Error estratègic i de país
El de l’heliport deu ser segurament el primer gran error estratègic d’aquest Govern. No dic que no n’hagi tingut d’altres, com per exemple el de no prendre en consideració les proposicions de llei presentades pels socialdemòcrates relatives a la rebaixa de la nacionalitat i a la limitació de l’augment de les comissions bancàries per pagament amb targeta, però aquest segurament és el que el farà trontollar més en el seu equilibri intern.
Un dia vaig escriure que una majoria absoluta, per molt àmplia que sigui, no pot emparar impunitat en les decisions, i malgrat la necessitat de prémer l’accelerador per assolir més ràpidament un procés de recuperació econòmica, l’estendard de “l’interès nacional” no ho pot cobrir tot. La negociació, el diàleg i el pacte n’han de formar part ineludible.
Al marge, però, del procediment, hi ha dues qüestions que inquieten. La primera allò que a ulls de qualsevol ciutadà sembla el més evident de tots: el risc geològic de la zona. I quan parlo de risc geològic no vull dir només dels voltants del roc del Patapou, sinó que, segons l’explicació del projecte, les línies per on circularan els helicòpters passaran arran dels solars de Nadal, d’An-dorra i d’Enclar per evitar així el sobrevol per la zona habitada. No cal dir res més.
I la segona, la concessió administrativa per a la construcció i l’explotació durant 30 anys garanteix al Govern que no ha d’invertir ni un euro en el projecte, sinó que tot el risc va a càrrec del privat. Plantejat així, i sense pensar-hi gaire, hom no podria fer altra cosa que aplaudir el poder públic per propiciar la construcció d’un heliport nacional amb cost zero per al ciutadà, i aplaudir també el privat per arriscar el seu capital en un projecte considerat de país sense tenir-ne assegurada la seva viabilitat, malgrat que faci temps que hi vagi al darrere. Però, i d’aquí a trenta anys? Aquest heliport passarà a ser privat? S’allargarà la concessió? Quines noves condicions hi haurà? Es pot tenir una infraestructura considerada estratègica per al país i d’interès nacional en mans únicament del privat? Sí, és clar, sempre es pot respondre que d’aquí a trenta anys, tots calbs. De fet això ja ho deien fa trenta anys, i mireu com estem ara.

Doncs ara estem tots calbs.