En els temps que corren ens costa veure accions conjuntes, de col·lectius pertanyents a diferents territoris, que treballin per un mateix objectiu. Si a més aquestes accions són per preservar, promoure i revitalitzar un patrimoni cultural davant els efectes devastadors de la globalització, encara costa més trobar-les. Per això és doblement elogiable l’esforç que estan duent a terme persones de diferents territoris de la zona geogràfica pirinenca, perquè a aquest fet –el de la diversitat entre ells– cal afegir-hi la complexitat d’entre tots solidificar un projecte de candidatura de les falles del Pirineu a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
Dimarts, en la que podríem qualificar d’una jornada històrica pel simbolisme i la força transpirinenca que s’hi respirava, es va donar el tret de sortida al projecte de candidatura amb la primera de les reunions amb els representants de cadascun dels territoris implicats. N’hi haurà més de jornades històriques, segur, però el tret de sortida era essencial per donar una imatge de solidesa al projecte. Abans de continuar, però, calia que s’aprovés al Consell General la proposta d’adhesió al conveni per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, cosa que va passar ahir, dijous.
Les raons del treball per assolir el repte poden ser repetitives: el sentit d’identitat, la manifestació col·lectiva, el respecte a la diversitat, la difusió de valors, la protecció d’un patrimoni, la tradició d’una comunitat que ha passat de generació en generació… Però per a mi també hi ha un altre valor cabdal que no se’ns ha d’escapar i és la unió de persones i territoris, una unió que no entén de fronteres administratives, que pobles pertanyents a diferents estats s’uneixen sota una mateixa causa per preservar un patrimoni comú creant, en aquest cas, una autèntica marca transpirinenca. És la gran força d’aquesta iniciativa, no n’hem de tenir cap dubte, i de l’empenta de les persones que estan al davant –de la qual no cal dubtar-ne– en dependrà el seu èxit. Un èxit que serà de tots, tant dels qui hi tenim lligams com dels que passaven per allí la nit de Sant Joan veient rodar unes boles de foc davant del comú o a la plaça del Poble, llocs on molts assoleixen el clímax de la cremada.
No ens qüestionem si els nostres fills quan inicien el curs escolar hauran de portar dins de la motxilla, per aquells cursos que ho necessitin, llibres de text i diccionaris de les editorials Anaya, Cruïlla, Edebé, Teide, Santillana o Barcanova (per citar-ne algunes). Tampoc fem gaires escarafalls si ens aconsellen en quina llibreria podem adquirir-los, ja que si ho fem allí gaudirem d’algun descompte o el podrem pagar a terminis. No ens ho qüestionem gaire, entre d’altres coses, perquè confiem en la valoració pedagògica que fan els centres escolars i els seus docents a l’hora d’escollir una publicació o una altra, i confiem que aquest sigui fidel al projecte educatiu. No ens ho qüestionem, però tot aquest procés és molt i molt criticable. Per què una editorial o l’altra? Per què aconsellar una determinada llibreria?
Les respostes a aquestes preguntes ara es tornen a posar damunt la taula, però no parlant dels llibres, sinó de la compra, per part dels alumnes de segona ensenyança de l’Escola andorrana, de tauletes digitals, concretament les d’Apple. Les preguntes són exactament les mateixes però traslladades a l’era digital: per què una determinada marca de tauleta? Per què un determinat distribuïdor oferint avantatges de pagament i assegurança?
Un dels principals retrets al Govern és que només s’hagi negociat amb un distribuïdor els avantatges de compra. Aquest procés és molt criticable, per com de pervers pot acabar sent. I pel que fa a la marca, com passa amb els llibres de text, haurem de confiar en les autoritats educatives, en la valoració pedagògica que n’hauran fet a l’hora d’escollir el material digital. Però el moll de l’os de tot el projecte a l’hora de portar-lo a la pràctica no és tant saber per què s’ha escollit una determinada tauleta, sinó saber si s’ha fet el treball pedagògic suficient amb els docents per estar en condicions d’implantar-lo aquest setembre.
Després de l’experiència que tindrem el curs vinent, tota una revolució digital a l’escola, en el futur haurem d’esperar que les diferents marques i, sobretot, les comunitats de programari lliure elaborin els continguts educatius necessaris perquè hi hagi més oferta, se’n pugui fer la valoració pedagògica i els docents puguin preparar-se.
