Albert Roig

A casa, des que va néixer el Cerni, hi ha una tradició ineludible: passar pel box d’urgències o el dia de Nadal o el de Sant Esteve. Aquest any ens va tocar anar-hi el 26: no fèiem net després d’una setmana amb febre i tos. Així, doncs, abans d’anar a menjar els canelons a casa del Josep i la Candela, tots tres –la Meri, el Cerni i jo– vam anar cap a l’hospital. La sala d’espera, buida. En cinc minuts, al box. Als passadissos, tranquil·litat. M’estalvio el relat de tot el que el Cerni va ser capaç de descobrir en aquell box durant tres quarts d’hora. Quan ja no quedava res per explorar, entren dues metgesses.
Intercanvi de salutacions i el preceptiu interrogatori. Allò que fan molts metges que s’asseuen davant l’ordinador i sense ni tan sols mirar-te comencen: “¿Qué le pasa al niño?” I jo que li dic: “Doncs miri que des de fa una setmana…” No puc acabar la frase i aleshores sí, la que s’ha assegut davant l’ordinador –l’altra roman dreta a la llitera al costat del nen tot nuet– ara em mira i em diu que li parli en castellà. Em molesta el to, no pas la demanda. Comencem un curt però intens diàleg, en el qual jo en català, li argumento que no em sembla bé que ni tan sols entenguin l’idioma del lloc on treballen, i elles en castellà, em responen que no són d’aquí, que vénen a fer la substitució. Estalvio més parts de la conversa i acabem canviant jo d’idioma. No és la primera vegada que m’hi trobo. Una vegada una metgessa que em va atendre d’urgències quan li vaig dir que em feia mal tot em va preguntar “¿Mal? ¿Qué quiere decir mal?” Quedi clar: elles no en són pas responsables, ho són els qui estableixen els criteris per a la contractació del personal que ha de fer la substitució. No és un tema menor el de la llengua, malgrat que només parlem de crisis de govern i econòmiques. Si hi ha un país que ha demostrat la capacitat d’adaptació idiomàtica aquest és el nostre: un país d’acollida, un país enmig de dues grans comunitats lingüístiques. I ens sentim orgullosos de poder parlar i entendre tantes llengües com calgui. A nosaltres no ens podran donar lliçons de tolerància. Però també crec que ens hem de saber fer respectar i que com a mínim ens entenguin a casa nostra amb el nostre idioma oficial: sigui un dependent, un treballador de pistes o un metge.