El partit més veterà del panorama polític andorrà està patint una lenta i dolorosa agonia. Trista imatge la de dilluns passat. Una formació que havia omplert sales d’hotel amb congressos multitudinaris, suports (in)condicionals a un líder indiscutible, un partit que contra pronòstic es va fer amb les regnes del país a principi dels anys 90 i ja no les va deixar fins catorze anys després, dilluns no va arribar ni a congregar una quarantena de militants i, a més, dividits a l’hora de decidir el seu futur.
Ja fa dies que per al PLA queden molt lluny els anys gloriosos de l’entrada de segle amb majories aclaparadores, encantadors de serps al davant de cada parròquia amb la suma a qualsevol preu com a únic valor, cavalcant damunt l’opulència, i cohesionats gràcies a la confluència d’interessos de sectors determinats. Recordo quan algú proper al PLA me’l va definir com una UTE d’interessos, un lloc on no existia el debat d’idees, malgrat l’adscripció política internacional. Quanta raó tenia. Perquè quan aquests interessos van deixar d’existir, quan el partit va intentar reconduir l’herència que recollia de no haver fet els deures en els anys anteriors, molt afeblit ja en la legislatura d’Albert Pintat, va començar a fer aigües i els mateixos que el van portar a dalt de tot, van obrir les vies perquè acabés naufragant. L’eina ja no els servia.
El PLA dilluns no es va dissoldre, però ja fa temps que no compta en el panorama polític andorrà. La defensa numantina que en fan alguns militants (els que més criden) fa tot l’efecte que és producte més del ressentiment cap a qui ha ocupat tot el seu espai i no ha tingut part del pastís que no pas en la defensa d’uns valors i unes idees.
És possible que, malgrat les nombroses baixes que es vagin produint i el transvassament de militants a DA, el partit quedi latent en mans d’uns irreductibles a la causa liberal (si és que encara existeix com a tal al nostre país). Crec que els temps han canviat molt perquè tinguin gaire futur: són i representen el passat. Potser no es dissoldran formalment, però ja fa temps que la història els ha dissolt, encara que hi hagi qui cregui que poden continuar sent un recer segur per qui vulgui tornar a esmolar l’eina.
Canvi de xip, per a aquells que encara no ho havien fet; canvi de model econòmic, per als que després de tant temps encara no s’havien adonat que a Andorra també; en definitiva, canvi d’etapa… per a tots. Ningú se n’escapa. O més ben dit, ningú se n’escaparà, si el Govern compleix, és clar, que ens ha dit que ho farà, i serà al llarg d’aquesta legislatura. Falten moltes concrecions per saber, però el missatge ja està llançat, amb tocs de populisme en el discurs, això sí, però ningú li podrà negar a aquest Govern claredat.
L’afectació de la crisi ha tingut diverses fases. Primer l’han patit els més febles: gent sense feina, emigració. Després li ha tocat al teixit productiu: més acomiadaments, sous més baixos i empreses abaixant la persiana, retrocés en la creació de riquesa. I ara li toca al sector públic: alguns treballadors de l’administració patiran rebaixa de sous, com molts del sector privat ja l’han patit; d’altres continuaran congelats, com molts del sector privat també ho estan, i a d’altres els apujaran un 2%, com a molts del sector privat no els passa. Empobriment.
I als qui tenen rendes altes els queda poc temps, diuen, de mantenir-se al marge, que ve un nou impost en menys de quatre anys, l’IRPF, concebut expressament per a ells. I enmig del mar de declaracions a favor i en contra, ens falta saber si determinats grups de pressió que es van afegir a DA per fer fora qui manava beneeixen el nou full de ruta de Martí, si els sembla bé centrar tant el partit. I els bancs, què hi diuen els bancs de l’apel·lació al patriotisme per obrir l’aixeta del crèdit i continuar finançant el deute de l’Estat?
I qui ho havia de dir! L’exliberal, aquell que durant anys va ajudar a fer realitat polítiques que han contribuït a portar-nos fins on som ara, és a qui li toca fer front a la precària situació i apostar anys després –convenientment reciclat per dos mandats comunals– per unes mesures de les quals havia estat un ferm i actiu detractor. Per cert, algunes d’aquestes mesures s’esperaven fa dos anys, quan hi havia uns altres que ens prometien el canvi.
Toca fer-les, perquè estem en un canvi d’etapa, construint les bases d’un nou model de societat, una forma diferent i necessària d’entendre la vida.
Tot just ahir se celebrava el Dia Internacional de la Democràcia. La pregunta que ens plantejaven els organismes internacionals era: “Què esperen els ciutadans del seu parlament?” No sé quines respostes trobaríem a la qüestió plantejada, però no crec que m’equivoqui gaire si dic que bona part de la gent espera treball fet amb responsabilitat, amb correcció i amb honestedat pel bé del país, amb debat i amb respecte; a més d’escoltar la ciutadania i d’informar-la.
De fet és el que s’espera de tot polític, no només del parlamentari, ja estigui en el Consell, en el Govern o en el comú. Els ciutadans volen que els seus representants, malgrat no estiguin d’acord, acabin decidint junts què és el que s’ha de fer, a través del debat, dels plantejaments racionals en la perspectiva última del bé comú, i si cal la votació final. Potser per això, trobo desencertat que quatre consellers s’aixequin i marxin, que no vulguin o no puguin defensar els seus arguments al tomb d’una taula, que no donin explicacions a la ciutadania més enllà d’un comunicat de premsa ple de generalitats i acusacions fàcils, i que aquesta resti atònita i preocupada davant d’una política de gestos feta espectacle.