Dilluns passat es va celebrar a Barcelona una Jornada sobre les relacions dels petits estats europeus amb la UE, o per dir-ho més planer, sobre l’encaix dels tres microestats –Andorra, San Marino i Mònaco– en el marc de la Unió Europea. Efectivament no és un tema nou, però sí una qüestió que evoluciona amb rapidesa i que a mesura que passen els dies els marcs són canviants. Les notícies que ens arriben de Brussel·les ho certifiquen, algunes de les quals ja les hem relatat en aquesta columna més d’una vegada: si les coses continuen igual, en l’horitzó no gaire llunyà hi haurà l’exigència de l’intercanvi automàtic d’informació. De moment, a finals d’aquest any ja ens revisaran l’acord entre el Principat d’Andorra i la Comunitat Europea relatiu a la fiscalitat dels rendiments de l’estalvi. La força centrífuga del poder econòmic europeu és imparable, i resistir-s’hi sembla més un suïcidi que no pas una eixida. Les exigències d’Europa les coneixem i el nostre poder és limitat, així com el camp de negociació. A més, cal afegir-hi que tot i poder anar de bracet els tres microestats per marcar unes línies bàsiques en un memoràndum, cadascun tenim els nostres propis interessos a partir dels quals establim la pròpia estratègia. San Marino, per exemple, ha obert la via referendària perquè els seus ciutadans decideixin quina ha de ser la futura relació amb la Unió. El debat que està fent Andorra gira a l’entorn de dos conceptes: l’acord d’associació amb la UE o l’entrada a l’Espai Econòmic Europeu. Durant la jornada s’hi van analitzar els pros i contres de les dues opcions però sempre des de la perspectiva posada en el fet que el Principat “està fent els deures”, és a dir, està en ple canvi del marc fiscal i en fase d’obertura a la inversió estrangera que han d’acabar transformant el sector econòmic i financer del país, però que continuï mantenint trets diferenciadors que ens facin particulars, segons ens explica el poder polític. El perill de tot plegat és que en ple context de crisi no arribem a temps, que tot vagi massa ràpid, que els canvis en el marc fiscal i els percentatges a aplicar no siguin suficients, perjudiqui la captació d’inversió forana, i que en lloc de trobar camins que ens aportin noves diferències, l’homologació ens acabi homogeneïtzant.
Domi Trastoy ha assolit el repte que s’havia proposat. Ha fet el cim de l’Everest, el sostre del món, i amb ell ho ha fet Andorra. Els que som més o menys aficionats als esports de muntanya hem pogut anar seguint pel seu bloc el relat de l’expedició dia a dia: l’arribada al Nepal, les successives aclimatacions als diferents camps, el tipus d’alimentació que seguia, com dormia a 40 graus sota zero, la gestió dels residus… vivències explicades en primera persona davant el que molts considerem situacions extremes. En Domi les ha superat i ha mostrat la cara de l’esforç, de la superació i de la perseverança.
El River Andorra ha arribat a la final del play-off per l’ascens. Només tres victòries separen el club andorrà d’assolir el pas a la màxima categoria de la lliga de bàsquet espanyola. Aquest divendres afronta el primer partit. La regularitat al llarg de tot el campionat no li va acabar donant el premi que l’afició, els jugadors, tècnics i directiva desitjaven: l’ascens directe. Però no hi ha dubte que, tant al llarg de l’any com en els play-off finals, han demostrat la solidesa d’un equip per superar-se a les dificultats i davant dels reptes sobre la base d’esforç i perseverança. I això, ningú els ho podrà prendre.
Persones com en Domi, que ha assolit el cim més alt del món, o com els jugadors del River, que poden assolir el seu particular cim en uns dies, Andorra n’està plena. N’estic convençut. I és bo que en aquests moments, en plena convulsió per l’afer del Futbol Club Andorra, el país també tingui altres referents on aferrar-se, dels quals pugui sentir-se orgullosos. I els esportius segurament són els més fàcilment identificables.
Sempre he pensat en la necessitat que tenim com a país i com a societat d’enfortir aquests referents esportius propis, perquè ajuden i solidifiquen sens dubte la gran tasca de l’esport de base que tenim. Sentim molt a parlar de l’educació en valors i, sobretot, de la gran quantitat de valors en positiu que es desprenen de la pràctica esportiva. No en tinc cap dubte que és el camí, és la clau perquè a part dels esforços físic i mental i de l’aspecte competitiu, l’esport al país sigui sinònim d’il·lusió, satisfacció amb el que es fa i referent.
