El projecte de llei d’inversions estrangeres no deixa indiferent ningú. D’una banda, els partidaris d’un proteccionisme taxatiu, els immobilistes, els que durant tants anys han exercit la seva influència perquè aquest dia arribés com més tard millor –i als quals haurem d’agrair haver-hi arribat agònicament–. De l’altra, tampoc agrada als partidaris d’una obertura sense límits, indiscriminada i en tots els sectors, amb l’únic regulador de l’oferta i la demanda.
I entremig aquells que dia a dia pateixen més la crisi: primer, el petit i mitjà empresari que tot i veure la necessitat de l’obertura té por a allò desconegut, de com li pugui afectar al seu negoci; després, el treballador, la mà d’obra que en la captació de capital forà hi veu noves oportunitats laborals però que es manté escèptic.
L’obertura s’ha de fer sí o sí. I per fer-la hem de tenir clar per a què ha de servir. Comparteixo la visió d’Òscar Ribas quan ens parla que la diversificació de l’economia a través de l’obertura ens ha d’aportar valor afegit, si no estarem fent més mal que bé al teixit productiu.
I per donar aquest punt de qualitat hi ha dues grans tasques: la primera, la que s’ha fet, la de crear el marc legal que permeti la inversió forana, però que al mateix temps doni les eines reguladores per decidir què entra –no necessàriament tot inversor que vulgui venir ha de ser bo per al país–, i l’altra, i crec que encara més complicada que l’anterior, anar a buscar aquest valor afegit perquè ell sol no vindrà. Aquest és el repte immens que té ara el Govern, saber utilitzar l’eina que ha creat.
Perquè si no se sap utilitzar, les crítiques absolutament legítimes d’haver fet un text que deixa de forma excessiva en mans del Govern de torn la discrecionalitat de la inversió estrangera, tindran raó de ser. Tinc clar que els criteris a seguir han de ser en favor de la recerca del valor afegit, i vull entendre que el text possibilita que el Govern vagi en aquesta direcció.
I un darrer apunt, que passa desaparcebut, però d’una importància capital per al desplegament de la llei: el silenci administratiu serà d’un mes i de caire positiu. Un canvi de mentalitat profund en una administració acostumada al silenci negatiu de dos mesos.
Nicolas Sarkozy s’oposa a la ratificació per part de França de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries perquè diu que du implícit el reconeixement dels drets de les seves comunitats lingüístiques, la qual cosa aniria en contra –creu ell– de la història nacional francesa i de la tradició republicana.
Els meus amics francòfons m’han insistit molt, i m’han intentat convèncer que les paraules de Sarkozy president no les he d’extreure del context francès i, sobretot, en un clima de campanya electoral on el candidat a la reelecció es juga els vots precisament en la frontera del votant més jacobí.
La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (tot i que s’hi adiu més el mot minoritzades) no és una altra cosa que un document de reconeixement de drets, de protecció i de foment de totes aquelles llengües que són utilitzades en un territori d’un Estat però que difereixen de la majoritària o oficial. La Carta parla de fomentar-ne la comprensió mútua o d’eliminar-ne restriccions i dificultats per a les seves utilitzacions, perquè són l’expressió d’una riquesa cultural de la qual Europa no en vol prescindir. El document consta de 25 articles i detalla els diferents àmbits d’actuació per assolir els seus objectius en ensenyament, justícia, administració, els mitjans de comunicació, a més de la vida econòmica o els intercanvis transfronterers.
Però alerta, aquesta Carta no té cap valor jurídic, per raons que ara seria molt llarg d’explicar, i per aquest motiu em sorprèn la virulència de les declaracions de Sarkozy –president o candidat– negant-se a la ratificació d’una signatura que França va estampar l’any 1999. I em sorprèn que ho faci apel·lant a la tradició republicana.
Jo sempre havia entès que els valors republicans es fonamenten en la llibertat –individual i col·lectiva–, la justícia, el bé comú i en el compromís del ciutadà, ítems contraris a la supèrbia i l’arrogància. I per això me’n sento, de republicà. Apel·lar al patriotisme i a la supremacia per negar-se a reconèixer els drets de comunitats lingüístiques que hi ha en un Estat és un debat fals, a més de perillós per a la convivència dels ciutadans.
