El clau per la cabota

Els turistes que de tant en tant es deixen caure per Catalunya al·lucinen quan veuen TV3. I és que no es poden creure que la informació del temps duri tant. Aquell home (generalment primet) que està constantment assenyalant mapes i mostrant fotografies parla molta estona. “Per què?”, pensen els visitants. “Al nostre país dura dos minuts i gràcies…” Tanta cosa hi ha per explicar? I quan arriba el vespre, més. I si no n’has tingut prou, 3/24. Un canal on la informació meteorològica no és, ni de bon tros, breu.

A Catalunya hi ha una mena de fascinació, més aviat d’obsessió, pel temps que fa. Sembla estúpid, ja que és una cosa en la que difícilment podrem influir. Però volem, millor dit, necessitem saber quin temps farà. Condiciona el que farem el cap de setmana, condiciona on estendrem la roba, i el que és més important, influeix sobre el nostre estat d’ànim. Forma part del caràcter mediterrani. Per això TV3 passa un quart d’hora explicant el temps. Una altra cosa és que després l’encertin, però s’hi esmeren. I tenen una taxa d’encerts de la qual no ens podem queixar.

El temporal de neu que va fastiguejar Catalunya dilluns poc més de dotze hores estava anunciat i més que anunciat. És més que raonable que algunes carreteres es col·lapsin, la situació és excepcional i no s’hi pot fer res. Però… Per què cada vegada que hi ha algun desastre meteorològic (pluja, neu, vent…) s’ha d’aturar tot, absolutament tot? Electricitat, trens, autobusos, gent dormint a la carretera… És normal? Les torres elèctriques cauen, les catenàries s’ensorren… Després encara em trobo amb companys que em demanen per què critico constantment les infraestructures del país. Hi ha algun motiu pel qual cada dècada que passa són pitjors?

M’ha semblat dilucidar la resposta a aquesta pregunta en un antiquíssim acudit de l’admirat Eugenio, sobre el senyor encarregat de pintar la lína de l’autopista. Un dia el seu cap el crida al despatx i li diu: “Escolti, amb vostè tinc un problema. Resulta que el primer dia que va venir va pintar cent quilòmetres de cop… Però el segon dia, en canvi, només va pintar-ne un, i avui que és el tercer dia només ha fet cent metres… Què passa aquí?” I l’home li respon: “És que cada dia tinc el pot de pintura més lluny”.

La misdirection és una d’aquelles tècniques que sempre m’ha fascinat. Si vostès s’han interessat alguna vegada per l’il·lusionisme, segur que els sona aquest concepte. És l’art que permet desviar, dominar o anul·lar parcialment l’atenció de l’espectador en vers una acció que està tenint lloc a l’escenari, per camuflar el truc. Per dir-ho clar: el mag fa malabarismes amb la mà esquerra i tot el públic s’ho mira embadalit, mentre la mà dreta fa trampes. Després l’espectador té la sensació que ho ha vist tot i que no hi ha engany possible, el joc de màgia surt fantàsticament i l’il·lusionista rep aplaudiments (si el públic és agraït, cosa que no sempre passa). 

El domini de la misdirection és més important que tenir “agilitat a les mans”, contràriament al que alguns espectadors es pensen. Arribar a fer-la servir correctament, l’habilitat per distreure és un art convertit en un veritable pou sense fons. Els mags n’han escrit centenars de milers de pàgines. Tots els factors estan en joc: el to de veu, la tensió, els elements visuals del truc… Tot és important. Hi ha moltíssims il·lusionistes que basen la màgia que fan només en això.

