Ple al Centre de Congressos d’Andorra la Vella per escoltar la conferència del consultor empresarial Emili Duró amb el títol Com s’ha de gestionar la il·lusió en temps de canvi. La gran quantitat de persones congregades a l’auditori és l’exemple clar de com de necessitats estem perquè algú ens impregni d’il·lusió per continuar la rutina diària, ens transmeti optimisme en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats.
Segur que molts van sortir amb un augment considerable del nivell d’endorfines, i repetint-se mentalment aquella frase que va fer famosa l’expresident del Barça Joan Laporta quan va fer l’arenga en una assemblea de compromissaris i va llançar aquell “que no estamos tan mal, hombre”.
No dubto de les paraules d’Emili Duró, i de la necessitat de llevar-nos cada dia amb una mentalitat diferent per afrontar el repte de sobreviure les properes hores en la societat que hem construït –o que ens han construït, sovint no ho tinc clar–: des que lleves al matí els teus fills per anar a escola fins que a la nit els tornes a posar al llit.
Però ningú em negarà que ens ho posen molt difícil i, que a mesura que va avançant el dia, aquell optimisme amb què hem començat la jornada, mentre esmorzem amb el nucli familiar –veritable motor–, es va difuminant a mesura que van passant les hores i anem rebent impactes negatius un darrere l’altre: empreses que tanquen, més treballadors a l’atur, retallades, estat del benestar en perill, decreixement… i patint perquè a casa hi hagi plat a taula, almenys per als fills. Home, el context en què ens movem diàriament no convida gaire a l’optimisme, i no és una queixa sistemàtica, és una constatació.
Lluitar contra això és realment complicat. Ho superem amb il·lusió? Ho combatem amb optimisme? O, millor, trenquem la baralla i tornem a començar? Estic d’acord en la importància de l’actitud personal, sense ella ens seria impossible caminar cada dia, i també comparteixo la necessitat que aquesta sigui positiva, és a dir, que tinguem motius per aixecar-nos cada dia. És millor tenir empenta que no pas que t’empentin. Però siguem conscients que la part emocional de l’ésser humà té uns límits i molts, en l’actual context, ja els han superat.
Associació de dues paraules com a excusa per posar de manifest dos forats negres que em persegueixen.
Primer: Salvaguardes conceptuals. Ja fa moltes setmanes que escoltem dels nostres governants aquesta expressió quan es refereixen als límits que hi haurà en l’obertura econòmica. No hi ha cap mena de dubte que n’hem de felicitar l’inventor: ha fet forat i, tant els ministres com els consellers generals que els donen suport, la fan anar a tort i a dret. Això sí, no surten del guió i quan, fent la teva feina, preguntes i repreguntes (“si li plau, ens podria dir quines són aquestes salvaguardes conceptuals?”) et trobes amb respostes tan obertes que conclous que poden ser totes, poques o les de sempre.
El vocabulari que fan servir els polítics els allunya de la resta de mortals. Aquest n’és un exemple clar i evident. Quan ens parlen de salvaguardes conceptuals el primer que em ve al cap és l’art dels setanta i principi dels vuitanta que avantposa el tema i el contingut a la forma. La idea preval per sobre de la formalitat. Per tant, concloc que, tot i que l’expressió ens porta a l’acudit fàcil per l’abusiu ús que en fan els polítics sense anar al fons, aquestes salvaguardes conceptuals tenen la seva importància. Tots ens les podem imaginar, però quin problema hi ha perquè ens les diguin?
Segon: agències de qualificació. Fa mesos (anys fins i tot) que intento entendre aquesta combinació de lletres en majúscula i signes de suma i resta amb la qual S&P, Moody’s i Fitch són capaços de crear veritables terrors escènics i hecatombes financeres. O bé a la inversa, tranquil·litzar inversors i satisfer l’ego de dirigents d’estats. Va haver-hi una època en què em vaig posar a l’estudi, a intentar entendre, no tant les qualificacions en si, sinó el procés que fan servir per arribar-hi. És a dir, el concepte i no la forma. I reconec que continuo on estava, sense entendre, per exemple, per què el 2008 aquestes agències donaven una nota màxima a les hipoteques subprime i al cap de pocs mesos fossin les causants de tots els mals de la crisi. Concloc que tenen una manca de credibilitat important, però que malgrat això els estats i el sistema financer continuen sotmesos a la dictadura d’unes agències de qualificació els interessos de les quals no són un bé públic.
