liberalisme econòmic. Això explicaria la incapacitat d’evolucionar quan les dades de l’economia real van en el sentit oposat de les seves creences. No es pot convèncer un fonamentalista amb arguments lògics provinents de l’experiència.
Com deia Diafoirus, el metge de Molière: “Purgare, Purgare!” Sagnies a l’anèmic?

La raó de ser de la Seguretat Social és la d’afavorir la igualtat d’accés a les prestacions sanitàries, de manera que cadascú contribueixi en funció dels propis mitjans (i no en funció de la possibilitat o no de caure malalt) i rebi les prestacions en funció de les seves necessitats.
De fet, aquest principi no s’ha aplicat mai al peu de la lletra, però cada cop corre més perill amb les mesures de no-reemborsament de certs actes, així com amb la pretensió d’incloure en la reforma laboral l’afiliació a assegurances privades mitjançant l’empresa. És cert que les assegurances complementàries prenen el relleu de la Seguretat Social pel que fa al tiquet moderador (la part de prestació no reemborsada per la CASS), però cal tenir en compte que les assegurances proposades són sinònim de desi­gual­tats afegides considerables. Una gran part de la població, i principalment els que tenen salaris més modestos, no tenen assegurança complementària de malaltia. Per a aquells que sí que en tenen, les tarifes en general són independents del nivell salarial del contractant i, en canvi, varien en funció de les garanties proposades, així com sovint en funció de l’edat. També cal fer menció que els contractes col·lectius subscrits per les empreses pel compte dels seus assalariats són en general menys cars que els contractes individuals. Una bona mútua designa, de fet, contractes que preveuen prestacions a vegades generoses, però en general amb primes cares i una part de les quals estaria finançada pels patrons, però en què els costos de gestió solen ser més elevats i, no ho oblidem, en què la finalitat és la rendibilitat. La pregunta seria: quin interès tenen els poders públics a reduir la participació de la Seguretat Social en el finançament de les despeses sanitàries si no és per transferir-ne una part més important a les assegurances complementàries pri­vades? Les cotitzacions als organismes privats no serien també una mena de cotització obligatòria? No augmentar la cotització a la CASS al preu d’un agreujament de les desigualtats en l’accés a les prestacions sanitàries. A casa meva en diuen desvestir un sant per vestir-ne un altre. Sense parlar de les pensions…

És un exercici perillós aquest, el d’expressar una opinió en unes dates tan especials per a alguns, i en canvi per a mi tan difícils d’empassar. Confesso que he passat bons Nadals, tot i que a casa no ha estat mai una revetlla purament familiar. Molts anys ens ajuntàvem els cossos de guàrdia del Pas, metges, policies, bombers, duaners, els de “la Vall” (ara el COEX), en una vetllada en què s’unia la bona teca amb la necessària contenció –pel que pogués passar–. Després, va arribar l’època de les criatures petites i la recuperació de velles tradicions, com la de fer cagar el tió i recollir amb expectació els tan esperats excrements… Ara els nens són grans, i quan arriben aquestes festes et preguntes què és el que realment estem celebrant… El Nadal és actualment una barreja de rituals, alguns d’americans com el color vermell; i d’escandinaus, amb Noel i les seves històries de rens. Antigament era la festa de la llum, els dies començaven a ser més llargs, i a poc a poc ens allunyaven de l’obscuritat. Aquestes idees agradaven poc a l’església, que veia com els seus vassalls rendien culte a les forces de la naturalesa i van canviar els torns per passar a adorar una figura que representava el cristianisme. Lluny del fet religiós o no, els Nadals representen la millor oferta de roba, gambes, alcohol i, en definitiva, la festa del consumisme. Mentre, els carrers s’omplen de llums que desvelen de manera més crua les diferències amb els exclosos, i llavors les festes de Nadal esdevenen el pretext ideal per suplir amb béns materials una carència espiritual de la nostra societat, almoines callaconsciències que no suposen cap sacrifici personal. Hem adoptat una festa pagana de temps immemorials per recordar el naixement d’una persona en la qual poca gent creu, que ningú coneix i molts menys segueixen. La quintaessencia del món modern tecnomaníac en què vivim, on durant uns dies tanquem els ulls front a la realitat que ens envolta, uns dies en què ens sentim menys pobres, més generosos…
Res. Que demà comencem un nou any i tot són bons desitjos. Jo desitjo de tot cor que despertem menys formatejats, menys sotmesos a l’ordre establert!