A més d’enriquir-nos i il·lustrar-nos amb les vivències dels qui van ser actors en el llarg procés de canvis que arrenca als anys 60 fins arribar a la culminació el 93 amb l’aprovació de la Constitució, sobretot per aquells que no ho vam viure ni en vam participar o vam tenir en aquell temps un paper d’observador forà, la celebració en diferents actes del 20è aniversari de la Carta Magna també ha evidenciat cert distanciament d’una majoria de la societat actual amb relació al significat i la transcendència dels pactes que es van assolir per dur Andorra a ser un Estat de dret, democràtic i social.
Afirmar això no és ser ni romàntic, ni immobilista –em sembla que ningú me’n pot qualificar–, ni tradicionalista, ni conservador –encara menys–… és senzillament constatar una realitat que es fa palpable. Òscar Ribas va argumentar la legitimitat històrica del Principat com un aspecte essencial perquè Andorra pogués defensar la seva independència i la institució del Coprincipat. Sense aquesta legitimitat segurament el procés no hauria estat possible.
Sempre he admirat les persones que en van ser protagonistes actives d’aquells anys, la seva capacitat de dialogar i negociar, de superar moments crítics que podien engegar-ho tot a dida, de flexibilitzar arguments per assolir el gran pacte. I avui, sortosament molts d’ells encara hi són, encara poden impregnar les noves generacions de la legitimitat històrica que ens assegura el futur, que ens hauria de fer avançar cap a un país més social.
Conèixer aquesta legitimitat no és només fonamental per a historiadors i investigadors de la realitat andorrana, sinó que és imprescindible per a la societat actual, per continuar avançant, per fer evolucionar les institucions del país i marcar el ritme de la nostra història.
Des de fa ben bé 4 o 5 anys el país ja no avança ni evoluciona al ritme que vol, sinó al que li marquen i li assenyalen des de fora, sobretot en el terreny econòmic i financer. Això no és bo ni dolent, sinó que senzillament és un nou paradigma al qual ens hem d’adaptar, que ja ens hi estem adaptant tot i que hagi costat adonar-se. I en aquests moments, en què ho qüestionem tot, és quan pren una rellevant importància la identitat i legitimitat de la qual ens parlava Òscar Ribas.
Poc deuria imaginar-se que arribaria l’equador de la legislatura amb una relativa placidesa política. Perquè si som sincers, en aquests moments Martí pot fer i desfer sense que res ni ningú li posi gaires traves, amb una esglaonada pèrdua de massa crítica entre la societat civil. En els dos anys ha viscut alguna manifestació sorollosa, dimissions de càrrecs directius –algunes encara no s’han fet efectives–, pancartes i recursos per una decisió heliportuària… amanit amb debats proavortament i de rebaixa dels anys de nacionalització.
Però en aquests dos anys també s’ha autoanul·lat l’oposició, s’ha trencat la unitat d’actuació dels cossos funcionarials, s’han separat els càrrecs que no combregaven i s’ha enfortit el gabinet ministerial. Martí té camp lliure per córrer a l’hora de continuar fent reformes. N’hi queden per fer, i d’urgents, entre d’altres: la CASS, completar el marc impositiu amb l’IRPF, les pensions dels funcionaris, la reforma comunal… sense oblidar que va prometre en el darrer debat d’orientació política, i ho va reiterar el desembre passat, que afrontaria una flexibilització laboral (fa por pensar-hi!). I a tot això, ha de demostrar que s’avança en l’obertura econòmica mentre els indicadors econòmics diuen que estem en el pitjor moment dels darrers 40 anys, al davant hi ha una societat civil i una classe empresarial en estat de xoc i una Unió Europea que cada vegada cargola més en el combat contra l’evasió fiscal.
I en el terreny de la batalla política, allò que molts defineixen com a “fer política” –definició que no comparteixo, per cert, mentre s’usi com a sinònim de conxorxa i de compravenda–, Martí es manté vigilant pel foc intern i per aquelles brases que ja van saltar en el seu dia de la gran coalició i van encendre –o revifar– foc nou parroquial. Tot plegat sense deixar de mirar de reüll, seduint si cal, qui podria aglutinar alguna alternativa.
Toni Martí, que des del primer dia treballa amb la mirada posada en la reelecció sospesant els riscos de les decisions, és conscient que perquè acabi la legislatura amb relativa tranquil·litat la massa crítica ha de continuar adormida i l’oposició trinxada. Símptoma d’una mala salut democràtica.