Perquè quan això passa, els dubtes planegen sobre si el que realment s’està fent és utilitzar la demagògia i el populisme amb arguments i gestos fàcils per intentar camuflar el veritable objectiu: el de la subsistència, la política i la personal, sabent que el sou de mitja jornada d’un conseller és molt més del que cobra molta gent a jornada completa. I és que no es tracta tant dels arguments polítics, sinó d’empastifar l’altre. Que les eleccions són a la cantonada i ja s’oloren, i no pot ser que els rèdits de la bona gestió se’ls endugui qui va gosar abandonar l’ortodòxia.
Esperem trobar en els debats d’aquestes eleccions arguments polítics, de com els comuns administraran engrunes en els propers quatre anys. O potser ja ni tan sols engrunes quedaran i han d’acabar administrant misèria. Crec que la ciutadania vol polítics que estiguin a l’alçada, que tinguin autoritat moral i donin respostes, que s’arremanguin, que resolguin problemes. Volen persones al servei de persones, en un tronc comú de servei a una parròquia, a un país.
Ja fa molts dies que fem l’anàlisi, fa molt temps que escoltem discursos dirigits des de la classe política d’anar plegats per sortir-nos-en i construir aquest futur incert que tenim al davant. Debats sobre quin ha de ser el model econòmic i el model d’Estat sobre el qual hem de bastir el nostre futur, amb la incògnita de saber si el que estem fent en realitat és reinventar nous models perquè els que hem portat fins ara a la pràctica han fracassat cíclicament.
El cap de Govern ha aprofitat el seu missatge de la Diada de Meritxell per dir-nos que ja no esperaran més, que a partir d’aquesta tardor “començarem a veure les primeres accions” –s’entén que per remuntar la situació i posar les bases d’una nova etapa de prosperitat per a tots–. Coincideix en el temps aquesta afirmació contundent, que el propi cap de Govern ens anuncia que ja ha decidit la data de les eleccions comunals per al pròxim 4 de desembre. Mitjans d’octubre, límit de presentació de candidatures. Correm-hi tots, malgrat que alguns fa dies que tenen els deures fets, mentre d’altres no troben qui els els faci. Dubto, doncs, a pensar si l’anunci del cap d’una tardor compromesa en l’adopció de mesures concretes, per molt dures que siguin, té alguna relació amb la data electoral o és el ple convenciment que ja no poden esperar més perquè el teixit productiu, les classes mitjanes i els menys afavorits, ho estan passant francament malament per sobreviure i han arribat a situacions límit, insostenibles.
L’executiu ha de ser conscient que la gent ja no està per a massa malabarismes dels polítics i que tant li fa les guerres internes per si l’Enric o el Toni ocupen un càrrec; que el que volen és que la classe dirigent del país s’arremangui, i es vegi que s’arremanga, es comprometi i actuï. I també ha de saber, que estic segur que ho sap, que faci el que faci haurà de pagar una factura i que, posats a pagar costos electorals, millor fer-ho per haver actuat que no pas per esperar.
No tenim més temps. En pocs dies ens haurien de fer saber les mesures que pensen aplicar, hauran de presentar-nos el projecte de pressupost per al 2012, i aleshores potser coneixerem les línies estratègiques que té aquest Govern. Només de tarannà no es fa créixer un país.
El mestratge que ha exercit Vicent Partal en els professionals de la comunicació és inequívoc. No negaré que amb ell he crescut professionalment i he basat part de la meva praxi diària. A banda de compartir altres anhels i sentiments de fa molts anys, coincidim plenament en l’anàlisi sobre el rol d’Internet en la professió periodística.
Partal ha estat un dels ponents de la XXVIII Universitat d’Estiu que clou avui i que ha girat, com no podia ser d’una altra manera, sobre l’actual situació de crisi amb el títol genèric de Temps de crisi: ruptures i perspectives. El director de Vilaweb, un dels emprenedors més importants en el periodisme digital gràcies a la seva capacitat per saber veure quina és l’orientació de futur en cada moment i ser pioner en la nostra llengua de l’ús d’Internet aplicat a la nostra professió, ha estat per a mi molt clar en les seves intervencions en relació amb el paper de la xarxa en la circulació de la informació: “Això acaba de començar, tot el que hem vist fins ara és una broma.” I és que hi ha molts paràmetres que han canviat en pocs anys. Vicent Partal ens diu que Internet està destruint la tecnologia antiga, però que al mateix temps s’està creant un nou ecosistema mediàtic on el lector té més poder. És a dir, la xarxa destrueix però construeix al mateix temps i, per tant, la nova tecnologia és “positiva”. I hi afegeix que “Internet és l’horitzontalitat, la democratització total del sistema de comunicació”: la informació ja no està en poder d’uns pocs, sinó en mans de molts, o de tots, i això comporta indefectiblement un canvi de xip total i absolut en els professionals i, també, en els empresaris que dirigeixen els grans grups mediàtics. Ja no només el futur de la comunicació no s’entén sense Internet, tampoc el present. La informació l’obtenim fonamentalment a través de la xarxa, els blocs, les comunitats virtuals… interactuem i el ciutadà busca a Internet i, cada vegada més, ell mateix exerceix com a informador. O la professió ens hi adaptem o ens quedarem encallats en el passat i sense futur. A casa nostra alguns fa temps que hi treballem, que hi som, que cada dia n’aprenem una mica més i anem innovant, adaptant-nos a la nova tecnologia que ens condueix cap a un periodisme cada vegada més ciutadà, més participatiu i més social.
