De personatges d’aquest tipus segur que se n’ha creuat algun al llarg de la nostra vida. El trobem en els diferents àmbits quotidians ja sigui en el món polític, el cultural, l’esportiu, el de l’espectacle… Són persones que es retroalimenten de l’odi que sembren per allà on actuen. Persones que es rodegen d’uns pocs que, com ells, però amb menys entitat, aconsegueixen crear un discurs dominant de bons contra dolents. Els bons són els qui els segueixen i l’aplaudeixen; els dolents són tots els altres, els que no comparteixen el seu discurs.
La seva forma d’actuar, a més, transgredeix qualsevol norma civilitzada. Amb els seus arguments, hàbil amb les paraules i la manipulació, és capaç de tergiversar la realitat, encara que aquesta aparegui diferent als ulls de tothom. Busca l’enfrontament, el cos a cos, i només carrega energia si troba resposta del contrincant. És aleshores quan se sent gran, immensament gran, i té el terreny adobat per actuar amb victimisme, per argumentar que hi ha una conxorxa de poders fàctics en contra seu perquè diu i defensa el que ningú és capaç de dir i defensar però que tothom veu. Aleshores és quan aconsegueix més adeptes perquè aquests troben en ell el líder que els mancava.
La seva actitud és de terra cremada: per allà on passa hi deixa petjada, i pot arribar a dalt de tot trepitjant tothom qui se li posa al davant. No permet que res ni ningú li faci ombra, i els del seu voltant, mancats de personalitat, acaben sent tan sinistres com ell: els que li planten cara acaben castigats a l’ostracisme. Però és un personatge que només sobreviurà si obté rèdits en l’àmbit que actuï, si triomfa i sobresurt en la seva activitat, i si amb la seva praxi diària aconsegueix mediàticament ser el centre d’atenció.
I així va formant una bola, creant dues realitats: la seva i la dels altres. És un cas clínic. I és que de Mous en trobem a moltes cantonades. Alguns se surten amb la seva, d’altres romanen en la memòria col·lectiva com un malson. Davant d’ells, es fa més imprescindible que mai la defensa aferrissada d’uns valors que estiguin per damunt de l’enveja, l’odi, i el triomf a qualsevol preu. Per damunt d’ells sempre hi haurà les persones.
Deu anys són per celebrar-los, o almenys per fer-ne, encara que sigui, un petit homenatge. Moltes de les activitats o iniciatives que es duen a terme en una societat depenen de la voluntat política del governant de torn: ell acaba decidint si es fa o no i sovint els criteris amb els quals es basa la decisió no tenen gaire a veure amb l’objectiu final. Però hi ha iniciatives que superen, i de molt, aquestes voluntats. Dic això perquè una de les activitats que anualment de forma indirecta projecta el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua a països on mai ens imaginaríem és el campus universitari de la llengua catalana. Aquest 2011 ha arribat a la seva desena edició, constatació clara que parlem d’una activitat cultural arrelada que ja forma part del paisatge estiuenc, gràcies –i d’això no en tinc cap mena de dubte– a la perseverança, la dedicació, tossuderia fins i tot, del seu artífex en Joan Ramon Marina.
M’agrada del campus el doble vessant: l’aprofundiment en l’estudi lingüístic català, però també el coneixement del territori on es fa la pràctica. Cada any he seguit amb interès –amb més o menys intensitat, tot s’ha de dir– les activitats de què han gaudit la trentena de joves participants al llarg de la seva estada a Andorra, i s’enduen un record del país que res té a veure amb els tòpics –bons o dolents– amb què hem de conviure. M’ho confirmen els mateixos estudiants que any rere any, provenint de múltiples països d’est a oest i de nord a sud del mapamundi, descobreixen un territori i una gent que els enamora. I m’ho explica en Joan Ramon que, quasi sense adonar-se’n, sense gaires gesticulacions però amb un verb envejable, impregna tothom amb qui parla de la seva passió pel campus.
L’exposició al vestíbul del Centre de Congressos Lauredià és el testimoniatge dels universitaris que any rere any hi han participat. Hi podem veure les fotografies i experiències d’aquests deu anys; llegir els escrits que acompanyen l’exposició et transporten a través del món imaginari a les vivències d’aquests joves i et referma més en la necessitat de l’intercanvi del coneixement i de la impregnació de la diversitat cultural que ens enriqueix com a éssers humans.
