Sovint ens trobem exemples de coses mal dissenyades en eines institucionals, que se suposa que han estat concebudes per funcionar de la millor manera possible. El darrer exemple que m’he trobat és el cercador de la versió web del Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, una eina que els periodistes han de fer anar tot sovint.
D’entrada, el formulari informàtic per establir la cerca és una mica confús. Fins a vuit caselles per omplir amb paraules clau. I no importa que les facis servir totes. El cercador sempre acaba mostrant a l’usuari una mitjana de 1.000 resultats. Ni amb tota la paciència del món. Però a sobre, la majoria de vegades són textos que res tenen a veure amb el que es buscava. Un altre problema greu d’aquesta eina és la impossibilitat de fer una recerca avançada, opció ben comú a totes les pàgines web, que no consumeix gaire recursos i que no és gens difícil de dissenyar. D’aquesta manera es podrien filtrar millor els resultats, com per exemple separant lleis, decrets, justícia… Res. El dissenyador va decidir que era millor tot barrejat.
El cas del cercador del BOPA és curiós. I és que trobar una llei es fa molt més senzill escrivint el nom complet del text al Google que no pas fent servir la pàgina oficial (qui no em cregui, que ho provi). Google és una empresa gegantina, tots ho sabem, però hauria estat bé no deixar-se guanyar en una cosa com aquesta.
Sóc un fan de l’adrenalina. M’encanten les muntanyes russes i similars, i no m’avergonyeixo gens de reconèixer que crido com una criatura de set anys quan pujo en algun artefacte d’aquests. Però sembla evident que, si aquests ginys estan destinats a la diversió dels qui hi pugen, la seguretat hauria de ser una cosa de la qual no es pugui dubtar ni un moment.
L’accident mortal a l’atracció “Pèndol” del Tibidabo del juny passat ha de fer reflexionar molt seriosament l’Ajuntament de Barcelona, que des de l’any 1997 no sap què fer amb el Tibidabo, una veritable màquina de perdre diners tot i ser un dels parcs més emblemàtics d’Europa. Encara se’m posa la pell de gallina quan penso que, ni un any abans de l’accident, jo estava pujant en aquesta atracció. Amb tota la tranquil·litat, pensant que era impossible que petés.
És molt seriós que una jove de quinze anys perdi la vida, i que una altra quedi greument ferida. I si se’m permet, és un veritable miracle que no passés res mes. Les altres dues persones que es trobaven a l’atracció van sortir relativament ben parades de la trencadissa, i a sobre el braç mecànic va caure sobre una altra atracció (la mina d’or) en la qual, miraculosament, no hi havia ningú. En les atraccions, un accident no ha de ser ni tan sols una possibilitat remota. Això ho saben molt bé els empleats que es trobaven al peu de l’atracció, que tres hores abans del tràgic sinistre van avisar que l’aparell emetia “sorolls estranys”. Es va revisar, però no es va veure res anòmal.
Més enllà de pontificar sobre una desgràcia, cosa ben fàcil quan ja ha passat, el que podríem fer és evitar les que encara estan per venir; encara hi som a temps. I més encara, quan tenim algun precedent que hi pot haver perill. Em sembla que en tenim algun exemple ben a prop.
Si hagués de ressaltar algun defecte dels catalans, sens dubte seria la inesgotable facilitat per barallar-nos per veritables tonteries. Ara resulta que el gran problema de la manifestació a favor de l’Estatut no és ni que hagin trepitjat allò que va referendar el poble català, ni que hagin mutilat allò que va aprovar el parlament per una majoria incontestable, ni res d’això. No. Ara el gran problema resulta que és el lema de la manifestació. La pancarta. La bandereta.
No penso entrar en l’absurd debat sobre si aquell té raó, o l’altre ha començat la baralla primer o el de més enllà ha dit que la bandereta ha de ser de no sé quin color. Per una vegada, sembla que els polítics es posen d’acord, un s’il·lusiona, pensa que hi haurà una resposta unitària… I es troba, com la majoria de vegades, amb que sempre hi ha algun partit o alguna plataforma, amb unes indomables ànsies de protagonisme, que esguerra la festa.
No és pas la primera vegada que es dóna aquest curiós fenomen, que ja comença a ser una arrelada tradició a les terres catalanes. Quan es van començar a proposar les consultes per a la independència, també hi va haver picabaralles entre associacions, clubs i altres agrupacions de vol gallinaci que es volien atribuir el mèrit de la votació. Sembla mentida, però amb una rucada com el dibuix del burro català també hi va haver sarau. Concretament, dos joves dissenyadors es van barallar pels drets d’autor del dibuix (no sé si encara segueix el litigi). Segur que si miréssim més enrere trobaríem altres exemples.
