Nicolas Sarkozy s’oposa a la ratificació per part de França de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries perquè diu que du implícit el reconeixement dels drets de les seves comunitats lingüístiques, la qual cosa aniria en contra –creu ell– de la història nacional francesa i de la tradició republicana.
Els meus amics francòfons m’han insistit molt, i m’han intentat convèncer que les paraules de Sarkozy president no les he d’extreure del context francès i, sobretot, en un clima de campanya electoral on el candidat a la reelecció es juga els vots precisament en la frontera del votant més jacobí.
La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (tot i que s’hi adiu més el mot minoritzades) no és una altra cosa que un document de reconeixement de drets, de protecció i de foment de totes aquelles llengües que són utilitzades en un territori d’un Estat però que difereixen de la majoritària o oficial. La Carta parla de fomentar-ne la comprensió mútua o d’eliminar-ne restriccions i dificultats per a les seves utilitzacions, perquè són l’expressió d’una riquesa cultural de la qual Europa no en vol prescindir. El document consta de 25 articles i detalla els diferents àmbits d’actuació per assolir els seus objectius en ensenyament, justícia, administració, els mitjans de comunicació, a més de la vida econòmica o els intercanvis transfronterers.
Però alerta, aquesta Carta no té cap valor jurídic, per raons que ara seria molt llarg d’explicar, i per aquest motiu em sorprèn la virulència de les declaracions de Sarkozy –president o candidat– negant-se a la ratificació d’una signatura que França va estampar l’any 1999. I em sorprèn que ho faci apel·lant a la tradició republicana.
Jo sempre havia entès que els valors republicans es fonamenten en la llibertat –individual i col·lectiva–, la justícia, el bé comú i en el compromís del ciutadà, ítems contraris a la supèrbia i l’arrogància. I per això me’n sento, de republicà. Apel·lar al patriotisme i a la supremacia per negar-se a reconèixer els drets de comunitats lingüístiques que hi ha en un Estat és un debat fals, a més de perillós per a la convivència dels ciutadans.
Ja fa massa dies que debats com el de l’obertura econòmica o la reforma de la Llei de la CASS o la funció pública passen davant de qualsevol altre tipus de contingut. Amb l’argument de la prioritat a obrir econòmicament el país i consolidar el marc fiscal per fer-lo segur jurídicament, la urgència de garantir la Seguretat Social, o la imperiosa necessitat de reduir el dèficit de l’administració pública, s’ajornen altres debats que no es creu oportú o prioritari tractar-los.
Que no se m’entengui malament, tots tres són urgents i possiblement han de passar al davant de tots i necessiten l’esforç de tots els nostres legisladors perquè aquest 2012 es facin realitat. Però una cosa és prioritzar-los i l’altra és que ens serveixin d’excusa per no tocar segons quins temes. No entraré a valorar si la presentació per part dels socialdemòcrates de la proposició de llei sobre la rebaixa dels anys per nacionalitzar-se és un tacticisme polític. Al cap i a la fi, d’això es tracta també el joc parlamentari, malgrat que pugui ser criticable. I d’altra banda, benvingut sigui el tacticisme si és per a una finalitat justa. Per tant, vull creure que qui ho presenta té la plena convicció més enllà de l’oportunitat. Les característiques de petit país ens han portat al llarg dels anys al proteccionisme. Un proteccionisme que a hores d’ara, en el procés d’obertura iniciat, no s’entén amb una llei de la nacionalitat tan restrictiva que deixa al marge prop de dos terços de la població. Les persones han de poder sentir-se del país on viuen i treballen, han de poder decidir sobre els seus afers governamentals i sobre qui els ha de dirigir. Es tracta d’ampliar la base ciutadana per restringir encara més el nombre de persones que conformen la nostra societat que puguin tenir un estatus polític superior i que no hi hagi restriccions en els afers públics. Els demòcrates, alguns d’ells abans liberals i/o reformistes, no poden ajornar més aquest debat. L’hauran d’afrontar més aviat que tard. Segurament els fa mandra, no tant perquè no el considerin prioritari, sinó perquè s’obre un meló intern –robant-li l’expressió al Ladis Baró– el contingut del qual es desconeix. Algú un dia, no fa massa, va dir que s’havien acabat els temes tabú. Amb aquest tema, també ho haurà de demostrar.
