Vaig marxar la vigília de Nadal després d’una setmana que va començar amb l’assenyat discurs de Sant Tomàs del síndic general i, l’endemà, el del Copríncep en la recepció nadalenca. En paral·lel, uns -els reformistes- amenaçaven que no votaven lleis fiscals si no hi havia calendari electoral, cansats -deien- que s’abusés de la seva bona predisposició. Era una decisió política, precisaven, a la qual el cap de Govern contestava categòricament que no acceptava “ni ordres ni dictats de ningú”. I la setmana acabava amb la plantada de l’oposició al Govern en el Consell General perquè no se’ls facilitava tota la informació sobre la negociació de l’acord monetari amb Europa. Marxava, doncs, amb una imatge a les portades dels rotatius prou explícita: un Govern sol al bell mig de la sala del Consell amb el grup parlamentari socialdemòcrata, els escons de l’oposició buits. I a tot plegat s’hi sumava la picabaralla entre ministre i conseller general el dia de Sant Tomàs, com a cirereta d’un trist espectacle. Retorno del parèntesi nadalenc. Llegeixo i escolto dimecres els mitjans de comunicació. Socialdemòcrates i reformistes, amb el cap de Govern, han segellat “un final ordenat de la legislatura”, que vol dir, segons indiquen les cròniques, aprovar lleis de fiscalitat directa, i “resoldre qüestions cabdals” abans del darrer debat del pressupost, encara sense data. I llegeixo al mateix temps unes declaracions del síndic general situant a finals de gener una possibilitat de dissolució del Consell General. Què ha passat entremig? Ho desconec. Hi ha algú que hi ha posat sentit comú per aturar l’espectacle? O potser novament estem immersos en el joc del tacticisme, en el qual es mou tan bé Bartumeu: té la paella pel mànec i fa anar l’oli allà on vol. I aquí ningú es fia de ningú. Però intento no ser un descregut -que ja costa amb l’experiència acumulada d’aquesta legislatura- i penso en positiu. S’havia tocat fons de nou, amb un descrèdit dels representants del poble que ja és irreversible, i aquesta entesa entre socialdemòcrates i reformistes almenys hauria de servir per retornar la calma fins a la dissolució i situar el debat polític allà on toca, i que tothom defensi legítimament les seves postures, des del Govern o des de l’oposició.
Escolto les reflexions del síndic adreçades als consellers durant la sessió de Sant Tomàs. No serà la primera vegada que expresso la sintonia amb el fons i la forma dels seus discursos. Serveixen, o almenys a mi em serveixen, per fer un parèntesi i aturar-nos per veure què hem fet i adonar-nos en quin punt estem, més enllà del debat polític, la legítima crítica a la gestió del Govern o a l’actuació de l’oposició.
Aquest cop, tot i compartir plenament moltes de les reflexions que va fer, no acabo de veure clar solucions que aporta per desencallar el bloqueig parlamentari.
És bo que ens recordi que el Consell té mecanismes per al debat legislatiu establerts en el reglament que no han estat utilitzats o “minsament utilitzats”. I també és bo que insti a fer que els instruments de què disposa la cambra siguin el més àgils possibles. Permeteu-me el símil: excessives vegades ens quedem mirant l’aparador sense acabar d’entrar a la botiga per triar i remenar i escollir.
No acabo de veure clar, però, la visió que ens va donar sobre com solucionar el bloqueig en el debat pressupostari. Potser no era el moment. Potser no era el lloc de dir-ho, n’estic convençut, perquè el síndic ens estava parlant del desplegament reglamentari del Consell. Però crec que en el fons, si anem a buscar l’arrel del problema, el que ha quedat clar al llarg de divuit mesos és que el Consell, el Govern, i, en conseqüència, el país, hem estat víctimes –si em permeteu l’expressió– de l’acurat equilibri territorial del pacte constitucional en la composició de la cambra. Aquest equilibri ha acabat sent un cul-de-sac davant la pèrdua de contacte amb la realitat per part dels nostres polítics.
És evident, aleshores no es podia fer d’una altra manera, havia de ser així si es volia avançar en l’aprovació de la Carta Magna. Però després del que hem viscut, potser caldria que les forces polítiques es posessin d’acord en una reforma constitucional establint un nombre de consellers imparell que evitaria molts dels mals.
I acabo amb paraules del síndic: “El món en què vivim ja és prou complicat per posar-hi més entrebancs, el que cal és aplanar el camí, aportar elements que eliminen els punts de possibles friccions.” Bon Nadal a tothom.
Dimarts parlava amb un bon amic amb qui feia temps que no ens trobàvem i vam aprofitar una visita ràpida que ell va fer a Andorra per posar-nos al dia. Indefectiblement, com aquell qui no vol, vam acabar parlant de la crisi i els efectes devastadors que està tenint damunt de les persones, de les famílies. Compartíem angoixes, fins i tot opinió sobre com hem arribat fins aquí. Ho explicava amb ràbia, sobretot després de descriure el nivell al qual ha arribat la crisi a banda i banda de les nostres fronteres. I hi feia especial èmfasi en desmentir aquells que parlen de crisi mundial: no, deia contundentment, és una crisi dels models sobre els quals s’han basat les economies europea, nord-americana i japonesa.