Ja fa massa dies que debats com el de l’obertura econòmica o la reforma de la Llei de la CASS o la funció pública passen davant de qualsevol altre tipus de contingut. Amb l’argument de la prioritat a obrir econòmicament el país i consolidar el marc fiscal per fer-lo segur jurídicament, la urgència de garantir la Seguretat Social, o la imperiosa necessitat de reduir el dèficit de l’administració pública, s’ajornen altres debats que no es creu oportú o prioritari tractar-los.
Que no se m’entengui malament, tots tres són urgents i possiblement han de passar al davant de tots i necessiten l’esforç de tots els nostres legisladors perquè aquest 2012 es facin realitat. Però una cosa és prioritzar-los i l’altra és que ens serveixin d’excusa per no tocar segons quins temes. No entraré a valorar si la presentació per part dels socialdemòcrates de la proposició de llei sobre la rebaixa dels anys per nacionalitzar-se és un tacticisme polític. Al cap i a la fi, d’això es tracta també el joc parlamentari, malgrat que pugui ser criticable. I d’altra banda, benvingut sigui el tacticisme si és per a una finalitat justa. Per tant, vull creure que qui ho presenta té la plena convicció més enllà de l’oportunitat. Les característiques de petit país ens han portat al llarg dels anys al proteccionisme. Un proteccionisme que a hores d’ara, en el procés d’obertura iniciat, no s’entén amb una llei de la nacionalitat tan restrictiva que deixa al marge prop de dos terços de la població. Les persones han de poder sentir-se del país on viuen i treballen, han de poder decidir sobre els seus afers governamentals i sobre qui els ha de dirigir. Es tracta d’ampliar la base ciutadana per restringir encara més el nombre de persones que conformen la nostra societat que puguin tenir un estatus polític superior i que no hi hagi restriccions en els afers públics. Els demòcrates, alguns d’ells abans liberals i/o reformistes, no poden ajornar més aquest debat. L’hauran d’afrontar més aviat que tard. Segurament els fa mandra, no tant perquè no el considerin prioritari, sinó perquè s’obre un meló intern –robant-li l’expressió al Ladis Baró– el contingut del qual es desconeix. Algú un dia, no fa massa, va dir que s’havien acabat els temes tabú. Amb aquest tema, també ho haurà de demostrar.
A mi no m’agrada el linxament, i menys si està fet des del covard anonimat. M’agrada que les coses es diguin pel seu nom i que, a més, tinguin rostre. Jo sempre ho he fet, i els meus problemes m’ha portat, d’altra banda. És difícil aportar alguna cosa diferent a tot el que ja s’ha dit aquests dies, però sí que m’agradaria deixar-ne alguna constància.
El sotrac que estem vivint des de fa pràcticament una setmana amb el debat de les remuneracions dels polítics, que es va iniciar amb els sous dels cònsols i que ara ja ha traspassat a la resta dels sous dels càrrecs públics, posa en evidència la perversió del sistema i els dèficits estructurals que arrosseguem. Uns dèficits que mentre hi ha hagut temps de bonança –que després s’ha demostrat que eren pa per avui i gana per demà– no s’han evidenciat; o per ser més justos, només els van anunciar alguns i els altres van fer els sords. Però el que compta és que, al cap del carrer, ningú hi va posar el seny per canviar la tendència, cosa que ha propiciat que molts trobessin en el càrrec públic el seu refugi.
Sempre he defensat que els nostres governants han de tenir una remuneració en funció de la tasca i la responsabilitat que exerceixen. Les raons són clares: vull els millors per dirigir els afers públics, els més competents –siguin del color que siguin–, de solvència contrastada, i no vull que únicament els que més diners i patrimoni tenen siguin els que exerceixin el poder polític.
Per aquesta mateixa regla de tres, tampoc és de rebut que hi hagi barra lliure, que es faci una cursa a la inversa i que hi hagi qui aprofiti el seu ascens polític per retribuir-se tant com pugui, perquè aleshores omplim els càrrecs públics de mediocres, i les institucions s’acaben convertint en agències de col·locació. Abusos que s’han permès durant anys. Uns i altres han incrementat la indignació per part de la ciutadania que es fa més palesa en moments de virulenta crisi econòmica.
Repeteixo, el sistema és pervers i tenim uns importants dèficits estructurals. És hora de canviar-ho, és l’hora de legislar, d’afrontar el problema amb tota la seva magnitud, de tenir visió d’Estat i solucionar-ho una vegada per totes. Si no, el debat deixarà de ser racional. Si és que mai ho ha estat.