S’explica que una vegada, un d’aquests mags que corre pel món va veure que el PIB dels seus espectacles havia caigut un 4,69 per cent, i que entre els seus espectadors el nombre d’aturats començava a ser desastrós. Com que no volia que els seu públic ho veiés, o més ben dit, que s’adonés que ell no hi podia fer res, va decidir que muntaria un debat sobre si calia o no calia prohibir els espectacles amb animals. No només això, va decidir que, a més, faria desfilar per l’escenari tots els toreros, mànagers, filòsofs, científics, empresaris i representants de qualsevol altra raça disposada a emetre una opinió del tema durant una estona, fos favorable o desfavorable. Misdirection en estat pur. El més trist d’aquesta història és que el truc li va sortir bé.

La ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, es trobava un bon dia al despatx del Ministerio de Igualdad (Md=, per abreujar), ben amoïnada. Ella, que era una lectora fidel de El Mundo i El País, llegia tota neguitosa la inquietud que expressaven ciutadans en missatges, que qüestionaven la utilitat del càrrec que el president Zapatero es va inventar per a ella. “Què podria fer per justificar el meu modest sou?”, es demanava la Bibiana.

De cop i volta, i inspirant-se en la part que en aquell moment s’estava acariciant per matar l’avorriment, una brillant idea va venir-li al cap. “Ja sé!”, es va dir la ministra, “Faré un mapa del clítoris!” Va adonar-se que estava a punt de convertir-se en salvadora de la pàtria. Amb el poder de fer sentir sensacions agradables a totes les espanyoles, seria impossible que ningú no recordés que Espanya és el tercer país més endeutat de tot el món, i que el nivell d’atur està assolint xifres impresentables. Va treure la calculadora i va veure que la contribució al bé de totes les ciutadanes costaria només 27.000 euros. És menys que el salari anual net de gairebé la meitat dels espanyols, però per a tot un ministeri com l’Md=, que funciona a cop de milió, és una misèria.

Aquest només és un exemple. Un simple exemple del que està passant cada dia. El govern espanyol atorga almenys dos o tres cops al mes un grapat de subvencions a mil i una històries que, per dir-ho suaument, són curioses. La setmana passada van ser 846.000 euros per a estudis “científics”, entre els quals el que acabo de referir. La resta d’administracions públiques fan exactament el mateix. A cada moment. I no importa gens de quin partit són. Ho fan tots. Tots. Un dia ens dedicarem a calcular quants diners públics han atorgat ajuntaments, Estat, diputacions i governs autonòmics a aquesta mena d’invents en els darrers deu anys. La xifra ens faria tremolar.

No tinc absolutament res contra els informes de genitoplàstia de la Universidad Complutense de Madrid. A més, reconec que certs homes podem ser una miqueta inútils cercant certes coses. Però em sembla que no passaria res si durant un temps aprimem una mica els alts càrrecs de l’administració que es dediquen a la subvenció petardista, i mentrestant, suggereixo als afectats que optin per solucions més casolanes, com la brúixola, el GPS, o el Google maps, perquè encara que no ho sembli s’hi troba de tot.

Capítol 3: Bon viatge, imbècil!

Els peatges són una de les grans tragèdies del conductor modern. La conducció cada vegada està més penalitzada i ho entenc, no sóc un dels dolents del Capità Planeta. Però els peatges sempre m’han semblat el pitjor. Si un conductor va d’un punt a l’altre del país (o del continent) amb cotxe està fent un viatge de llarga distància. Se suposa que és dels que menys contamina, en contrast amb els desplaçaments curts i freqüents, i que és dels que l’administració qualificaria de “racionals” (segons el seu criteri de “cosa racional” que em permeto posar en entredit).

Els trobo profundament injustos. En primer lloc, perquè la carretera o via en qüestió ja ha estat pagada. Almenys, en part. L’administrat paga dues vegades: una quan li xuclen la sang cada mes com és habitual i una altra quan decideix fer servir la via. I en segon lloc, perquè provoquen retencions i es carreguen el que podria ser un bon servei o una alternativa ràpida.

