Benvinguts a la Decadència.
Molts em pregunten, en quin punt ens trobem. Queda molt d’aquesta crisi? Vaja, la mateixa merda de sempre (perdoneu la llicència), i sí, sempre que puc, intento eludir l’interrogatori. Perquè? En primer lloc, perquè ja fa un temps que tinc la sospita que ens trobem davant quelcom més profund que això (ho sento!). I en segon lloc, … que voleu que us digui. Ni la gent no està per sentir el que haig de dir, ni jo en tinc ganes d’explicar-ho mentre presencio tot un reguitzell de cares d’incredulitat. Mireu. Fa poc més d’un any em van convidar a una taula rodona a on hi havien assegudes il•lustres personalitats del país (vet aquí la meva sorpresa … per la meva participació). Es tractava, segons crec recordar, de fer un document de diagnosi (osti tú! Realment no es podia ser més pedant). Recordo que quan em va tocar el torn de paraula, vaig exposar la situació tal i com jo la coneixia; i en consonància amb aquesta situació, els meus suggeriments anaven en una direcció que, a totes llums, en aquell instant, sonaren una mica dramàtics. Un dels assistents (que per respecte no en diré el nom), en agafar el torn de paraula, recordo que el primer que va dir va ser, “… bé, jo no soc tant pessimista com l’Alex…”. I aquí estem. Gairebé dos anys més tard. I no cal que els recordi quina és l’amarga realitat. Pobres incrèduls!
Els diré que en penso de tot plegat. Penso que no estem en una crisi econòmica. (Que diu aquest ara!) De crisis, en els darrers 30 anys, n’hem viscut almenys déu. És aquesta l’onzena? A que em refereixo quan dic que tinc la sospita de que ens trobem dins un procés quelcom més profund? Curt i ras, em refereixo a una crisi dintre de la pròpia crisi. (Olé). Sí, sí. Una situació que, personalment, identifico amb el concepte de Decadència, i això, amic meu, no s’arregla deixant els tipus d’interès a zero, ó amb un polític que demani afrontar el futur amb optimisme. No em creuen? Mirin quan de temps portem amb el preu del diner gairebé de franc, ó el temps que fa que ens demanen que canviem les nostres cares, atordides per la crueltat del quotidià, i les substituïm per infames caretes d’idiotes sub-mentals que han de riure davant l’adversitat provocada. Sí, molt de temps amb les receptes màgiques de l’ortodòxia del diner gratis i l’optimisme apuntat des de les elits…, i la cosa no sembla redreçar-se. Deixem, però, l’economia de banda. Avui no en tinc ganes de parlar d’economia, perquè, tal i com deia, els nostres mals no es tracten d’això. Que vol dir exactament un període de decadència? Quina manera millor d’explicar-ho que descrivint el que realment passava en un d’aquests episodis. Per exemple, al segle XV, en ple apogeu del papat de Rodrigo Borgia (Alejandro VI), Roma, i per extensió Occident, vivia una etapa de plena decadència. Perquè ens entenguem i sapigueu a que em refereixo . El frau, el furt i la pedofília estaven a l’ordre del dia. Fins i tot els membres del col•legi cardenalici (sí, sí, els cardenals) s’atrevien a passejar per la ciutat acompanyats amb els seus amants preferits, vestits amb les més sumptuoses robes. I no cal dir, que de fills, ses senyories, en feien un cabàs tot i la norma escrita del celibat. La “moda” acceptada aleshores, era fer passar per nebots tots els fills dels cardenals i bisbes. Però només era una forma burda de mantenir un enorme engany. Un engany acceptat per tothom, que permetés, a ulls de la societat, fer creure que sí hi havia un compliment i un comportament adequat. Un gran engany. Si no, com és que passejaven amb gran cerimonial els fills del papa Inocenci ,durant els festeigs de Roma? I el mateix passava amb els fills del papa Alejandro VI. Una època en la que alguns historiadors assenyalen que més de sis mil vuit-centes prostitutes exercien el seu comerç a la ciutat (una xifra més que respectable considerant que, en plena involució a la ciutat, hi van arribar a viure nomes unes vint mil ànimes a Roma en aquells dies. Faci els números. Amb tres serveis per nit cada una, passaven llista i donaven el petó de bona nit a tota la ciutat, dones incloses). Com no podia ser d’una altra manera, la sífilis arribà a assolir la categoria d’epidèmia, estenent-se per tota la península itàlica i traspassant els Alps, cortesia de les tropes franceses. No us penseu, pas, que la immundícia era aliena a les classes més pudents, doncs els ciutadans més rics pagaven autentiques fortunes als comerciants d’olives per alleujar el dolor de les seves pústules, banyant-se en enormes gerres d’oli. Desprès, aquell mateix oli era venut en els comerços més selectes com “oli verge extra”, és a dir, aquell líquid contaminat tornava a lliscar per entre les llengües i els paladars dels prohoms romans. Aquest passatge històric (i verídic) descriuria, nomes de forma parcial, el que significa realment un període de decadència. En definitiva, just l’antítesi del que, com a Home, espero per l’home. I em pregunto. Estem vivint el nostre propi període de decadència. Veiem. En aquests processos, acostuma a passar que la cultura entra en un segon terme. La figura de l’intel•lectual consolida la seva desconfiança, i el que és pitjor, hi ha un escepticisme en quant a l’objectiu social de la pròpia cultura. Inclòs, com va passar aleshores, la pràctica de la simonia es portada als límits de la màxima efectivitat, amb els més alts mandataris eclesiàstics (que feien gran part de la política del moment) comerciant amb les bules. En aquestes èpoques de decadència ni la pròpia religió escapa al grup d’elements que alimenten la pèrdua de valors. Hi ha una exaltació malaltissa de lo terrenal, com ara la bellesa (una moda de la que en som autèntics mestres). El resultat de tot plegat, frustració, passivitat i conformisme. Es per això que responc als més desairats: “No. Estem a anys llum de la pretesa revolució a la que féu referència”. I ara, sí. Comparo i deixo caure la pregunta que no puc obviar. Mostra la nostra societat els símptomes propis d’un període de decadència? Frau, furts, engany, escepticisme des de l’intel•lectualisme, escepticisme des de la societat en vers la cultura, abandó absolut des de els estaments de poder (tots sense excepció) cegats en la persecució de l’interès propi , la simonia , comerç d’interessos (nomes cal fer una mirada als conflictes globals vigents), frustració, passivitat, conformisme, en definitiva, crisi absoluta de valors. Sí. Definitivament, tinc el privilegi d’anunciar-li que hem entrat de ple dret en el nostre període de decadència particular. La pregunta, doncs. No és, Com sortir de la crisi (econòmica)? El que tenim davant és un trastorn de més entitat, provocat des de tos els àmbits de la societat. També des de l’individu. Tú, … i jo. No li demanis a un polític, doncs, que et tregui del forat (i aquell que et suggereixi que ho pot fer, retira-li la confiança i la paraula). D’aquí només es surt, quan l’individu cregui en l’individu, i sobre tot, en el que ha de fer. Els eslògans adulterats basats en el Leit-Motiv del “treball en equip”, optimisme i demés tonteries, no funcionaran. Tu t’has ficat en això. Tu te n’has de sortir. Ara que ja saps on ets. Benvingut.