El Gabi explicava en la contra de la setmana passada que s’havia convertit en un ciutadà escèptic i en donava la culpa al fet d’estar informat. És la mateixa sensació que tinc quan sento els nostres polítics, governants i oposició, parlar de pacte d’Estat. Fan servir aquesta expressió durant campanya electoral, en el debat d’investidura i durant la legislatura.
Permeteu-me que afirmi el meu escepticisme –que tinc de fa temps– amb relació a la possibilitat que s’arribi a un acord entre les forces representades al Consell i el Govern sobre la reforma de la seguretat social. Escepticisme no vol dir que no ho vulgui, sinó que els actors són des de fa tant temps els mateixos que ja els coneixem els tics –tant com se’ls coneixen entre ells–, fins i tot ens podem avançar a les paraules que pronunciaran quan tinguin el micro al davant, o el posat que faran en el moment de la fotografia. Tots diuen que el volen i escenifiquen tant com faci falta. Ningú vol que se l’assenyali com l’irresponsable que no va voler seure a parlar.
Però quan escoltem els interlocutors d’una i altra banda, veus que estan més lluny que no pas a prop. Que les paraules són les mateixes de sempre i que el que preval és el politiqueig i tacticisme. Un per necessitat, per subsistència, perquè té el rol d’oposició molt interioritzat i… perquè sempre ho ha fet, què carai. L’altre perquè què li han de venir a dir a ell quan té la majoria aclaparadora, i més quan el veritable cavall de batalla no el té a arribar a acords amb l’oposició sinó a fer el consens a casa seva.
Són les actituds de sempre, i només quan han canviat els actors s’han pogut arribar a mínimes quotes de consens. Malauradament després, amb la praxi, s’han evidenciat greus mancances. Exemples: la comissió ad hoc de la llei de la CASS en la legislatura d’Albert Pintat que una majoria vam agrair en aquell moment, després s’ha vist superada; o la reforma del Codi Penal de l’any 2005, que tants esforços va suposar per als tres grups parlamentaris d’aleshores però que no tipificaven com a delicte la violència domèstica fins que no s’havien produït almenys tres agressions en un període de tres anys.
Consens sí, pacte d’Estat és clar, però amb responsabilitat.
Ple al Centre de Congressos d’Andorra la Vella per escoltar la conferència del consultor empresarial Emili Duró amb el títol Com s’ha de gestionar la il·lusió en temps de canvi. La gran quantitat de persones congregades a l’auditori és l’exemple clar de com de necessitats estem perquè algú ens impregni d’il·lusió per continuar la rutina diària, ens transmeti optimisme en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats.
Segur que molts van sortir amb un augment considerable del nivell d’endorfines, i repetint-se mentalment aquella frase que va fer famosa l’expresident del Barça Joan Laporta quan va fer l’arenga en una assemblea de compromissaris i va llançar aquell “que no estamos tan mal, hombre”.
No dubto de les paraules d’Emili Duró, i de la necessitat de llevar-nos cada dia amb una mentalitat diferent per afrontar el repte de sobreviure les properes hores en la societat que hem construït –o que ens han construït, sovint no ho tinc clar–: des que lleves al matí els teus fills per anar a escola fins que a la nit els tornes a posar al llit.
Però ningú em negarà que ens ho posen molt difícil i, que a mesura que va avançant el dia, aquell optimisme amb què hem començat la jornada, mentre esmorzem amb el nucli familiar –veritable motor–, es va difuminant a mesura que van passant les hores i anem rebent impactes negatius un darrere l’altre: empreses que tanquen, més treballadors a l’atur, retallades, estat del benestar en perill, decreixement… i patint perquè a casa hi hagi plat a taula, almenys per als fills. Home, el context en què ens movem diàriament no convida gaire a l’optimisme, i no és una queixa sistemàtica, és una constatació.
Lluitar contra això és realment complicat. Ho superem amb il·lusió? Ho combatem amb optimisme? O, millor, trenquem la baralla i tornem a començar? Estic d’acord en la importància de l’actitud personal, sense ella ens seria impossible caminar cada dia, i també comparteixo la necessitat que aquesta sigui positiva, és a dir, que tinguem motius per aixecar-nos cada dia. És millor tenir empenta que no pas que t’empentin. Però siguem conscients que la part emocional de l’ésser humà té uns límits i molts, en l’actual context, ja els han superat.
Associació de dues paraules com a excusa per posar de manifest dos forats negres que em persegueixen.