Per mirar de criticar una mica el tema, cosa que m’encanta, m’he mirat les estadístiques d’Europa, un model que em temo que cada vegada podem imitar menys. Resulta que de totes les autopistes i autovies del vell continent, un terç estan a França, Espanya i Itàlia. Aprofito per remarcar que les autopistes de França no tenen res a veure amb les dels altres dos països pel que fa a seguretat, disseny i eficiència. En favor de les vies italianes diré que les concessionàries acostumen a ser empreses públiques, per tant, el peatge es més barat, i com a mínim n’asseguren el manteniment.

Més xifres: a Catalunya, el 42 per cent de les vies ràpides són de pagament. El tercer percentatge més alt de l’Estat, per darrera de La Rioja i Navarra. La primera, es veu que només en té una (que és de pagament, per tant, percentatge = 100%… Que no val, vaja). Pel que fa la segona, ja vam dir que era perquè aquests, en tema pressupostari, van al seu aire. Com els bascs. Val a dir que a Catalunya, encara que les exploti una empresa privada, el manteniment l’ha de fer la Generalitat, pagant la padrina.

És culpa de la Caixa (propietària d’Abertis), dolenta i perversa, que és qui cobra els peatges als oprimits conductors, com bé proclama la demagògia de per allà tirant al centre? No… Però no hi havia prou diners per construir coses que necessitàvem. Alguna cosa havíem de fer. Si l’única manera que algú la pagués era regalar-li uns quants anys per a que l’explotés… Mira, mal menor. Pitjor era quedar-se sense accessos turístics a la Costa Brava o sense infraestructures al Vallès i al Baix Llobregat. Però anys després, ningú no s’ha preocupat de posar-hi remei (és a dir, fer el que es coneix com “rescatar” la infraestructura).

Una anècdota: el viatge en cotxe entre Barcelona i València, dues de les ciutats més poblades de tota Espanya, costa 30 euros en peatges. El mateix que de París a… Moscou! I encara hi ha valencians que diuen que els dolents som nosaltres!!!

Se’n parla poc. Ja se sap: en el nostre món mediàitc, quan no hi ha imatges d’una cosa, la gent hi para més aviat poca atenció. Però un parell o tres de diaris se’n van fer ressò. I és que resulta que la setmana passada, hi va haver un curtcircuit al congrés dels diputats espanyol. Concretament a la taula presidencial, a pocs centímetres del gran José Bono. Resulta que a l’ordinador portàtil del president del parlament es va produir un curtcircuit, que va fer fumejar durant una bona estona la màquina que ajuda a la noble tasca del senyor Bono, o bé l’ajuda a distreure’s del sovint avorrit debat que han de tractar els 350 diputats de l’hemicicle espanyol.

Hi ha mil motius que poden explicar aquest estrany fenomen. Potser la màquina no pot suportar sentir parlar a algú del PP (un diputat d’aquesta formació intervenia en el moment dels fets). Potser el senyor Bono va sobrecarregar la màquina amb algun entreteniment pervers… Potser el va sobrecarregar amb algun dels discursos de… (posi’s el nom de qualsevol portaveu).

Però com a mínim, aquest accident ha permès observar una cosa interessant als periodistes que van presenciar el fenomen. La majoria dels qui es trovaben a prop, una mica espantats per la fumerola del portàtil, no se’ls va acudir altra cosa que llençar-hi aigua. Sí, sí, d’aquella que tenen per beure els diputats… Aigua sobre l’electricitat!!! I aquests han de treure Espanya de la crisi.

Capítol 2: El drama del finançament

Una vegada ens hem posat d’acord en que necessitem més autogovern, passem al tema que interessa: els calers. Sense saber res d’administració pública, diria que tenir més competències sense tenir més diners és com carregar quilos i quilos damunt d’un ruc al qual no es dóna de menjar (si teniu un ase a casa, cosa que per cert sol passar, proveu-ho i veureu com us posa per barret les “noves competències”).

