Al llarg d’aquesta setmana, curiosament coincident que avui celebrem el Dia internacional contra la violència de gènere, hem pogut llegir diferents informacions de processos judicials a casa nostra que giren sobre el mateix tema: la dona maltractada pel seu home.
Molt sovint sabem a través dels mitjans de comunicació de dones que pateixen durant anys maltractaments psíquics i físics per part de la parella, amb relats sovint esgarrifosos que reflecteixen humiliacions, denigracions, submissions, vexacions i pallisses que acaben sent mortals moltes d’elles. Agressions que comencen de forma verbal, que deriven en maltractament psíquic, que acaba sent molt sovint més dolorós que el físic.
Aquest és un patró que en algunes llars es repeteix diàriament. Els experts ens ho diuen: no estem parlant de casos aïllats, sinó d’una realitat de gran abast, que afecta totes les capes de la societat, totes les classes socials i en diferents franges d’edat de la vida. Sense que ens adonem, sense que sapiguem què està passant, hi ha relacions de parella que ens poden semblar modèliques de portes enfora però que acaben sent sòrdides en la intimitat. Situacions impròpies i impensables de la condició humana. Malalts que creuen en la superioritat de l’home envers la dona, que es creuen éssers superiors pel seu sexe i que consideren la dona un ésser humà de categoria inferior. Han crescut culturalment amb aquesta creença.
Acabar amb la violència de gènere comença per nosaltres mateixos, per vigilar el llenguatge sexista, l’educació que donem als nostres fills, els rols que adoptem, les agressions verbals, evitar acudits masclistes… actituds que estan tan arrelades en la nostra cultura i la nostra societat que sovint costa identificar-les com a integrants del greu problema.
El compromís per eradicar la violència de gènere va molt més enllà que les paraules, les grans declaracions i les conferències d’un sol dia. Cal fer públics els actes i desemmascarar la realitat. És necessari sensibilitzar a través dels mitjans per evitar que la població hi visqui d’esquenes. Si deixem de fer-ho, si deixem d’informar, no estem fent cap favor a les dones, no fem cap favor a la societat.
Fa quatre anys el país estava mogut, políticament parlant, amb una força tocant a final de cicle i una altra en clara corba ascendent. Tot just ensumàvem de lluny la crisi i en desconeixíem l’abast real. Quatre anys després, el panorama ha canviat radicalment. Crisi sense precedents; els del final de cicle s’han reconvertit i s’han tornat a unir –amb permís de l’excepció que confirma la regla–, i els de la corba ascendent, de cop i volta, baixen pel pedregar.
Sense desmerèixer ningú, però allà on hi ha tres candidatures, és on hi ha campanya. És cert també que en alguna parròquia més que en una altra, sabent que per molt que un parli no vol dir necessàriament que el debat estigui al carrer. Un interès especial desperten la Massana i Andorra la Vella. A la Massana pel desagradable espectacle de veure com l’artifici electoral en l’àmbit nacional es descompon a la parròquia. Res serà el mateix en la coalició taronja en aquesta parròquia després de les eleccions si no canvien els interlocutors.
A Andorra la Vella perquè és la que presenta un resultat més incert, on les fronteres electorals estan més difuses. Les màquines de les tres candidatures fa dies que treballen: Rosa Ferrer necessita fer visible la seva nova marca –Cd’i– perquè hi hagi el mínim de vot despistat que encara la situï al seu antic partit, no li passin factura del trencament i que l’associïn a la gestió d’aquest mandat. Una gestió –valorada, diuen, com a bona– que es disputa amb el PS que, a més, ha d’aguantar la fidelitat de vot en un cicle en declivi. I Carles Torralba que al costat de la seva bona imatge és possible que li recordin que fa vuit anys ja gestionava el comú, que la inèrcia de l’onada taronja potser no és tan evident a Andorra la Vella davant de la incertesa de saber quant vot prestat van obtenir a les generals del mes d’abril. Fronteres difuses entre els tres.
Sí, a Andorra la Vella i la Massana, hi ha campanya. I serà interessant veure el dia 5 de desembre, en funció dels resultats electorals en aquestes dues parròquies, cap a on camina el mapa polític an-dorrà. A la inversa del que passa a la resta del país, on no crec equivocar-me gaire si afirmo que la campanya electoral que comença demà no aixeca excessives passions entre la ciutadania.
