Tenim un problema de transparència greu. Bé, per a molts ens és un problema, per a alguns els és segurament un benefici. Fins ara ho situava en el marc de les fílies i fòbies habituals: o informes com jo vull o passes a ser un conspirador. No per definir-ho així deixa de ser greu, però un ja s’havia fet a la idea i intentava batallar com podia en la tasca d’informar.
La majoria de governants tenen aquest problema: els molesten els mitjans de comunicació, i sobretot els que no informen del que ells volen i com volen, i no els acaben de cantar diàriament les excel·lències i virtuts, que, d’altra banda, segur que en tenen. Però la feina dels mitjans és explicar què passa i no el que voldrien que passés i com voldrien que passés.
Darrerament la cosa s’agreuja. El fortí cada dia és més inabastable, els murs del búnquer, impenetrables –tant d’entrada com de sortida–, i, per tant, el dret del ciutadà a ser informat lliurement es veu diàriament vulnerat. La transparència amb què deien que exercirien la seva gestió quan governessin s’ha tornat cada dia més obscurantista, exercint un control ferri sobre tot allò que és susceptible de ser tractat pels mitjans. Em remeto a les múltiples demandes d’informació al gabinet de comunicació que han caigut en sac foradat. Per no posar exemples flagrants d’aquesta opacitat com l’anunci d’una remodelació del Govern –quan el canvi de la ministra Rodríguez per Sílvia Bonet– feta via comunicat de premsa i sense possibilitat de declaracions.
I el darrer exemple, el de dimecres amb el ministre i el portaveu del Govern intentant negar l’evidència, quan les declaracions del president de la CASS les vam poder escoltar molts i reproduir uns quants.
Sovint Bartumeu fa servir la paraula soroll per definir els que es posicionen públicament en contra de la seva gestió. Curiosa definició. També devia ser soroll el que feia ell des de l’oposició, o potser eren notes musicals harmonioses? Doncs, benvingut sigui el soroll si aquest ha de servir per defensar el dret a la informació de tots els ciutadans i per defensar l’article 12 de la Constitució.
Pèrdua de valors de la política. O necessitat de retrobar-los. O, millor encara, és hora de practicar la política dels valors. Ho llegeixo a La Vanguardia diumenge passat. Em confesso addicte a aquests articles d’anàlisi que cada vegada de forma més rigorosa fan els mitjans quan la societat, en període electoral, potser està més disposada i sensible a abordar aspectes de fons de la praxi política. Segurament per això fa uns dies que no escric, que tinc oblidades les xarxes socials, perquè en les estones lliures devoro amb intensitat els articles de reflexió i anàlisi. Grans paraules a l’article, totes elles aplicables a Andorra. N’extrec algunes: “La bona política, la política dels valors, comporta necessàriament acabar amb el tacticisme, la immediatesa, la improvisació. Per contra, cal apostar per la serietat, el rigor, l’excel·lència i acabar amb el sectarisme; desterrar el populisme i canviar el funcionament dels partits.”
Què hem viscut en aquest darrer any i mig al país? Es va començar amb intimidacions exercides des del poder, als agents socials i als econòmics, fins i tot a periodistes, per una necessitat de marcar territori, de deixar empremta, atemorir tot aquell qui, des de la societat civil, no comparteix o qüestiona l’acció del Govern.
Es va seguir amb l’exabrupte com a dialèctica política, combinat amb el sectarisme: tot allò que fa olor d’altri, ho desterrem. I finalment –després de tocar fons en el ja tristament famós Consell General del 29 de setembre– en aquests darrers mesos es tracta de practicar el populisme, que queden quatre dies i s’ha de recuperar el terreny perdut, almenys en la tropa desanimada. I a l’altra banda, hi tenim un reformisme que ha evolucionat a pitjor. S’ha quedat a mitges, desanimat, sense lideratge, autofagocitat, partit en dos. Difícil d’aglutinar en un mateix paraigua tot el que no és PS, ja ho he dit en alguna altra ocasió. Política baixada al nivell del personalisme. I el tercer en discòrdia, convertit en la diana perfecta: ve de fora i diuen que alliçona. Permet la investidura del cap de Govern i acaba fent d’oposició en absència d’oposició. O dit d’una altra manera, i amb tots els respectes, fer de Bartumeu en absència d’un Bartumeu a l’oposició.
Em reafirmo: a Andorra, també, hem d’anar cap una política dels valors.