Obsessionat encara en la creença ferma de la conxorxa nacional promoguda pels poderosos per descavalcar-lo del Govern, ferit en l’orgull més profund pel resultat electoral, ara ens fa grans escarafalls per la visita protocol·lària de Marine Le Pen al comú de la capital i ens diu, literalment, que “ens fa sentir vergonya”, i ens argumenta que la visita al consistori de la capital responia a l’estratègia de “respectabilitat” de la dirigent de l’extrema dreta.
No deixa de ser paradoxal que sigui precisament ell qui se senti tan ofès, quan encara no fa un any, des de l’alt càrrec que ostentava, va intentar humiliar un conseller general, no nat al país, etzibant-li en una resposta parlamentària que com que ni s’havia criat a Andorra, ni hi havia fet el batxillerat, no estava en disposició de saber què són les relacions socials al nostre país. Així, sense tremolar-li la veu, al més pur estil lepenista. Potser la seva airada reacció d’ara respon també a un procés de recerca de “respectabilitat”, de fer-se perdonar els pecats després d’haver repartit a tort i a dret mentre governava. I és que el seu retorn a l’oposició ha estat com un viatge al túnel del temps. Tot torna a ser igual que abans: els mateixos posats, les mateixes paraules, les mateixes expressions amb la confrontació per bandera, donant lliçons… tot amb un clar regust del passat, tot tan previsible, d’altra banda. De fet, és pura necessitat, és la seva subsistència política, no té res més on agafar-se. Mentre estem en espera que algun/a conseller/a general de l’oposició aixequi el cap i mostri personalitat, ell continuarà amb el domini i control del discurs i de l’acció parlamentària del seu grup… i del seu partit, trencat i desmotivat.
Ni els propis consellers de comú elegits en les llistes socialdemòcrates segueixen el dictat del comitè executiu: després de rodes de premsa, d’articles als mitjans i de posicionaments en contra a través de la xarxa, tots han votat a favor del pla de gestió del Madriu; ni un ha fet cas de la consigna contrària a l’aprovació del document. Això sí, en espera del darrer dels consells de comú que queden de les parròquies concernides, potser l’únic conseller socialdemòcrata que seguirà la disciplina de partit.
Cada vegada que s’acosten unes eleccions, que comencem a visualitzar les candidatures que es presentaran i els noms de les persones que les configuraran, surt de forma recurrent, entre determinats sectors de la població, el debat sobre la necessitat de fer reformes legislatives per acabar amb un sistema electoral que premia en excés la fidelitat al partit polític.
No és un debat massa arrelat, tot i que l’he llegit i escoltat moltes vegades de per- sones amb un pes polític i social destacat, tant en el passat com en el present. L’Òcar Ribas ens explica sovint els perills de la partitocràcia que, amb major o menor fortuna, la darrera dècada ha centrat la vida política al país, i al meu parer excessivament emmirallats amb les grans estructures dels partits dels països veïns. És a dir, tancats i poc participatius, on una minoria imposa el seu criteri afavorint aquell que li és fidel, i que acaba qualificant de traïdor el que no segueix els seus dictats.
D’entrada no hem d’oblidar que som una comunitat petita, de la qual només una tercera part, aproximadament, té drets polítics. Vint-i-dues mil persones podien votar en les darreres eleccions generals. Això fa que la proximitat de la gent pesi molt més que el partit; que a l’hora d’exercir el vot i de declarar afinitats es tinguin en compte més els valors que defensen els candidats i que demostren, o han demostrat tenir, en l’experiència de govern, que el pes d’un partit amb tota la seva doctrina ideològica.
Sóc partidari d’explorar altres sistemes electorals més oberts, més participatius, on sigui la ciutadania, i no els partits polítics, qui decideixi realment les persones que volen que els representi. L’elector ha de poder triar els candidats que considera més ben preparats independentment de la seva afiliació política, senzillament perquè els consideren els millors. No necessàriament aquests estan sota d’un mateix teulat, sinó que, afortunadament, hi ha del bo i del millor a cada casa.
M’apunto, doncs, a qual-sevol intent de superar l’actual marc legislatiu en ma-tèria electoral, segrestat i travat per partits polítics, i que avancem cap un sistema on puguem triar i destriar per acabar sentint-nos molt més representats.