Quan més necessita la societat andorrana que els seus agents socials estiguin al peu del canó, més desapareguts sembla que estiguin. En plena crisi, els actes de l’1 de maig s’han quedat en només declaracions i, fins i tot, l’organització d’un debat sobre els drets laborals a Andorra s’ha fet a la Seu. No es tracta aquí de fer una defensa aferrissada del sindicalisme, però sí d’expressar la plena convicció de la necessitat que hi hagi una estructura organitzativa que sigui perfectament capaç, interlocutora, activa i aglutinadora de la defensa dels drets i deures dels treballadors. Perquè difícilment vindrà aquesta defensa d’un Govern que prioritza les reformes econòmiques, i amb un suport parlamentari amplíssim, o d’una oposició més preocupada a llepar-se les ferides després de la cruent batalla i recompondre’s per afrontar la batalla electoral d’aquí a dos anys.
El sindicalisme a Andorra, arrelat en la base funcionarial, s’ha de reinventar. Potser aquest ha estat el gran fracàs, la dificultat d’assolir en el sector privat la necessitat de tenir organitzacions que defensin els interessos dels treballadors. Les raons d’aquest fracàs poden ser múltiples, segur, i es poden atribuir principalment que sempre ha nedat a contracorrent per la forta impregnació del liberalisme econòmic en la societat andorrana. Però també que sempre s’ha trobat davant d’un legislatiu amb una majoria de consellers provinents del món empresarial, o de professions liberals o de la classe funcionarial, la qual cosa fa més difícil –si no impossible– propiciar un pacte social. I igualment, és certa la dificultat d’articular en el passat més recent cap organització de treballadors en una massa laboral basada en la immigració, i que a mesura que ha anat avançant la crisi s’ha anat aprimant.
Però poques persones negaran que, de la mateixa manera que cal canviar les lleis laborals, també el sindicalisme a Andorra s’ha de modernitzar, s’ha d’obrir, ha de ser actiu i ha de saber proposar alternatives a l’actual sistema. En una societat moderna, democràtica i lliure ens calen organitzacions que siguin interlocutores amb la classe política i que tinguin com a objectius la millora de la qualitat de les condicions de vida i laborals, i que cerquin l’equilibri entre la força de la patronal i la dels treballadors.
La poca visibilitat amb què sempre s’han portat els comptes dels partits polítics ja la va posar de manifest l’informe del Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (GRECO) del maig del 2011. Segons van reproduir els mitjans de comunicació aquest mes de març, i tenint en compte que d’aquí a pocs dies se’ns demanarà què hem fet respecte d’aquelles recomanacions en una nova visita dels representants de l’organisme europeu, els fins ara presidents dels dos únics grups que hi havia a la cambra parlamentària, Ladis Baró i Jaume Bartumeu, estaven treballant per poder presentar, almenys, un esborrany del que podria ser un projecte de llei de finançament de partits polítics. La manca de transparència dels comptes dels partits i les seves vies de finançament és un mal estès arreu: mentre hi ha països que veuen de bon ull lobbies que financen partits, d’altres creuen que aquest sistema s’ha de limitar. O posar un sostre més baix a les donacions anònimes o a empreses i fundacions pantalla… feta la llei, feta la trampa. És evident, doncs, que ha d’existir una llei que defineixi el marc del finançament dels partits per evitar la corrupció. Però tan important és el control de les finances d’un partit com la subvenció que s’obté per la via de la representació parlamentària que hauria d’estar rigorosament sota vigilància, amb un marc legal que defineixi l’ús d’aquests diners. L’òrgan regulador –i per extensió la ciutadania– hauria de poder fiscalitzar amb detall a què destina –i la quantitat que hi destina– cada grup parlamentari el diner públic que rep al llarg de la legislatura. L’afer del dipòsit de diners procedents del romanent acumulat pel grup parlamentari socialdemòcrata posa en evidència la manca de rigorositat a l’hora de fiscalitzar el diner públic que va a parar als grups polítics: o la llei no està ben feta, o hi ha un control insuficient, o no hi ha mecanismes de control ni filtres vàlids. No parlem que ningú s’hagi embutxacat res, sinó de la necessitat d’un control més rigorós sobre les partides pressupostàries als grups parlamentaris, que tenen com a primer objectiu garantir el seu funcionament; i al mateix temps la urgència d’una llei de finançament de partits polítics.
