Molt s’ha parlat dels aspectes institucionals, de la imatge del país i de les repercussions futures que algú podria pretendre disparant una matinada de diumenge, negra nit, contra l’habitatge de qui ostenta un càrrec ministerial, mentre ell i els seus dormien.
Molt n’hem parlat de les conseqüències polítiques –si és que n’hi ha–, de les proves de la investigació, de com creiem que va passar i de les presumptes motivacions que van portar algú a agafar l’escopeta, plantar-se enmig d’un prat i disparar i, afortunadament, trencar només un vidre. Hem buscat reaccions a tort i a dret, de polítics i expolítics, de sindicalistes, de la patronal, de representants de la societat civil, i totes s’han produït sota un mateix denominador comú: la condemna i el rebuig a l’atac. Però no és només un vidre trencat. Molt poc n’hem parlat, de l’aspecte més humà, més personal, de la transcendència que el fet té en la vida dels qui ho han patit. No és només la personalitat pública, és també i essencialment la persona i les persones que conviuen amb ella, atemptats en l’espai més íntim, en el cau, el niu familiar, allà on tot esdevé únic i on hom s’allibera de qualsevol vestit fet a mida. On hi ha els secrets més grans que mai es comparteixen, on procures allunyar-te del brogit diari, on tot pot esdevenir màgic, si vols. El lloc on et sents més segur del món, perquè estàs amb els teus, amb els que estimes i t’estimen, amb qui ho comparteixes tot, i amb qui estàs formant per al seu futur transmetent-li tot el que has après. I de cop, aquest lloc que creies inexpugnable esdevé vulnerable.
Hi ha un abans i un després de la matinada del 20 de maig en la família del Jordi. De com és i serà aquest després depèn molt, ja no només de la seva fortalesa per sobreposar-se –la personal i la de la unitat familiar–, sinó també de tots nosaltres, del suport social i de l’alleujament emocional que hi puguin trobar, que els ajudi a superar l’episodi, a passar pàgina, a deixar-se de fer preguntes sense resposta.
I sí, perquè no dir-ho, també en dependrà que acabin enxampant el culpable. Més enllà de la imatge que podem donar com a país, hi ha l’aspecte humà i el que caracteritza la nostra espècie quan va decidir viure en col·lectivitat, del qual no ens podem desentendre.
Quan el Govern emet un criteri sobre una proposició de llei marca posicionament deixant clar si està a favor o en contra que aquell text prosperi en el debat parlamentari. Si la proposició la presenta el seu grup, habitualment és un criteri positiu, i si la presenta l’oposició pot passar que sense més dilacions no hi estigui d’acord o que comparteixi l’esperit però cregui que cal introduir-hi modificacions.
Si s’està en contra, en el text del criteri del Govern hi llegirem expressions com “el Govern no comparteix” o “valora desfavorablement” o “és erroni”; a vegades, fins i tot, per no haver de donar la raó a l’oposició, que sempre cou fer-ho, es fan servir expressions com “el Govern comparteix el neguit dels impulsors de la proposició de llei però la modificació proposada no és suficient”, per acabar dient que ells en presentaran una de millor, o més àmplia, o més ben estructurada. Però tot i en aquest darrer supòsit sempre acaba dient si està o no a favor que prosperi.
Un dels darrers criteris emès pel Govern ha estat el de la proposició de llei presentada pels socialdemòcrates per suspendre l’augment de comissions dels bancs pels pagaments amb targetes de crèdit. El redactat del Govern és substancialment diferent als que ha fet fins ara: en lloc no hi diu si està o no d’acord amb la proposició.
Sí que es posiciona clarament en contra de l’augment de les comissions i comparteix “la inquietud” i “la preocupació” per aquesta decisió “inoportuna” de les entitats bancàries. Com a molt, es pot llegir que el Govern no considera que la regulació de la competència s’hagi de limitar a les comissions amb pagament de targeta de crèdit, girant així la truita del text socialdemòcrata que en cap dels seus articles té la intenció de regular la lliure competència, sinó que només parla d’evitar l’augment de comissions.
Davant d’això, no ho ha tingut fàcil el grup parlamentari demòcrata a l’hora de decidir si es prenia en consideració o no. El Govern no li marca amb el seu criteri el camí per seguir, li deixa llibertat d’elecció: fer-la prosperar i esmenar-la en comissió o tombar-la i agafar-se a l’argument que s’ha de fer un marc regulador més ampli. Consellers dividits, i posicionament final del grup majoritari salvat per les abstencions i una absència.