Desnonaments, gent al carrer, famílies senceres vivint amb la pensió dels avis, un atur creixent, reajustaments de les ajudes públiques, privatització dels serveis socials… i indignació, molta indignació. Tanta que pot arribar a ser incontrolable. I em repetia una vegada i una altra: en aquests moments el nostre continent és un paller on la més mínima espurna el pot encendre. La gent ho està passant malament, molt malament, i qualsevol excusa pot servir perquè els aldarulls al carrer es multipliquin. I acabava afirmant que això passaria en el moment que els grans sindicats deixessin de percebre les ajudes públiques.
La contundència amb què em va parlar em va sobtar, però la vaig entendre a l’instant. La majoria silenciosa, la que no surt cada dia a la televisió, la que no és retratada als mitjans escrits, la que no parla davant els micròfons… la que pateix comença a alçar la veu, a fer-se notar, a fer-se sentir. Una repassada a les notícies internacionals dels darrers mesos ens explica i ens reprodueix aldarulls al carrer. Cada vegada més, en els diferents països del nostre continent, la gent emprenyada, les persones estafades, es revolten contra una situació a la qual s’han vist abocats sense demanar-ho.
Des de dimarts hi dono voltes, ho comento amb els companys, amb la família, en els dinars d’empresa… tothom a casa nostra se sobta de la contundència de les paraules del bon amic, i tothom reflexiona que potser no en som prou conscients, encara, de quina una n’està caient.
Som una societat més ben informada des que WikiLeaks facilita les filtracions dels més de 250.000 documents diplomàtics nord-americans? Al meu parer, sabem més d’allò que fan els qui manen, els qui ostenten el poder, quan creuen que ningú no els vigila. Els estem veient en el seu àmbit més obscur, despullats i, per tant, ens apareixen en la seva absoluta vulnerabilitat. I damunt la taula, segur, un debat ètic i deontològic per a nosaltres els professionals dels mitjans de comunicació a l’hora de fer ús d’aquesta informació.
Amb aquestes filtracions, torna a situar-se la professió periodística com el quart poder? No crec que mai ho haguem deixat de ser, tot i que sens dubte els darrers anys hem vist minvar aquest perfil periodístic davant d’un control informatiu ferri per part del poder i la incapacitat, segurament, per part nostra de trencar l’opacitat dels governs. En tot cas, les filtracions haurien d’haver despertat l’ànima de tots els periodistes en l’exercici de la seva feina.
Què ens aporta, doncs, WikiLeaks i Julian Assange al debat públic? Una nova forma de transparència informativa. Qüestionable? No ho sé, em planteja algunes contradiccions. No estem davant un treball d’investigació periodística, sinó davant d’un mercadeig de secrets d’Estat adobats de tafaneries diplomàtiques. Però, aquest fet li treu valor informatiu? Al meu parer no. Sóc dels que pensa que com més coneguem què fa i què deixa de fer, què pensa i què opina el poder, ens fa més lliures i més compromesos.
Però l’exercici propi del periodisme ens ha de fer plantejar si aquesta transparència ha de ser al cent per cent. Quins són els límits? En tenim, de límits, en un món on les noves tecnologies, a l’abast de tothom, permeten que es difongui de forma instantània a tot el món qualsevol informació? Com més informada estigui la societat, com més transparència hi hagi, més pressió farem sobre els governs que, tot i haver arribat democràticament al poder, actuen com a règims totalitaris. La ignorància, al contrari del que pensen molts, no ens fa feliços, ens fa mesells; titelles al servei d’aquells que hem elegit perquè ens governin.
Obligacions laborals m’absenten del país des de fa tres dies. Escric, doncs, aquest Foc i lloc en dimarts encara amb el ressò dels efectes de les eleccions catalanes.
Després de l’anunci de José Montilla de plegar de tot, no valoraré en cap moment la decisió, ni l’atacaré ni la defensaré. La realitat és molt complexa i les meves valoracions són absolutament contradictòries respecte de la renúncia feta pública pel president.
Sí, però, que em vull aturar en un dels aspectes de fons que teòricament porten Montilla a prendre aquesta decisió. Més enllà de qüestions anímiques personals després de la derrota, Montilla diu que plega per afavorir la renovació dins del partit, el lideratge, les propostes i la connexió amb la societat, reflexionar i obrir un procés de canvis interns.
L’encara primer secretari del PSC ja fa temps que explica en diferents fòrums, i a tothom qui el vol escoltar, sobre la necessitat que la socialdemocràcia renovi a fons el seu ideari si vol tenir algun paper en el futur. A Europa ja fa temps també que la socialdemocràcia busca noves orientacions polítiques sense perdre de vista els seus valors fonamentals, com diria Raimon Obiols.
És a dir, sense perdre de vista la llibertat, la igualtat i la solidaritat, com a punts de partida, cal renovar discurs, allunyar-lo d’una terminologia passada de moda, rància, amb tics i prejudicis. Situar el discurs i les propostes en els temes que preocupen la gent.
L’altra gran autocrítica expressada més d’una vegada per Montilla i reiterada per pensadors de l’esquerra europea: creure’s amb una superioritat moral, actuar amb arrogància. Vicis que tots coincideixen que cal desterrar.
I finalment, aquesta l’afegeixo jo, la necessitat de canviar el sistema de partits. Cada vegada més allunyats de la ciutadania i afavorint el creixent descrèdit de la noble tasca de la política. L’espai d’aquest Foc i lloc no em permet aprofundir més, però trobo molt interessant de seguir l’evolució d’aquest debat i veure si els socialdemòcrates catalans, representats principalment pel Partit Socialista, són capaços d’evolucionar en la línia que ho fan les esquerres europees.