Primer: Salvaguardes conceptuals. Ja fa moltes setmanes que escoltem dels nostres governants aquesta expressió quan es refereixen als límits que hi haurà en l’obertura econòmica. No hi ha cap mena de dubte que n’hem de felicitar l’inventor: ha fet forat i, tant els ministres com els consellers generals que els donen suport, la fan anar a tort i a dret. Això sí, no surten del guió i quan, fent la teva feina, preguntes i repreguntes (“si li plau, ens podria dir quines són aquestes salvaguardes conceptuals?”) et trobes amb respostes tan obertes que conclous que poden ser totes, poques o les de sempre.
El vocabulari que fan servir els polítics els allunya de la resta de mortals. Aquest n’és un exemple clar i evident. Quan ens parlen de salvaguardes conceptuals el primer que em ve al cap és l’art dels setanta i principi dels vuitanta que avantposa el tema i el contingut a la forma. La idea preval per sobre de la formalitat. Per tant, concloc que, tot i que l’expressió ens porta a l’acudit fàcil per l’abusiu ús que en fan els polítics sense anar al fons, aquestes salvaguardes conceptuals tenen la seva importància. Tots ens les podem imaginar, però quin problema hi ha perquè ens les diguin?
Segon: agències de qualificació. Fa mesos (anys fins i tot) que intento entendre aquesta combinació de lletres en majúscula i signes de suma i resta amb la qual S&P, Moody’s i Fitch són capaços de crear veritables terrors escènics i hecatombes financeres. O bé a la inversa, tranquil·litzar inversors i satisfer l’ego de dirigents d’estats. Va haver-hi una època en què em vaig posar a l’estudi, a intentar entendre, no tant les qualificacions en si, sinó el procés que fan servir per arribar-hi. És a dir, el concepte i no la forma. I reconec que continuo on estava, sense entendre, per exemple, per què el 2008 aquestes agències donaven una nota màxima a les hipoteques subprime i al cap de pocs mesos fossin les causants de tots els mals de la crisi. Concloc que tenen una manca de credibilitat important, però que malgrat això els estats i el sistema financer continuen sotmesos a la dictadura d’unes agències de qualificació els interessos de les quals no són un bé públic.
Molts fronts i molts debats oberts a l’entorn del futur dels mitjans i el periodisme. Però aquests són contradictoris en funció del lloc i l’audiència. Per exemple, la creixent alfabetització dels països emergents i en desenvolupament fa que augmenti la lectura de diaris tradicionals i, en conseqüència, el seu tiratge i la publicitat inserida. En canvi, en els països considerats rics, els ingressos per publicitat en aquests mitjans han caigut de forma estrepitosa. Però la davallada d’ingressos no és proporcional a la caiguda d’audiència, ja que continua en augment però per una altra via, la d’Internet. És a dir, el lector cerca cada vegada més la informació a través de les xarxes que no pas a través dels canals convencionals. Per entendre’ns, canvien els comportaments de l’audiència, i en conseqüència els anunciants s’hi van adaptant però tenint al seu abast una oferta molt més àmplia, més plataformes que abans. A tot això, que ens ho explica molt bé el periodista i crític Tom Rosenstiel a The Washington Post a l’espai PostOpinions –segons llegeixo al portal de la Fundació ESCACC–, cal afegir-hi el debat que arrosseguem de fa temps al sector i que no és altre que el de si s’ha de pagar per estar informat a través d’Internet. O dit d’una altra manera, si estem disposats a pagar per accedir a continguts informatius digitals. A uns llocs més que a d’altres, aquest debat ja el tenen molt avançat.
Al nostre voltant més immediat ja hi trobem fórmules mixtes, que són les que de moment subsisteixen just quan la crisi està fent els estralls més grans en el món empresarial de la comunicació. Fórmules que en les versions digitals dels mitjans combinen el contingut obert, majoritàriament centrat en l’actualitat del moment –el que ara està passant subministrat per agències– amb el de pagament, ja sigui en la totalitat o part de la resta de la informació a través de la mateixa quota de subscripció o per mitjans alternatius.
A casa nostra no ens escapem tampoc d’aquest debat, tot i que anem més endarrerits: ens cal repensar-nos diàriament per afrontar la sostenibilitat dels mitjans de comunicació –públics i privats– i la necessitat de trobar noves fórmules per complir la nostra funció social i al mateix temps ser rendibles econòmicament.