Amb una majoria parlamentària més que absoluta és molt fàcil caure en la temptació de tirar pel dret, de no comptar amb l’oposició en els grans temes de país, d’abusar de fórmules que, sense menystenir la legalitat, accelerin els procediments parlamentaris i minimitzin el debat democràtic. És molt fàcil justificar aquesta actitud amb arguments com “per això ens ha votat el poble i ens ha donat aquesta majoria aclaparadora” o “estem aquí per treballar, buscar solucions a la crisi i no entretenir-nos en debats” o “representem el 78,5% de la cambra parlamentària i la ciutadania no entendria que ens eternitzéssim discutint”. Però entenent que és cert, que amb tant suport parlamentari i en l’actual context que vivim, hi ha decisions ràpides a prendre i que la població no entendria que no fos així, hi ha situacions que no cal que succeeixin, que empobreixen la nostra democràcia i es crea un clima de malfiança que enrareix l’opinió pública sobre l’acció de Govern. Més d’una vegada he escrit sobre la necessitat de controlar l’acció del Govern, d’evitar que pugui fer i desfer sense cap tipus de vigilància –democràtica–, i d’actuar amb transparència. Es fa difícil entendre que quan s’informa els parlamentaris, en seu parlamentària, sobre un acord d’Estat, cabdal per al futur del país, clau en el procés d’obertura econòmica, aquests no disposin del text argumentant un endarreriment en la traducció. No calia que això passés, no hi havia cap necessitat. Només ha servit per rebre la dura crítica –des de l’exercici democràtic de la seva responsabilitat d’oposició– d’aquell qui durant quasi dos anys va exercir el càrrec de cap de Govern amb un control ferri de la informació, amb una absoluta opacitat i, per tant, mancat d’autoritat moral per fer qualsevol crítica en aquest sentit. Fets com aquests no contribueixen a una bona salut democràtica. Alguns ho argumenten com a qüestions de forma que no afecten el fons. No és cert. No s’hi val que una majoria parlamentària aclaparadora serveixi per tapar-ho tot. Més majoria no vol dir menys transparència o descuidar les formes. Més majoria és més responsabilitat en tot: en el fons i en la forma. Convé que aquella actitud anterior la tingui molt present aquest Govern per no caure en els mateixos errors i no empobrim, també, les nostres institucions.
Una setmana després que Josep Guardiola anunciés el seu adéu com a entrenador del Barça no hi ha hagut dia que no sortissin articles a la premsa escrita –paper i digital–, veus a les ones radiofòniques, reportatges i documentals en els mitjans audiovisuals analitzant la tasca del mànager en aquests quatre anys liderant un equip de futbol campió. Però no només pels triomfs que amb el seu mestratge ha aconseguit aquest club, sinó pel que ha aportat al conjunt de la societat amb la seva manera de fer, el seu criteri i el seu comportament dins i fora del camp, valorats fins a l’excels en tots els racons dels cinc continents. La transcendència de les seves actuacions i l’immens ressò que ha tingut, és cert, li vénen donats, com ell mateix no es cansa de repetir, per la grandesa –esportiva i econòmica– del club que encara entrena.
Guardiola és líder en el missatge, en la forma, en el mètode i en la gestió, com no ens hem cansat de repetir al llarg de dies i dies. I hi afegeixo en l’honestedat. Què té aquest home que és capaç d’atrapar milions de persones quan parla? Què transmeten les seves paraules quan és capaç de fer feliç tanta i tanta gent en èpoques tan magres com les que estem passant? No són només els títols. Els títols són la conseqüència, no pas la causa.
El dia del seu comiat, el Twitter treia fum i l’etiqueta #graciespep va acabar sent TT mundial. Però de totes les piulades em vaig quedar amb una: @nfornellsm li preguntava: “Això que has fet amb el Barça podries fer-ho a la Generalitat?” I aquest és el sentiment general arrelat en la societat. De la piulada només hem de canviar Generalitat per l’òrgan de govern de la institució que vulguem i constatarem com de mancats estem en lideratges com els de Guardiola, lideratges sòlids, que sàpiguen gestionar el talent, que confiïn en la seva gent, en les seves possibilitats i treguin el millor de nosaltres mateixos.
És possible que tot el que ha fet Guardiola acabi adquirint la categoria de llegenda, i ell mateix l’ha engrandida marxant com ho ha fet. Però estic convençut que hi ha més Guardioles en algun racó d’aquest món. Potser pocs, però n’hi ha més. Només els hem de saber trobar i deixar treballar.