És aquest el motiu pel qual hi ha hagut un llarg procés de negociació, de gairebé dos anys, després de l’aprovació del nou Estatut. Per dir-ho de forma col·loquial, l’Estatut (aquest que havia d’enfonsar Espanya a la més absoluta de les misèries i que, casualment, ara es copien totes les comunitats autònomes) era el “què farem”, i la negociació pel finançament era el “com ho pagarem”. Però d’aquest espectacle ja en parlaré un altre dia.

De moment, quedem-nos amb que un dels objectius bàsics per ampliar l’autogovern era incrementar la recaptació de les administracions catalanes. Quan una persona que viu i treballa a Catalunya paga impostos, un 33 per cent del que paga s’ho queda la Generalitat, i la resta va a parar a les arques de l’Estat. Aquest mateix percentatge és el que s’aplica a l’IVA recaptat a Catalunya. Finalment, la distribució dels impostos especials (bàsicament tabac, alcohol i carburants) era del 50 per cent per a cadascú. Això és el que s’anomena cistella d’impostos. La resta d’autonomies tenen percentatges similars en proporció al nombre de competències que se li han transferit, tret del País Basc i Navarra que van completament al seu aire. Val a dir que els successius governs de l’executiu català han anat aconseguint poc a poc un increment progressiu de la cistella, ja que als inicis del període constitucional les xifres eren molt inferiors.

Davant d’això, des de Madrid, sempre s’ha fet servir el demagògic argument que todos los españoles pagan lo mismo en la declaración de la renta. I és ben cert. Però, per començar, si hi ha més treballadors, més consum i salaris més alts, és una evidència que en conjunt els catalans paguen més. Però a més… ¿Com tornen aquests diners a Catalunya? Aquest és el drama de la discriminació fiscal.

Els impostos que s’envien a l’Estat central no són per donar-los per perduts, com sembla que passa a Catalunya, sinó perquè hi hagi més serveis, més prestacions, més infraestructures i eines per al desenvolupament. La realitat és que l’Estat, tal i com reflecteixen els pressupostos generals, acaba invertint a Catalunya els mínims. Em limitaré a l’exemple de les carreteres: a la xarxa principal que hi ha a Catalunya, 24 vies són de la Generalitat i només 8 (sense comptar les rondes) són de titularitat estatal. Val a dir que d’aquestes últimes, 3 són de peatge, i no precisament barates. I el problema és que ara les infraestructures catalanes comencen a patir un dèficit urgent (vegi’s el capítol I d’aquesta col·lecció d’articles o miri’s el servei català del trànsit qualsevol dia de l’any en hora punta). Si no s’arregla, adéu al desenvolupament econòmic i ja ens podem anar posant a la cua d’Europa. Alguns ja ens hi posen, de fet, en altres matèries com la sanitat o l’educació.

Això és el que podem considerar una balança fiscal injusta. Un desajust que, a més, no aconsegueix el que hauria de ser l’objectiu principal, que és que els territoris més pobres es desenvolupin. Per què es donen subvencions milionàries a l’agricultura o la pesca d’altres regions? No seria més eficaç invertir en indústria, serveis i eines que permetin desenvolupar-se?  No sóc això que en diuen un neoliberal, però és un fet evident que amb l’agricultura ja no es poden guanyar massa diners. L’únic que s’aconsegueix així és que els rics siguin pobres i que els pobres segueixin sent pobres.

Per cert, l’argument que la comunitat autònoma de Madrid paga més que Catalunya no és cert, ja que resulta que a l’hora de fer el compte de resultats s’atribueixen el que recapten com a comunitat i com a administració central. Així, qualsevol.

Sóc el primer que defensa que qualsevol país ha de tenir mecanismes per repartir la riquesa entre territoris, ja que si no pot acabar saturat. Però s’ha de fer amb un cert ordre, un cert criteri, sense malbaratar i procurant no matar els pocs motors econòmics que té. És possible i molts estats europeus ho han demostrat. Si el que Espanya vol és equiparar tothom en nivell de subdesenvolupament, aleshores va pel bon camí.

