Tot i la seva joventut, amb poc més de deu anys de vida, el Partit Socialdemòcrata té un model de partit basat en estructures del passat, com passa a d’altres partits europeus, on, a la pràctica, el poder recau en un petit nucli de persones després d’haver-lo obtingut per delegació de la militància. Una organització vertical, una estructura jeràrquica.
Igualment, malgrat aquest curt decenni de funcionament, els socialdemòcrates andorrans es veuen arrossegats per la mateixa crisi d’idees amb què es troben bona part dels corrents socialdemòcrates europeus superats per la conjuntura, l’enfonsament del sistema i l’acomodació en determinades praxis en època de vaques grasses. Alguns ja han aconseguit sortir-se’n modificant els models. I també el PS, durant deu anys, ha estat –i és encara– presoner d’una determinada manera de fer basada en el cabdillisme, en dinàmiques internes de bons contra dolents, d’estar amb mi o contra mi.
Triple debat: el model organitzatiu, el lideratge i l’ideològic. Tots tres necessaris i tots tres alhora. No s’entén un sense els altres. Després de la desfeta electoral, malmesa la gran oportunitat de demostrar que les polítiques socialdemòcrates poden estar al capdavant del govern del país, i davant d’una travessa del desert que es preveu llarga, es troben ara en una cruïlla decisiva en la seva història. Del camí que agafin en dependrà el seu futur i, a curt termini, els resultats de les eleccions comunals.
Potser és l’hora de posar en valor el talent emergent, aquell que ara no es veu per l’ombra omnipresent del líder, de renovar persones i deixar que nous valors gestionin la nova etapa que han d’iniciar a partir del congrés, sense tutelatge. Regenerar la direcció, no només en els noms, sinó també en el concepte. I obrir l’estructura del partit, fer-la transversal, buscar de nou les complicitats amb la societat, amb els sectors productius, amb els treballadors. Renovar el discurs i actuar en positiu.
I insisteixo, són tres debats els que té el PS plantejats amb caràcter d’urgència: les idees, les persones i el model d’organització. Renovar i modernitzar. Tenen les persones per fer-ho i afrontar-ho. Una altra cosa serà si poden. Només depèn d’ells mateixos.
La seva fortalesa és també la seva fragilitat. És impossible saber quin serà l’abast de les acampades que s’estan produint en diferents places de ciutats de l’Estat espanyol. Ni l’abast, ni la durada. S’acabarà tot plegat el dia de les eleccions municipals i autonòmiques de diumenge? Incrementarà el suport popular i cada dia veurem més gent concentrada en llocs tan emblemàtics com ara la plaça Catalunya a Barcelona o la Puerta del Sol a Madrid? Tot s’ha de veure i tot és possible. Fins ara, la ràbia de la ciutadania romania autocontrolada, ho escrivia fa setmanes en aquesta mateixa columna, i ja aleshores deia que quan la gent comencés a sortir al carrer tot seria imprevisible. Tan imprevisible com que aquestes mobilitzacions quedin només en el record dels resums dels mitjans de comunicació de final d’any. Recordem què va passar amb les ja llunyanes protestes del No a la guerra? Conec moltes persones que, des de la indefensió i la indignació, es van creure que amb aquelles acampades de dies i dies arribarien a transformar el món… Però els qui manen, els qui controlen el sistema, com aleshores, deixaran passar el temps, minimitzant l’impacte, relativitzant-ho tot, fins que quedi en un no-res, la gent es cansi i torni a casa seva. El temps juga al seu favor. I els polítics? Romanen expectants a la concentració amb grans declaracions, algun fins i tot s’hi ha passejat intentant capitalitzar-los. En el fons esperen que les mobilitzacions els esquitxin el mínim possible de cara a diumenge i no els afecti el seu electorat. No s’adonen que la gent està farta? I un altre in-terrogant: hi haurà taca d’oli cap a altres països europeus? Això no té res a veure amb les revoltes àrabs. No hi ha líders polítics alternatius, no hi ha potències exteriors disposades a donar suport a concentracions que qüestionen el seu sistema. I insisteixo: la fortalesa dels concentrats és també la seva fragilitat. Una nova era social, política i econòmica ha començat fa temps. Uns volen fer una transició “ordenada” mirant com poden reorientar els seus privilegis. Però ara els ciutadans hi diuen la seva, al carrer, per deixar empremta, i manifestar que els mecanismes que els ofereix el sistema ens aboquen encara més a la misèria, fent pagar justos per pecadors.
