Quan s’acosten les dates de final d’any acostumem a convèncer-nos que l’any vinent durem a la pràctica tot un seguit de bons propòsits que han de suposar, creiem, una millora de la nostra qualitat de vida. El que hi busquem és canviar: canviar d’hàbits fent més exercici o amb el tipus d’alimentació; tenir més estona per estar amb els de casa, per llegir i escriure més o simplement per badar; gestionar millor el temps a la feina o apuntar-nos a aquell curs de perfeccionament de llengua francesa o anglesa que fa tants anys que tenim ajornat… En definitiva, busquem enriquir més el cos i la ment.
De tots jo em quedo amb el de gestionar millor el temps. D’una banda, la necessitat vital d’estar amb el meus –disculpeu-me el possessiu– remarcant i posant-hi especial èmfasi en aquest “amb”. Ho són tot per a mi: motor i combustible de la meva vida. De l’altra, exercir la professió, de la qual sóc un apassionat, amb dedicació, amb temps suficient per pensar-la i treballar-la. I entre aquests dos grans blocs que formen el gruix de la meva quotidianitat, encabir-hi les meves altres passions: la lectura, l’anàlisi, l’escriptura… i, finalment, gaudir del temps lliure a cel obert, ja sigui en senders de muntanya o trepitjant la sorra de la platja. Tenir temps per a tot, vaja: estar amb la gent que estimem i fer allò que ens agrada. Sempre ens han dit que el temps és or, però crec que és més important saber-lo gestionar, saber-nos organitzar.
És cert que molts dels bons propòsits, per no dir la majoria, que ens fem cada final o inici d’any, es queden pel camí. Però no perquè això passi hem de deixar de creure-hi.
Segurament aquest 2012 acabarà de posar-nos tots a lloc. Aquesta crisi ens està servint per tornar a l’immoble el seu valor original de lloc d’aixopluc, repòs i convivència i no el d’un element especulador. Ens fa veure el valor real del lloc de treball per a la realització d’un mateix i per obtenir una recompensa econòmica que faci realitat els bons propòsits, sense la imperiosa necessitat del creixement constant. I també ens està servint perquè retornem a l’univers quotidià el veritable valor de l’amistat. Quan tot això passi veurem que realment estem canviant per millorar.
He estat un dels 250 privilegiats que han rebut com a felicitació de Nadal un document històric, un facsímil que amb el títol d’Historique de la Révolution de 1880-1881 explica la convulsa història de la temptativa per part de societats franceses, una de les quals amb participació andorrana, d’obtenir concessions per a la construcció i explotacions de cases de joc a Andorra. El facsímil me l’ha regalat el seu editor, l’amic Casimir Arajol, i es tracta de les Notes diplomatiques sur l’Andorre; revolutions, blocus et condamnations; puissance occulte ayant entravé l’exploitation d’une concession; renversement par al force du syndic général Don Juan y Pla et de son Conseil élu explicades per Louis Boisset, un dels empresaris francesos que conjuntament amb Antoni Roger Canturri d’Aixirivall aspiraven a una concessió per a l’explotació en règim de monopoli de casinos i establiments termals. La primera edició del facsímil es va fer l’any 1886 i la seva lectura és apassionant.
Ha passat molt de temps des d’aleshores. 125 anys. I el debat sobre la instal·lació d’un casino a Andorra ha estat recurrent, però mai s’ha sabut afrontar amb la serenor suficient com per fer-lo viable. La lectura del facsímil ho confirma. El més recent el vam tenir en el darrer tram del mandat de Marc Forné i, segur, que molts són els que ara deuen pensar l’error que es va cometre en no saber fer una anàlisi de la situació, un debat constructiu i amb visió de futur. Com ens acostuma a passar moltes vegades, quan en lloc de mirar cap a l’horitzó hem preferit fer-ho capcots amb la pressió de certs sectors econòmics que han preferit fer valer el seu interès immediat al del futur del país.
Són situacions incomprensibles en un país que sempre ha aspirat a situar-se en les destinacions turístiques de referència del nostre entorn. Com incomprensible ha estat que durant tants anys haguem castigat el visitant a anar-se’n a dormir ben d’hora per la restricció en l’horari de tancament dels locals d’oci nocturn. Som una mena de contradicció constant: hem volgut, i volem, atraure nou turisme i més pernoctacions, però els hem posat històricament, i els posem encara, entrebancs i barreres perquè tinguin aquell conjunt de complements que enriqueixi la nostra destinació.
Aquesta setmana he assistit a dues activitats els continguts de les quals anaven agafats de la mà. La primera dimarts, un jove de 24 anys amb texans i camisa explicava davant d’un auditori encorbatat les claus per assolir èxit professional a partir de dues paraules: tenir empenta. La segona dimecres, davant d’una cinquantena de joves de primer i segon de batxillerat de l’Escola andorrana, set persones de diferents àmbits professionals els donàvem el nostre punt de vista sobre la necessitat de creure que la crisi ens serveix com a motor de canvi, i això només ho creurem fent valdre també dues paraules: tenir empenta.
Casos com el de Pau Garcia-Milà, el jove conferenciant de dimarts, no ens els hem de mirar com a models a imitar, perquè ens podem trobar amb l’efecte contrari, és a dir, que la creativitat, la recerca i l’empenta es poden acabar convertint en frustració i fracàs si no s’assoleixen els graus d’èxit amb els quals ens comparem.
