Albert Roig

Ple al Centre de Congressos d’Andorra la Vella per escoltar la conferència del consultor empresarial Emili Duró amb el títol Com s’ha de gestionar la il·lusió en temps de canvi. La gran quantitat de persones congregades a l’auditori és l’exemple clar de com de necessitats estem perquè algú ens impregni d’il·lusió per continuar la rutina diària, ens transmeti optimisme en nos­altres mateixos i en les nostres possibilitats.
Segur que molts van sortir amb un augment considerable del nivell d’endorfines, i repetint-se mentalment aquella frase que va fer famosa l’expresident del Barça Joan Laporta quan va fer l’arenga en una assemblea de compromissaris i va llançar aquell “que no estamos tan mal, hombre”.
No dubto de les paraules d’Emili Duró, i de la necessitat de llevar-nos cada dia amb una mentalitat diferent per afrontar el repte de sobreviure les properes hores en la societat que hem construït –o que ens han construït, sovint no ho tinc clar–: des que lleves al matí els teus fills per anar a escola fins que a la nit els tornes a posar al llit.
Però ningú em negarà que ens ho posen molt difícil i, que a mesura que va avançant el dia, aquell optimisme amb què hem començat la jornada, mentre esmorzem amb el nucli familiar –veritable motor–, es va difuminant a mesura que van passant les hores i anem rebent impactes negatius un darrere l’altre: empreses que tanquen, més treballadors a l’atur, retallades, estat del benestar en perill, decreixement… i patint perquè a casa hi hagi plat a taula, almenys per als fills. Home, el context en què ens movem diàriament no convida gaire a l’optimisme, i no és una queixa sistemàtica, és una constatació.
Lluitar contra això és realment complicat. Ho superem amb il·lusió? Ho combatem amb optimisme? O, millor, trenquem la baralla i tornem a començar? Estic d’acord en la importància de l’actitud personal, sense ella ens seria impossible caminar cada dia, i també comparteixo la necessitat que aquesta sigui positiva, és a dir, que tinguem motius per aixecar-nos cada dia. És millor tenir empenta que no pas que t’empentin. Però siguem conscients que la part emocional de l’ésser humà té uns límits i molts, en l’actual context, ja els han superat.