Els equips comunals afronten aquestes setmanes l’elaboració d’uns pressupostos que segurament poden ser els més mísers de la història moderna, els que reflectiran amb més cruesa la situació econòmica del país. Gestionar misèria, en deia el Toni en un article fa un parell de mesos. Necessitat de reforma estructural, s’omplen la boca d’altres.
I enmig del debat, els funcionaris… i els polítics. Més ben dit, els sous d’uns i d’altres. Partim de la base que tots hem d’estar ben pagats per poder fer bé la nostra feina. Una altra cosa és que en situació de crisi, en un moment en què els cinturons s’estrenyen, els de tots, i les empreses tanquen, també s’han d’estrènyer, i potser amb més raó, els d’aquells que surten de l’erari públic, tant els dels funcionaris com els dels polítics. Abans de continuar i per evitar la intoxicació: no parlo dels sous baixos de l’administració, quedi clar.
Sí, el cos funcionarial és un blanc fàcil, que es presta a populisme. Però més populista és dir que no s’han de tocar els sous en els moments en què vivim, això garanteix vots, ho sap bé Bartumeu, amb el seu joc del tacticisme polític per mantenir-se en el poder. Prendre mesures fermes per reduir la despesa en personal i poder així mantenir l’empresa pública, la de tots, passa factura, ho sap encara millor Rosa Ferrer.
Munten taules de funcionaris per als funcionaris, perquè s’arreglin entre ells què toquen i què deixen de tocar del seu estatus. No n’hi ha prou amb la congelació salarial dels que cobren més de dos mil. Ho saben, però no ho afronten. Al cap i a la fi, els polítics que hi ha allí asseguts fan carrera política a partir de la seva condició de funcionaris.
I els polítics? I els seus càrrecs de confiança? Doncs són els primers que han de donar exemple. Al capdavant de la retallada de la despesa de l’administració ha d’haver-hi els seus sous. En un 5% o en un 10%, és igual.
Potser no serà la solució màgica per arreglar les parròquies, ni el país, potser només serà una qüestió d’estètica, però com d’important és l’estètica en la gestió pública i en la credibilitat d’un polític!
Res de nou que no estigui escrit en els manuals del maquiavel·lisme polític. Qui exerceix el poder, no només ha d’haver tingut el temps suficient per crear els mecanismes des de dintre per perpetuar-se, sinó que a més ha de buscar un enemic extern sobre qui carregar totes les ires. Res de nou, els patrons es repeteixen, no hi ha canvis malgrat el canvi, o malgrat l’alternativa al poder, tant se val.
Determinades frases pronunciades per Jaume Bartumeu produeixen certa hilaritat. S’han canviat les tornes. Exemples en tenim molts al llarg d’aquest quasi any i mig. Darrerament en va deixar anar una que era marca de la casa dels dos anteriors caps de Govern, Marc Forné i Albert Pintat. Només canviava la veu, perquè la frase era exactament la mateixa que ell, Jaume Bartumeu, s’havia sentit més d’una vegada dels mandataris liberals: l’oposició exerceix una forma de fer política importada de països de fora.
El dard del Bartumeu cap de Govern, anava dirigit a Eusebi Nomen, elevat a la categoria de dimoni de la legislatura. Hem de llegir la frase, per acabar d’entendre-la, amb un to despectiu i imaginant-nos l’habitual rostre que posa Bartumeu quan se sent satisfet després d’haver-ne deixat anar una.
Res de nou, el mateix que feien Forné i Pintat quan parlaven de l’aleshores Bartumeu a l’oposició –amb dos, sis o dotze consellers generals– després de les duríssimes sessions de control o dels tensos debats parlamentaris. O potser ja no ens en recordem? Bartumeu martell d’heretges, que no cedia ni un pam i que mai va arribar a votar un pressupost. Bartumeu l’home acusat durant anys pels seus contraris de passar per davant l’interès de partit al de l’Estat.
Però en definitiva, en les seves paraules només hi hem de veure una necessitat imperiosa de tensar la tropa. Missatges dirigits als seus, perquè sap que el pitjor enemic el té en la desmotivació, en un afiliat en la seva majoria desil·lusionat i desencantat. Necessitat d’enviar a la militància arguments per contrarestar la imatge del desgast d’un govern incapaç. Té els mecanismes del poder al seu abast per poder perpetuar-s’hi. Ningú ho sabrà fer millor que ell.