Fa uns mesos, i a través d’una tribuna al Diari titulada “Psicosi porcina”, ja vaig exposar el que pensava i el que penso encara sobre aquesta estafa piramidal d’escala mundial que ha suposat la grip A. Ara, finalment, el Govern admet oficialment el que tots ens temíem des de fa mesos: haurem de fer servir les vacunes sobrants d’aquesta super-mega-pandèmia-global-assassina per construir-nos un xalet (el líquid de les xeringues podria servir per a la piscina). I l’executiu andorrà no és pas l’únic. Els mandataris de França també s’hauran de menjar un nombre impresentable de vacunes, i els del Regne Unit, i els d’Alemanya, i els d’Estats Units… I els de la majoria d’estats desenvolupats. Espanya només ha aconseguit recuperar una petita part del que va gastar.

Per una vegada, no penso culpar en absolut cap dels polítics del món. Cap. Més enllà del que digui Teresa Forcades (qui considera que les vacunes són directament una porqueria per al cos), hi ha un organisme, que es diu Organització Mundial de la Salut (OMS), que són els qui ens van posar en alerta pel gravíssim perill que corríem. I per si no ho recorden, es tracta d’una entitat que depèn directament de les Nacions Unides. Les nacions Unides! Si tinguéssim una invasió extraterrestre, ells serien els representants del planeta Terra… Se suposa.

L’OMS estava dient que hi havia perill. Les xifres que arribaven de Mèxic (un país que, per cert, s’hauria de preocupar d’altres problemes) ho corroboraven. Els responsables de cada país van actuar en conseqüència. És el que hauria fet qualsevol. I si després resulta que el problema és greu de veritat? Els ciutadans haurien demanat responsabilitats als polítics… I ells van fer allò que anomenem curar-se en salut.

Ara bé, el que no puc acceptar és que es culpi periodistes i mitjans de comunicació d’haver fet alarmisme amb la notícia de la grip A, cosa que han fet molts països, Andorra inclosa. Doncs no, senyors, no. Puc acceptar que, a vegades, els periodistes ens passem amb la volada mediàtica que donem a certs temes. Però en aquest cas, està molt clar que ens hem limitat a reproduir el que l’OMS i els governs del món (el primer món) ens estaven dient. Vam ser nosaltres els qui van comprar reserves incomptables de Tamiflu? Vam ser nosaltres els qui van demanar crèdits extraordinaris obscens per afrontar les despeses de la malaltia? Vam ser nosaltres els qui van afirmar que el nivell de pandèmia era 6? Vam ser nosaltres els qui van pronosticar 1 cas per cada 10.000 habitants?

Si us plau, una mica de sentit crític. Les grans empreses farmacèutiques, a través d’un organisme que hauria de ser per a tothom, ens van fer un gol per tot l’escaire. Admetem-ho, que no passa res.

Capítol 1: Perdent el tren

Una vegada, algú em va comentar que no comprenia per què es dóna tanta importància a que Catalunya tingui més competències. L’argument que em va exposar era força raonable: que una cosa funcioni bé o malament depèn que estigui ben feta o mal feta, i no de si ho gestiona una administració que es troba a Barcelona o a Madrid. I l’exemple que em posava era palmari: la xarxa ferroviària de rodalies de Barcelona. “Si hi ha retards, és perquè funciona malament. Què importa si el senyor que mana es diu d’una manera o d’una altra?”, em deia.

Em permeto afegir que l’interlocutor havia patit, i molt, el lamentable espectacle que va tenir lloc als esmentats ferrocarrils a finals de 2007 i principis del 2008, durant el qual les obres de l’AVE van inutilitzar totalment la línia que recorre la costa catalana des de Barcelona cap al sud. Per si no ho recorden, durant ben bé mig any, les persones que l’havien d’agafar per anar a treballar dormien una hora menys (o arribaven tard a la feina) per poder agafar un autocar de substitució que passava per l’autovia de Castelldefels. Una carretera que, per variar, es col·lapsa cada matí. Tampoc no està de més recordar el numeret d’una ministra espanyola al congrés, que assegurava que la condició de malaguenya la obligava estar “partía” abans que “dobláa”. El més curiós d’aquesta afirmació és que, se suposa, era una rèplica contra els ferotges catalans que, en la seva habitual impertinència, no paraven d’insultar-la.