Sóc al despatx d’Òscar Ribas. Aquest cap de setmana farà trenta anys que va ser escollit primer cap de Govern d’Andorra. Va passar el vuit de gener del 1982. Amb motiu d’aquesta efemèride vaig considerar interessant entrevistar-lo per saber el seu parer sobre l’evolució del país aquests darrers trenta anys i si els reptes que el jove Òscar Ribas es va marcar –“horitzons personals” en diu ell– ja s’han assolit.
M’explica que són quatre els objectius amb què va afrontar el Govern: constitucionalitzar el país, fer la reforma fiscal, diversificar l’economia i establir un marc de relacions estable amb Europa conjuntament amb els altres microestats. Trenta anys després només un s’ha fet realitat en tota la seva dimensió: l’elaboració i aprovació de la Constitució. Ja havien passat onze anys des que va ser escollit per primera vegada mandatari del país sense haver pogut completar la seva primera legislatura davant l’oposició als canvis que promovia i afrontant de nou el repte en una segona oportunitat i, després de la Carta Magna, una tercera. És humil i em diu: “Potser no em vaig saber explicar prou bé” i, malgrat lamentar-se que “hem perdut trenta anys”, se n’alegra que persones que van ser opositors a les seves reformes o que li van retirar la confiança avui estiguin treballant en la línia que ell defensava. La realitat és que a l’inici del 2012 estem completant un nou marc fiscal i hem avançat força en les relacions amb la Unió Europea, però encara estem lluny d’assolir la diversificació econòmica del país.
Òscar Ribas se’m presenta a l’entrevista carregat amb una carpeta plena de fotocòpies. Són retalls de premsa dels darrers trenta anys de diferents diaris –des de l’ABC, La Vanguardia i el Correo Catalán de l’època, fins al Diari d’Andorra de les primeres edicions– on l’excap de Govern ja avisava dels mals del país i dels canvis que s’hi havien de fer. Entre els retalls, la cèlebre frase: “Andorra té tres ideologies: el centre dreta, la dreta de la dreta i l’esquerra de la dreta” o quan advertia que els problemes que té el país vénen derivats del creixement fàcil. I em remarca que aquest darrer advertiment podria ser perfectament el titular que respongués, trenta anys després, al per què s’ha arribat fins on som a l’actual Andorra.
Quan s’acosten les dates de final d’any acostumem a convèncer-nos que l’any vinent durem a la pràctica tot un seguit de bons propòsits que han de suposar, creiem, una millora de la nostra qualitat de vida. El que hi busquem és canviar: canviar d’hàbits fent més exercici o amb el tipus d’alimentació; tenir més estona per estar amb els de casa, per llegir i escriure més o simplement per badar; gestionar millor el temps a la feina o apuntar-nos a aquell curs de perfeccionament de llengua francesa o anglesa que fa tants anys que tenim ajornat… En definitiva, busquem enriquir més el cos i la ment.
De tots jo em quedo amb el de gestionar millor el temps. D’una banda, la necessitat vital d’estar amb el meus –disculpeu-me el possessiu– remarcant i posant-hi especial èmfasi en aquest “amb”. Ho són tot per a mi: motor i combustible de la meva vida. De l’altra, exercir la professió, de la qual sóc un apassionat, amb dedicació, amb temps suficient per pensar-la i treballar-la. I entre aquests dos grans blocs que formen el gruix de la meva quotidianitat, encabir-hi les meves altres passions: la lectura, l’anàlisi, l’escriptura… i, finalment, gaudir del temps lliure a cel obert, ja sigui en senders de muntanya o trepitjant la sorra de la platja. Tenir temps per a tot, vaja: estar amb la gent que estimem i fer allò que ens agrada. Sempre ens han dit que el temps és or, però crec que és més important saber-lo gestionar, saber-nos organitzar.
És cert que molts dels bons propòsits, per no dir la majoria, que ens fem cada final o inici d’any, es queden pel camí. Però no perquè això passi hem de deixar de creure-hi.
Segurament aquest 2012 acabarà de posar-nos tots a lloc. Aquesta crisi ens està servint per tornar a l’immoble el seu valor original de lloc d’aixopluc, repòs i convivència i no el d’un element especulador. Ens fa veure el valor real del lloc de treball per a la realització d’un mateix i per obtenir una recompensa econòmica que faci realitat els bons propòsits, sense la imperiosa necessitat del creixement constant. I també ens està servint perquè retornem a l’univers quotidià el veritable valor de l’amistat. Quan tot això passi veurem que realment estem canviant per millorar.
