El de l’heliport deu ser segurament el primer gran error estratègic d’aquest Govern. No dic que no n’hagi tingut d’altres, com per exemple el de no prendre en consideració les proposicions de llei presentades pels socialdemòcrates relatives a la rebaixa de la nacionalitat i a la limitació de l’augment de les comissions bancàries per pagament amb targeta, però aquest segurament és el que el farà trontollar més en el seu equilibri intern.
Un dia vaig escriure que una majoria absoluta, per molt àmplia que sigui, no pot emparar impunitat en les decisions, i malgrat la necessitat de prémer l’accelerador per assolir més ràpidament un procés de recuperació econòmica, l’estendard de “l’interès nacional” no ho pot cobrir tot. La negociació, el diàleg i el pacte n’han de formar part ineludible.
Al marge, però, del procediment, hi ha dues qüestions que inquieten. La primera allò que a ulls de qualsevol ciutadà sembla el més evident de tots: el risc geològic de la zona. I quan parlo de risc geològic no vull dir només dels voltants del roc del Patapou, sinó que, segons l’explicació del projecte, les línies per on circularan els helicòpters passaran arran dels solars de Nadal, d’An-dorra i d’Enclar per evitar així el sobrevol per la zona habitada. No cal dir res més.
I la segona, la concessió administrativa per a la construcció i l’explotació durant 30 anys garanteix al Govern que no ha d’invertir ni un euro en el projecte, sinó que tot el risc va a càrrec del privat. Plantejat així, i sense pensar-hi gaire, hom no podria fer altra cosa que aplaudir el poder públic per propiciar la construcció d’un heliport nacional amb cost zero per al ciutadà, i aplaudir també el privat per arriscar el seu capital en un projecte considerat de país sense tenir-ne assegurada la seva viabilitat, malgrat que faci temps que hi vagi al darrere. Però, i d’aquí a trenta anys? Aquest heliport passarà a ser privat? S’allargarà la concessió? Quines noves condicions hi haurà? Es pot tenir una infraestructura considerada estratègica per al país i d’interès nacional en mans únicament del privat? Sí, és clar, sempre es pot respondre que d’aquí a trenta anys, tots calbs. De fet això ja ho deien fa trenta anys, i mireu com estem ara.
El discurs del cap de Govern en el marc del debat d’orientació política no va tenir citacions erudites. De fet, ell mateix ho va dir a l’inici del seu pronunciament. Però sí que hi vam trobar un excessiu ús de tòpics i de frases fetes intercalades entremig del llistat de l’acció de Govern del darrer any.
Va ser un discurs de contrastos, de clars i obscurs. Perquè a la claredat i la valentia de determinades afirmacions –dirigides a un sector molt concret de lobbies i del món econòmic mai dites per cap altre cap de Govern en un discurs com aquest–, emplaçaments a l’oposició –amb voluntat manifesta de deixar-la en evidència–, i retrets a les accions –o inaccions– dels anteriors governs, Martí va deixar-se pel camí de la lletra alguns aspectes essencials. L’enumeració de polítiques concretes que va fer són les que ja sabem, les que ens han anat dient des que van entrar a governar. Novetat poca, però amb un hàbil desplegament retòric. Xifres conegudes, ja anunciades, potser amb la novetat del cost del deute públic per habitant (12.000 euros cadascú de nosaltres!). Xifres que va anar combinant amb un toc més humanista i patriòtic, en un discurs ben estructurat que incloïa retrets a l’oposició i dures paraules als “aprofitats” per la situació. Fins i tot va aparèixer algun deix d’autocrítica com a corresponsable –ell i la resta de la cambra parlamentària– per la situació actual del país.
I és clar, amb aquest esquema es va deixar pel camí explicar-nos, per exemple, què vol dir quan parla de flexibilitzar el mercat laboral –i em va recordar el Foc i lloc de la setmana passada sobre la perversitat del discurs–; o posar nom als abusos en sanitat per saber què consideren ells un abús, potser no en tenim el mateix concepte o potser hi estem d’acord; o quan diu que s’hauran de redefinir les polítiques d’ajuts socials…
Suposo que deu ser el discurs que toca fer en un debat d’orientació política, tenint en compte que qui el fa desitja més que traspassi els murs de la sala del Consell i tingui la transcendència pública suficient com per fer arribar el missatge: que estem molt malament, que tots som corresponsables, però que ningú ho havia dit fins ara i encara menys havia fet res. I en aquest context, construïm la nova Andorra.
Associat a l’actual context de crisi –la financera i l’estructural de país– comença a quallar un discurs que acaba sent pervers. La insostenibilitat de l’actual marc administratiu d’Andorra –7 poders locals i 1 de nacional– és aprofitada des d’alguns sectors per utilitzar expressions que esgarrifen només pensar com de vulnerables seríem si caiguéssim a les seves mans, qüestionant tot tipus de servei que actualment es presta des de l’administració. Potser caldria abans que algú els definís què és un servei públic i quins són els pilars fonamentals per mantenir una societat equilibrada i cohesionada. I que no tot va associat necessàriament a un rèdit econòmic, sinó que els seus guanys són infinitament millors: són guanys socials.
Algú hauria d’explicar –ara que els comuns es troben en l’ull de l’huracà, que estan en procés junt amb el Govern de reformular les competències– que de tant aprimar l’administració ens podem passar de frenada i que hi ha qüestions associades a la justícia social que són absolutament innegociables.
Si no és així, entrem en la roda de la perversió d’un llenguatge en la qual el poder polític pot caure molt fàcilment per un discurs repetitiu i incansable, aquell que parla de flexibilitzar i agilitzar l’administració quan vol dir retallar, aprimar i reduir prestacions, o que utilitza el verb mancomunar quan al final del camí el que busca és la privatització de serveis bàsics.
Em nego a acceptar el discurs fàcil que ens porta a tenir una societat dividida, on uns són els assistits i els altres els assistents. El camí per a una societat més justa i equilibrada és, sens dubte, la introducció dels impostos directes sobre la renda i el patrimoni, on cadascú contribueix des de la seva capacitat a mantenir els serveis fonamentals per al benestar col·lectiu i l’assoliment d’una societat equilibrada. Mentre això no ho tinguem, el poder polític ha de ser capaç de mantenir el cap fred i no vendre’s l’administració al millor postor.
I que no oblidi cap d’ells que la responsabilitat de com s’han gestionat els recursos fins a dia d’avui en l’administració general i comunal recau en les espatlles de tots els colors polítics, ningú se n’escapa.