La vida està feta cada dia de petits casos com el de Pau Garcia-Milà, però amb la diferència que no traspassen a l’opinió pública, que no gua-nyen premis. Són joves emprenedors a petita escala si voleu, però amb idees, amb ganes de crear i amb talent, que sovint els falta el suport necessari per materialitzar-lo. Tenir empenta vol dir no esperar, ser proactiu, actuar, no decebre’s pels errors, creure en un mateix. I per això, és fonamental educar els nostres joves sense pors, sense témer el risc ni el canvi, i que tinguin una capacitat constant d’adaptació.
Però la principal preocupació dels alumnes de batxillerat de dimecres era: i si el banc no ens dóna els diners? Joves a la recerca de l’inversor. Tenir empenta és molt, és el capital més important, sens dubte.
Però l’empenta ha d’anar acompanyada del diner per fer-la realitat. Estic convençut, però, que aquest es pot aconseguir amb la capacitat de seducció que té tota persona que creu en ella mateixa i en el seu projecte.
A la pregunta dels alumnes de batxillerat, però, jo hi afegeixo una altra: i si les infraestructures tecnològiques del país –fonamentals i imprescindibles per fer realitat els projectes– no estan preparades per assumir els projectes dels joves amb talent? Aleshores, frenem l’empenta.
Després de les comunals, em refermo que visualitzem un nou mapa polític. Del seu esdevenir en depenen les actituds de tres persones i els seus respectius entorns.
Rosa Ferrer i Cd’i. Ningú podrà negar que la victòria de la cònsol major a la capital té tots els ingredients per considerar-la èpica. Incertesa fins al darrer segon, triomf per només 82 vots enfrontant-se al totpoderós DA i lluitant contra l’antic partit. Ningú comptava que Rosa Ferrer tenia un as a la màniga: la captivació de l’electorat a través d’una nova formació parroquial amb gent carregada d’il·lusió i amb ganes de treballar, la valentia i una gestió de quatre anys plenament identificada amb ella. I tot sense trair cap dels valors que sempre ha defensat.
Jaume Bartumeu i el PS. No ha canviat la meva visió respecte al PS i el seu procés d’autodestrucció. Incapaç encara de fer autocrítica, ha portat a la foguera electoral noves cares i algunes d’elles valors potencials, passant a l’ostracisme de l’oposició comunal i quedant, per tant, una vegada més com a únic referent de l’activitat socialdemòcrata el grup parlamentari amb la figura indiscutible (quan s’atreviran?) de Jaume Bartumeu. Una vegada més, Bartumeu s’haurà sortit amb la seva. El PS no podrà començar a sembrar i germinar fins que giri full del passat i es refundi. La qüestió és que arriben massa tard, perquè l’obertura, el canvi de lideratge i de model de partit, de posar al dia la socialdemocràcia, ho havien d’haver fet després de les generals. Ara és possible que ja no hi siguin a temps i que es vagin dessagnant lentament.
Toni Martí i DA. El seu gran mèrit, aixoplugar sota el paraigua de DA les formacions parroquials que ja sortien guanyadores. I mentre que a Toni Martí ja li està bé aquest PS incapaç de desfer-se de la tutela de Bartumeu –té el càrrec de cap de Govern assegurat fins al límit constitucional–, li ha sortit un nou maldecap i aquest no és la divisió a la Massana –al cap i a la fi només calia esperar resultats i apuntar-se al sac els guanyadors–, sinó el fet de no haver pogut (políticament parlant) amb Rosa Ferrer. El prestidigitador Martí no ha pogut absorbir Ferrer a través d’un pacte preelectoral, no ha pogut a través de les urnes, veurem si podrà en el dia a dia dels propers anys.
Saturat de campanya, de discursos buits de contingut a la recerca del titular fàcil, de massa tòpics electorals, de massa presència mediàtica en una campanya massa llarga, només entesa la seva durada des de la necessitat d’intentar arribar a una majoria amb el porta a porta, pràctica que ha esdevingut en aquesta campanya el veritable motor mobilitzador dels electors en uns comicis que arriben amb un esgotament per part de tots d’anys convulsos econòmicament i políticament parlant.
I en aquest context, l’autocrítica, necessària per avançar, de tenir la sensació que ni polítics ni periodistes sabem ja el que estem fent. Uns candidats que ens convoquen només per la foto i pels 15 segons de declaració que ha de sortir en la peça informativa de 45 segons a la televisió, sense poder extreure’n cap contingut més, per molt que repreguntis, no sigui cas que el titular no sigui l’estudiat.
Uns mitjans, cadascú des del seu rol i el seu format, que de forma excessivament acrítica reproduïm les frases que ens diuen els polítics sense poder anar més enllà. Generalitzo, és cert, perquè sempre hi ha l’excepció que confirma la regla, i només en els reportatges, cròniques i contracròniques d’actes i debats hem pogut veure el talent del nostre sector. I també generalitzo quan parlo dels candidats, perquè alguns, pocs, ens han ofert alguna cosa més que la declaració estudiada.
Caiem en el parany que ens posen els polítics: pràcticament les mateixes notícies a tot arreu, aquells espais informatius a la televisió inacabables, pàgines i pàgines escrites… els mateixos debats reiteratius a ràdios i televisió, lectures de les mateixes entrevistes amb els mateixos continguts a tots els mitjans escrits… només canvia qui protagonitza la portada en funció de la línia editorial. Potser haurà de començar a ser hora que ens plantegem la necessitat de fer debats únics, des d’una multiplataforma, unint (mancomunant dirien els polítics d’aquesta campanya) esforços tots els mitjans… la ciutadania ens ho agrairà, i els candidats també.
Malgrat tot, diumenge aniré a votar. Ho faré seguint el ritual. Perquè hi crec, perquè en la pitjor crisi de valors que estem vivint, si ens treuen el dret a decidir, què ens quedarà?