Passaré per alt l’argument possiblement demagògic de l’excel·lent funcionament dels Ferrocarrils de la Generalitat, que són un exemple a tota Europa de puntualitat, freqüència i atenció al viatger, i provaré d’anar directament al cor de la tempesta. A Espanya, l’Estat tenia fins fa ben poquet (dies, de fet) l’exclusiva de les competències en les línies on operava Renfe. No està de més recordar que, malgrat que això en principi ja ha canviat, les vies, les catenàries i una part de les estacions segueixen essent propietat d’una empresa “semipública” que es diu Adif. I tampoc no cal oblidar que la majoria de “merders ferroviaris” han tingut origen, precisament, en el meravellós disseny d’algun d’aquests elements.

Realment si la gestió es fes des de Catalunya el tren funcionaria millor? Possiblement no. Per què la clau no és qui gestiona els trens. La clau es troba en qui gestiona els diners. I aquí és on jo volia anar a parar. Tot es redueix a un problema de “pasta”, si em permeteu el col·loquialisme.

Ser l’administració responsable del tren no significa apretar un botó quan vols que un semàfor de l’Estació de Sants es posi vermell. Significa gestionar on s’inverteix més i on menys. Significa que es pot contractar més personal per informar als viatgers de per què porten tres quarts d’hora aturats. Significa controlar les freqüències amb un calendari raonable (Renfe encara opina que la Mercè és una festa d’àmbit nacional, per rebaixar la freqüència). Significa contractar els equips necessaris per solucionar els problemes tècnics ràpidament, sense esperar que un funcionari de la capital despengi el telèfon. En una paraula: significa invertir. I sense saber res d’economia, alguna cosa em diu que per invertir fan falta diners.

Pregunteu a qualsevol persona que faci servir diàriament la Renfe a la capital d’Espanya. Jo mateix he pogut gaudir no fa gaires mesos de les virtuts d’aquesta eficaç xarxa ferroviària, indubtablement necessària i, això sí, centralista fins a la mort. Una observació: gairebé tots els trens que circulen per l’estació d’Atocha són Cívia (el nou disseny de Renfe, més modern, segur, ben dissenyat i adaptats per a persones amb mobilitat reduïda), mentre que a l’estació de Sants encara s’hi veuen circular models que Stephenson devia fer servir en els seus primers experiments. De fet, quan es va començar a desenvolupar el ferrocarril, existia la teoria que aquest no podia sobrepassar els (atenció!) quaranta quilòmetres per hora sense que els viatgers patissin un atac de cor. A la part catalana a de Renfe encara ningú no s’ha encarregat de de dir-los que aquesta teoria era mentida.

És evident on hi ha una inversió més gran. I a Catalunya, una de les zones més industrialitzades de la península ibèrica, la inversió és necessària per al desenvolupament. No és cap caprici. L’aportació catalana al PIB espanyol n’és la prova. I d’altra banda, és evident que la gent no va a la feina si no hi pot arribar d’una manera raonable. O és que pretenen que els treballadors de les fàbriques vagin a Mollet o a Martorell caminant?

Les persones que visquin o treballin a Catalunya i necessitin el tren veuran, a llarg termini, que és bo que la Generalitat gestioni el tren: la inversió no anirà només en un sentit. Es quedarà la part proporcional que li correspon i podrà destinar-la allà on realment calgui. O sigui que, sense un bon acord de finançament, el traspàs és tan inútil com tenir un cotxe últim model al qual no es posa mai benzina: serà un tros de ferralla inútil que només ocupa espai. Això sí: quedarà bonic.