Molts fronts i molts debats oberts a l’entorn del futur dels mitjans i el periodisme. Però aquests són contradictoris en funció del lloc i l’audiència. Per exemple, la creixent alfabetització dels països emergents i en desenvolupament fa que augmenti la lectura de diaris tradicionals i, en conseqüència, el seu tiratge i la publicitat inserida. En canvi, en els països considerats rics, els ingressos per publicitat en aquests mitjans han caigut de forma estrepitosa. Però la davallada d’ingressos no és proporcional a la caiguda d’audiència, ja que continua en augment però per una altra via, la d’Internet. És a dir, el lector cerca cada vegada més la informació a través de les xarxes que no pas a través dels canals convencionals. Per entendre’ns, canvien els comportaments de l’audiència, i en conseqüència els anunciants s’hi van adaptant però tenint al seu abast una oferta molt més àmplia, més plataformes que abans. A tot això, que ens ho explica molt bé el periodista i crític Tom Rosenstiel a The Washington Post a l’espai PostOpinions –segons llegeixo al portal de la Fundació ESCACC–, cal afegir-hi el debat que arrosseguem de fa temps al sector i que no és altre que el de si s’ha de pagar per estar informat a través d’Internet. O dit d’una altra manera, si estem disposats a pagar per accedir a continguts informatius digitals. A uns llocs més que a d’altres, aquest debat ja el tenen molt avançat.
Al nostre voltant més immediat ja hi trobem fórmules mixtes, que són les que de moment subsisteixen just quan la crisi està fent els estralls més grans en el món empresarial de la comunicació. Fórmules que en les versions digitals dels mitjans combinen el contingut obert, majoritàriament centrat en l’actualitat del moment –el que ara està passant subministrat per agències– amb el de pagament, ja sigui en la totalitat o part de la resta de la informació a través de la mateixa quota de subscripció o per mitjans alternatius.
A casa nostra no ens escapem tampoc d’aquest debat, tot i que anem més endarrerits: ens cal repensar-nos diàriament per afrontar la sostenibilitat dels mitjans de comunicació –públics i privats– i la necessitat de trobar noves fórmules per complir la nostra funció social i al mateix temps ser rendibles econòmicament.
Sóc al despatx d’Òscar Ribas. Aquest cap de setmana farà trenta anys que va ser escollit primer cap de Govern d’Andorra. Va passar el vuit de gener del 1982. Amb motiu d’aquesta efemèride vaig considerar interessant entrevistar-lo per saber el seu parer sobre l’evolució del país aquests darrers trenta anys i si els reptes que el jove Òscar Ribas es va marcar –“horitzons personals” en diu ell– ja s’han assolit.
M’explica que són quatre els objectius amb què va afrontar el Govern: constitucionalitzar el país, fer la reforma fiscal, diversificar l’economia i establir un marc de relacions estable amb Europa conjuntament amb els altres microestats. Trenta anys després només un s’ha fet realitat en tota la seva dimensió: l’elaboració i aprovació de la Constitució. Ja havien passat onze anys des que va ser escollit per primera vegada mandatari del país sense haver pogut completar la seva primera legislatura davant l’oposició als canvis que promovia i afrontant de nou el repte en una segona oportunitat i, després de la Carta Magna, una tercera. És humil i em diu: “Potser no em vaig saber explicar prou bé” i, malgrat lamentar-se que “hem perdut trenta anys”, se n’alegra que persones que van ser opositors a les seves reformes o que li van retirar la confiança avui estiguin treballant en la línia que ell defensava. La realitat és que a l’inici del 2012 estem completant un nou marc fiscal i hem avançat força en les relacions amb la Unió Europea, però encara estem lluny d’assolir la diversificació econòmica del país.
Òscar Ribas se’m presenta a l’entrevista carregat amb una carpeta plena de fotocòpies. Són retalls de premsa dels darrers trenta anys de diferents diaris –des de l’ABC, La Vanguardia i el Correo Catalán de l’època, fins al Diari d’Andorra de les primeres edicions– on l’excap de Govern ja avisava dels mals del país i dels canvis que s’hi havien de fer. Entre els retalls, la cèlebre frase: “Andorra té tres ideologies: el centre dreta, la dreta de la dreta i l’esquerra de la dreta” o quan advertia que els problemes que té el país vénen derivats del creixement fàcil. I em remarca que aquest darrer advertiment podria ser perfectament el titular que respongués, trenta anys després, al per què s’ha arribat fins on som a l’actual Andorra.