Setmana marcada per l’actualitat política. Comença amb la lectura de dues entrevistes, una al Diari i l’altra a El Periòdic, al nou síndic general, Vicenç Mateu, i a l’antecessor, Josep Dallerès, respectivament. Aquest darrer es mostra més contundent, més clar. El nou síndic és més prudent, més institucional. És el resultat de dur o no el bicorni i el gambeto. No ho trobo just. Reivindico un paper més polític per al síndic general –i la subsíndica–. Per als actuals i tots els síndics i subsíndics que vinguin en el futur. La ciutadania els elegeix perquè defensen un projecte polític i ells no perden la seva condició de consellers generals en el moment que accedeixen al càrrec, formen part d’un grup parlamentari. Per què, doncs, tanta por a dir o fer segons què amb criteris polítics? Per què obligar-los a ser mers gestors de la institució? Ha de ser possible trobar el punt d’equilibri entre càrrec institucional i càrrec polític.
Dimarts i dimecres, debat d’investidura. No sorprèn gaire. El mateix guió de la campanya electoral. És el que toca, diuen, en un debat d’aquestes característiques. Bartumeu, de nou a l’oposició, insisteix en l’Andorra dual i parla d’“arrogància tecnocràtica”, el discurs entre bons i dolents de sempre i la mà estesa en temes d’Estat.
Martí deixa clar que el seu Govern no caurà en l’economicisme, però el seu gabinet està impregnat d’aquest perfil tècnic, l’ha volgut així. I per aquest motiu em sembla important el matís que introdueix en el discurs: darrere cada dada micro o macroeconòmica hi ha persones. Vaig escriure fa poc que estava bé rodejar-se de talent per afrontar els problemes del país, de bons gestors, però que no havien de quedar de costat els valors de la política.
És el terreny on el nou cap de Govern es mou millor: la proximitat amb les persones. Però no ho tindrà fàcil aquesta vegada. No és un messies, ni pot fer miracles i la situació del país requerirà de molts sacrificis, i no tots ben entesos, supeditats a les economies exteriors com estem.
I, finalment, un avís per a navegants: la majoria parlamentària acceptarà recomanacions, però no tuteles (de Bartumeu). Ho va dir Baró demostrant, una vegada més, que és millor el Ladis suelto sense l’encasellament del discurs preparat.
Les dates de commemoracions internacionals ens serveixen a tots perquè almenys un dia l’any prenguem consciència sobre un determinat fet o col·lectiu. Algunes d’aquestes celebracions ens poden deixar indiferents, d’altres ens colpeixen. Algunes ens instrueixen i ens ajuden a fer l’autocrítica necessària per avançar.
El passat dia 3 de maig va passar sense pena ni glòria el Dia internacional de la llibertat de premsa. En dates com aquesta fem servir les grans frases, els tòpics a què ens hem acostumat, tant a l’hora de dir-los com en el moment de manifestar-nos, i fent-ho sembla com si ja ens sentíssim reconfortats. Els professionals de la comunicació acostumem a ser dels més crítics amb els altres –i no hem de deixar de ser-ho– però ens falta més autocrítica. I si ens la fem, sovint sabem com excusar-nos per disfressar-la, fins i tot, si cal, assenyalant l’altre. És obvi que parlo de generalitats, perquè considero que al país tenim molts bons periodistes i mitjans de solvència contrastada, i que al llarg dels anys la situació dels professionals de la comunicació ha millorat a passes de gegant; però no és gens menys cert que també en la nostra professió existeix l’altra cara de la moneda, que es dóna quan deixem de costat el servei públic al qual estem encomanats i acaben prevalent interessos de mercat.
Hi ha molts elements d’anàlisi i reflexió que l’espai de la columna no permet entrar-hi. No ens serviria de gaire enumerar un a un els mals de la nostra professió si no comencem per reconèixer-los amb naturalitat i sense necessitat de ficar el dit a l’ull d’altri. La indústria de la comunicació és molt complexa i no s’allunya gaire dels estàndards de qualsevol altra activitat econòmica. Al nostre col·lectiu, però, hem de ser conscients que treballem amb un dret públic, el dret a la informació, i que aquest és un pilar fonamental d’una societat democràtica i plural. Ningú és immaculat, ningú posseeix la veritat absoluta, i tots estem sotmesos a una economia de mercat. El gran mèrit per part nostra hauria de ser el de saber trobar el necessari punt d’equilibri entre l’interès públic i l’empresarial, i sobretot no perdre mai de vista l’honestedat i el rigor en la nostra feina.