Les frases recurrents i que poden semblar brillants acaben tornant-se un bumerang en contra de qui les utilitza si el tema és d’una sensibilitat extrema, com és el cas de les “mesures urgents” de la CASS, en diuen a Govern, les “retallades”, en diu l’oposició i una majoria de la gent del carrer. Dubto molt que expressions com “campionat de les retallades” o “campionat per salvar l’Estat del benestar” aixequin ni un sol somriure per part de la ciutadania que comença a veure l’abast de l’afectació del dèficit econòmic i insostenible que arrossega la Seguretat Social.
Però expressions a part, que formen part dels qui consideren la política com un joc de declaracions més o menys enginyoses però que acaben sent patètiques per qui les formula, la realitat és que ja tenim aquí el que fa tant temps ens anunciaven. L’Estat té l’obligació d’aturar l’abús de la sanitat pública, completament d’acord. Però no només això, sinó que ha d’assegurar la cobertura de la Seguretat Social per a tothom. No estic gens d’acord que això hagi de passar per la revisió del copagament en alguns medicaments i actes mèdics d’algunes especialitats, malgrat que ens hagin dit que es detallarà en funció del valor terapèutic, el tipus de patologia o el grup de població. Espero, doncs, el detall per refermar-me o no. Ni tampoc estic d’acord amb el pagament de les baixes a partir del quart dia, que és el mateix que dir que no se’m considera malalt fins que no fa quatre dies que estic al llit o hospitalitzat. O la congelació de prestacions superiors de 1.000 euros, quan hi ha persones que únicament tenen aquests ingressos.
La veritat és que em pregunto si realment aquestes mesures se les pot qualificar “d’urgents”. Segurament els conceptes no són per a tots iguals, esperava altres mesures de xoc més importants, i amb menys afectació als més necessitats. I si es tractava d’equilibrar, haver començat les retallades per una altra banda de la sanitat. O potser les estan fent i no ens les diuen en espera del tan gastat pacte d’Estat en matèria de Seguretat Social. Permeteu-me, però, vist el que ha passat i el que s’ha dit aquests darrers dies, i sabent com han actuat altres vegades, dubto que s’arribi a un consens entre les dues forces polítiques. M’agradaria equivocar-me.
En els moments d’incertesa en què vivim –en què cal anar recordant que a Andorra hi sumem dues crisis– per als governants la cultura acostuma a passar a la cua de les polítiques governamentals. De fet, ja en època de bonança aquesta mai té el lloc que li pertoca i sovint només serveix d’aparador per al polític de torn. Vagi d’entrada que, personalment, advoco per una política cultural que emani del poble, de les associacions i dels col·lectius. Però hi ha aspectes clau en la seva promoció, com el de l’ajut, el suport, el d’oferir les plataformes necessàries, perquè la mateixa xarxa cultural teixida des de la base social pugui manifestar-se. Si la política cultural d’un país es fonamenta únicament en el voluntarisme, aquesta a poc a poc va perdent força fins que acaba desapareixent o sent consum d’una minoria. Per contra, si hi ha un excessiu intervencionisme per part dels governants el que estem fent és institucionalitzant una cultura que acaba perdent la seva essència. Però hi ha un altre estadi no menys important: el de la indústria cultural. Parlar en aquests termes quan ens referim a la cultura feta a Andorra, segurament pot despertar més d’un somriure, perquè massa sovint entenem la nostra cultura com a casolana, de consum propi, que no interessa més enllà de les nostres fronteres. I és possible que sigui així en un tant per cent elevat dels casos. He estat sempre dels que he cregut en la necessària col·laboració en matèria cultural amb Catalunya. En el seu moment vaig ser un ferm defensor de la creació de la Fundació Ramon Llull (FRL), amb la qual a les manifestacions culturals de casa nostra se’ls obria una porta per a la seva promoció exterior. Que li preguntin, si no, a Teresa Colom.
Amb el temps, però sobretot amb els canvis polítics a Catalunya i Andorra, la força amb què va néixer l’FRL s’ha anat esvaint. Només queden en el record unes declaracions del nou director, Vicenç Villatoro, el febrer passat dient que la presència del Govern d’Andorra a la Fundació “és una peça fonamental per al compliment dels objectius de projecció cultural que té encomanats l’entitat”. Mentrestant llegim que Catalunya i Balears refermen el seu compromís amb la promoció conjunta, i a casa nostra no en sabem res més. Potser serà hora que ens ho expliquin.