Si no em traeix la memòria, fa que arrosseguem el debat uns quatre anys. Es va iniciar amb la legislatura Bartumeu i durant l’anterior mandat comunal. El tret de sortida va ser una reunió de l’aleshores cap de Govern amb Toni Martí, que en aquells moments esgotava els darrers anys com a cònsol d’Escaldes. Qui després desbancaria el socialdemòcrata en el càrrec, ja feia dies que anava declarant a la premsa que s’havia de fer una política “molt més nacionalista” i que s’havia de posar fi a “les polítiques divergents que faci que hi hagi set andorres”. Aquesta darrera frase va fer fortuna i l’ha anat repetint en diverses ocasions. Però una cosa és fer declaracions des de la responsabilitat comunal i l’altra és arromangar-se un cop arribes al Govern. Va ser Jaume Bartumeu, des de la seva responsabilitat de governant, qui va obrir el debat i els treballs amb els cònsols sobre la reforma del marc competencial i de transferències als comuns. Tant me fa si va ser –com alguns diuen– tacticisme per voler abanderar un debat que fins ara només havia capitanejat Martí. Cert és que es va avançar poc, però per primera vegada s’afrontava la necessitat d’una reforma comunal. La crisi econòmica va ajudar que els comuns s’adonessin de com d’insostenible n’és el sistema. Quan Toni Martí agafa les regnes del Govern, també agafa el compromís d’afrontar el repte d’aquesta reforma. Els arxius estan plens de fotos de reunions, periodistes fent guàrdia a la porta de l’edifici administratiu esperant la sortida dels participants per obtenir alguna declaració, en les quals ens deien que les trobades estaven servint per fer el llistat de competències que té cada comú o que havien parlat sobre el sostre d’endeutament… Quatre anys després d’aquella reunió, a mitjan legislatura d’un cap de Govern que repetia a tort i a dret que “en aquests moments no pot haver-hi interessos parroquials, sinó polítiques nacionals”, el més calent és a l’aigüera. I el ministre nomenat expressament per a aquest tema –que fa quatre mesos que hi és– torna a demanar als set cònsols tota la informació referent a les competències que assumeixen i el seu cost. I fins ara, en aquests quatre anys, què han estat fent? Sortir a la foto. O almenys és la sensació que ens queda.
El savi: José Luis Sampedro. Sempre que es produeix la mort d’una persona de les característiques de Sampedro –el savi, l’escriptor, l’economista, l’humanista…– tinc la sensació de no haver sabut aprofitar-lo prou, d’haver-lo llegit apassionadament, d’haver tingut el privilegi d’escoltar-lo en primera persona durant anys a la Universitat d’Estiu, d’haver-lo pogut entrevistar –com tants altres companys quan arribava la darrera setmana d’agost–… i quedar-me amb la impressió de no haver-ne tingut prou, constatant la necessitat de seguir-lo escoltant, llegint o preguntant. Ens deixa un llegat enorme, ple de solidaritat i igualtat, de compromís intel·lectual i ciutadà; un llegat del qual tots ens hauríem de sentir una mica responsables per no deixar-lo escapar en la seva absència.
L’escriptor: Joan Peruga. Nou llibre i nou relat també a Ordino. La capacitat de Peruga per traslladar-nos als paisatges i els personatges que dibuixa amb la seva escriptura, situant-nos en l’Andorra dels anys trenta del segle passat, captiven des del primer moment. Un passeig que barreja història i ficció, que ens situa en anys de canvis al país, en la cruïlla de decidir pel progrés o la llibertat, de com aquests dos conceptes es perceben antagònics com si no es poguessin complementar. Com li ha passat a L’últim estiu a Ordino, El museu de l’elefant pot acabar convertint-se en una nova novel·la de culte, d’aquelles que esdevenen imprescindibles per entendre passatges de la nostra història, de la nostra manera de ser.
El llegat: el de Thatcher. Encarnació de les desigualtats, de fer dels rics més rics i els pobres més pobres, del trencament de la cohesió social, del desmantellament de l’Estat del benestar… i d’un exercici del poder fet des del menyspreu als altres, fins i tot als seus mateixos. Un llegat que continua viu, ben viu. És l’herència que ens deixa, que ja va impregnar molts governs de l’Europa occidental –d’esquerres i de dretes– i que segueix impregnant molts governs actuals. I ara es fa més visible de forma crua en els temps que vivim. Alguns, propers, l’elogien i l’imiten –en el posat i en la praxi… Farien bé d’emmirallar-se més en el llegat de Sampedro que en el de la Dama de Ferro.
