Indignació controlada, de moment
Dimarts parlava amb un bon amic amb qui feia temps que no ens trobàvem i vam aprofitar una visita ràpida que ell va fer a Andorra per posar-nos al dia. Indefectiblement, com aquell qui no vol, vam acabar parlant de la crisi i els efectes devastadors que està tenint damunt de les persones, de les famílies. Compartíem angoixes, fins i tot opinió sobre com hem arribat fins aquí. Ho explicava amb ràbia, sobretot després de descriure el nivell al qual ha arribat la crisi a banda i banda de les nostres fronteres. I hi feia especial èmfasi en desmentir aquells que parlen de crisi mundial: no, deia contundentment, és una crisi dels models sobre els quals s’han basat les economies europea, nord-americana i japonesa.
Desnonaments, gent al carrer, famílies senceres vivint amb la pensió dels avis, un atur creixent, reajustaments de les ajudes públiques, privatització dels serveis socials… i indignació, molta indignació. Tanta que pot arribar a ser incontrolable. I em repetia una vegada i una altra: en aquests moments el nostre continent és un paller on la més mínima espurna el pot encendre. La gent ho està passant malament, molt malament, i qualsevol excusa pot servir perquè els aldarulls al carrer es multipliquin. I acabava afirmant que això passaria en el moment que els grans sindicats deixessin de percebre les ajudes públiques.
La contundència amb què em va parlar em va sobtar, però la vaig entendre a l’instant. La majoria silenciosa, la que no surt cada dia a la televisió, la que no és retratada als mitjans escrits, la que no parla davant els micròfons… la que pateix comença a alçar la veu, a fer-se notar, a fer-se sentir. Una repassada a les notícies internacionals dels darrers mesos ens explica i ens reprodueix aldarulls al carrer. Cada vegada més, en els diferents països del nostre continent, la gent emprenyada, les persones estafades, es revolten contra una situació a la qual s’han vist abocats sense demanar-ho.
Des de dimarts hi dono voltes, ho comento amb els companys, amb la família, en els dinars d’empresa… tothom a casa nostra se sobta de la contundència de les paraules del bon amic, i tothom reflexiona que potser no en som prou conscients, encara, de quina una n’està caient.
Sí sí el de sempre, els bancs donen diners quan tothom en té i no en donen quant es necessiten, especulació del totxo, entrada Euro que ha fet duplicar els preus en 10 anys i pel cas particular d’andorra, no gravar els fluxos importants de diners quan hi havíen.
No, si està clar el què passa… el problema és que no es pot solucionar.