A mi no m’agrada el linxament, i menys si està fet des del covard anonimat. M’agrada que les coses es diguin pel seu nom i que, a més, tinguin rostre. Jo sempre ho he fet, i els meus problemes m’ha portat, d’altra banda. És difícil aportar alguna cosa diferent a tot el que ja s’ha dit aquests dies, però sí que m’agradaria deixar-ne alguna constància.
El sotrac que estem vivint des de fa pràcticament una setmana amb el debat de les remuneracions dels polítics, que es va iniciar amb els sous dels cònsols i que ara ja ha traspassat a la resta dels sous dels càrrecs públics, posa en evidència la perversió del sistema i els dèficits estructurals que arrosseguem. Uns dèficits que mentre hi ha hagut temps de bonança –que després s’ha demostrat que eren pa per avui i gana per demà– no s’han evidenciat; o per ser més justos, només els van anunciar alguns i els altres van fer els sords. Però el que compta és que, al cap del carrer, ningú hi va posar el seny per canviar la tendència, cosa que ha propiciat que molts trobessin en el càrrec públic el seu refugi.
Sempre he defensat que els nostres governants han de tenir una remuneració en funció de la tasca i la responsabilitat que exerceixen. Les raons són clares: vull els millors per dirigir els afers públics, els més competents –siguin del color que siguin–, de solvència contrastada, i no vull que únicament els que més diners i patrimoni tenen siguin els que exerceixin el poder polític.
Per aquesta mateixa regla de tres, tampoc és de rebut que hi hagi barra lliure, que es faci una cursa a la inversa i que hi hagi qui aprofiti el seu ascens polític per retribuir-se tant com pugui, perquè aleshores omplim els càrrecs públics de mediocres, i les institucions s’acaben convertint en agències de col·locació. Abusos que s’han permès durant anys. Uns i altres han incrementat la indignació per part de la ciutadania que es fa més palesa en moments de virulenta crisi econòmica.
Repeteixo, el sistema és pervers i tenim uns importants dèficits estructurals. És hora de canviar-ho, és l’hora de legislar, d’afrontar el problema amb tota la seva magnitud, de tenir visió d’Estat i solucionar-ho una vegada per totes. Si no, el debat deixarà de ser racional. Si és que mai ho ha estat.
El Gabi explicava en la contra de la setmana passada que s’havia convertit en un ciutadà escèptic i en donava la culpa al fet d’estar informat. És la mateixa sensació que tinc quan sento els nostres polítics, governants i oposició, parlar de pacte d’Estat. Fan servir aquesta expressió durant campanya electoral, en el debat d’investidura i durant la legislatura.
Permeteu-me que afirmi el meu escepticisme –que tinc de fa temps– amb relació a la possibilitat que s’arribi a un acord entre les forces representades al Consell i el Govern sobre la reforma de la seguretat social. Escepticisme no vol dir que no ho vulgui, sinó que els actors són des de fa tant temps els mateixos que ja els coneixem els tics –tant com se’ls coneixen entre ells–, fins i tot ens podem avançar a les paraules que pronunciaran quan tinguin el micro al davant, o el posat que faran en el moment de la fotografia. Tots diuen que el volen i escenifiquen tant com faci falta. Ningú vol que se l’assenyali com l’irresponsable que no va voler seure a parlar.
Però quan escoltem els interlocutors d’una i altra banda, veus que estan més lluny que no pas a prop. Que les paraules són les mateixes de sempre i que el que preval és el politiqueig i tacticisme. Un per necessitat, per subsistència, perquè té el rol d’oposició molt interioritzat i… perquè sempre ho ha fet, què carai. L’altre perquè què li han de venir a dir a ell quan té la majoria aclaparadora, i més quan el veritable cavall de batalla no el té a arribar a acords amb l’oposició sinó a fer el consens a casa seva.
Són les actituds de sempre, i només quan han canviat els actors s’han pogut arribar a mínimes quotes de consens. Malauradament després, amb la praxi, s’han evidenciat greus mancances. Exemples: la comissió ad hoc de la llei de la CASS en la legislatura d’Albert Pintat que una majoria vam agrair en aquell moment, després s’ha vist superada; o la reforma del Codi Penal de l’any 2005, que tants esforços va suposar per als tres grups parlamentaris d’aleshores però que no tipificaven com a delicte la violència domèstica fins que no s’havien produït almenys tres agressions en un període de tres anys.
Consens sí, pacte d’Estat és clar, però amb responsabilitat.