No sabem anar a l’una. És un fet evident. Qui sap si és aquest el veritable motiu pel qual l’Espanya profunda se’ns berena des de 1714…
En la sessió del passat dia tres de juny, una sagaç companya fotògrafa va “caçar” un dibuix damunt la taula del Govern al Consell General. Parlo d’aquesta imatge, que va publicar l’Agència de Notícies Andorrana:
Per posar-la en context, diré que tot just s’acabava de refusar un crèdit extraordinari per reforçar les línies de Bus Exprés. La premsa, la “canallesca”, pèrfida i malèvola, com sempre, va tenir la gosadia i la poca vergonya de publicar la imatge. Recordem, enxampada en un espai públic. Poc després, en un dinar que el Govern va tenir l’amabilitat d’oferir, es va comentar la jugada entre bromes. Però l’autor del dibuix no va sortir.
La capacitat de resposta del Consell, en aquest tema, ha estat molt ràpida. Perquè no torni a passar, es col·loquen uns cordons, com els que es veuen a la imatge de baix, perquè cap altre periodista no torni a passar-se de llest. Ordres del senyor Síndic, ens diu algú. A partir d’aquella línia cap membre de la premsa gràfica pot passar, amb la notable excepció dels càmeres de la televisió pública. Un fet que recorda moltíssim al que ja explicava el company Joan Antoni Guerrero al seu bloc (http://diariandorra.ad/blocs/jaguerrero/2010/04/19/noves-instruccions-per-a-la-premsa/ ). També es limita el temps en que es poden fer fotografies des de l’altra banda de la sala.
Durant el descans del debat, el company periodista Albert Roig i jo mateix passegem per la sala dels passos perduts i xerrem amb algun conseller, cosa que sempre es fa. Un nunci ens fa fora. Comenta “amb tots els respectes” que anem a la sala de premsa durant el descans. Obeïm.
Més tard, l’Albert se m’apropa i em comenta que aviat tindrem un Guàrdia Civil vigilant-nos. No li falta raó. Si això passa, proposo que anomenem el parlament “Consejo General”. Oi que fot?
En algun racó del fons del subsconscient hi tinc alguna mena estranya d’impuls massoquista que em condueix a llegir els comentaris dels fòrums d’El Mundo i l’ABC cada vegada que hi ha una notícia de política catalana. És totalment irracional, no sé pas per què ho faig. Deu ser el mateix instint que em porta a llegir el Marca i l’As quan hi ha una notícia del Barça. El que deia: massoquisme en estat pur.
Després de la sentència de l’Estatut, aquest exercici d’autoflagel·lació no podia faltar. El que esperava: vòmits irracionals de bilis, que segurament no representen per res la racionalitat que moltes persones podrien aportar. Els sonats, siguin del bàndol que siguin, no acostumen a ser bons interlocutors.
El cas és que mai no he trobat absolutament ningú que sigui capaç de donar-me un argument racional i raonable per oposar-se la independència de Catalunya. I mira que n’he discutit vegades, d’això. I amb molta gent. Si tant s’odia Catalunya, perquè la volen? “Porque sois españoles”, m’acostumen a dir. No ho nego, tinc un passaport que no diu pas el contrari. Però tampoc no veig absolutament cap motiu pel qual això hagi de ser etern i immutable. No, no. Hi ha un motiu molt més senzill: calers.
El que més em sorpren d’aquesta història és que als anys 70 els independentistes eren estudiants semihippies, idealistes i d’esquerres. Ara resulta que els empresaris són el principal col·lectiu secessionista. Calers. Catalunya no és un símbol, és senzillament una superpotència econòmica europea. El TC acaba de demostrar que Espanya no s’hi vol desenganxar, i que no vol admetre que és per diners, sinó per una qüestió de símbols. Bé. Que vagin fent. Aviat en Josep Piqué es farà independentista, si és que no ho és ja. Temps al temps.
L’altre dia va venir de visita al Principat l’economista Santiago Niño Becerra, catedràtic de la Ramon Llull i famós per haver estat dels pocs que va predir la crisi econòmica. I no en qualsevol moment, no. El 2006. En ple apogeu del totxo i del suposat creixement econòmic d’Espanya. Personatge interessant, aquest Becerra. Posat excèntric, simpatia indiscutible, oratòria remarcable. Pel bé de tots, espero que també tingui defectes.
Aquest senyor va dir que l’atur d’Espanya al 2012 arribaria al 30 per cent. Tothom li va dir, literalment, que era boig, i que estava més a prop d’un endeví de cartes del Tarot que d’un professor universitari. Som al 2010 i Espanya ja supera el 20 per cent d’atur. Hi ha qui diu que quan acabi l’estiu els desocupats arribaran a proporcions desconegudes. Les empreses tanquen. Aquells que deuen no poden tornar. Per la irresponsabilitat de qui va demanar i de qui va deixar. Per tant, ara ja no es deixa. A ningú.
Si les previsions de Becerra són tan afinades com les que ha encertat fins ara, ja cal que ens preparem. Ja m’he resignat, comprenc que el moment econòmic és difícil i estic disposat a acceptar-ho. Només vull saber on és el fons. De moment no es veu. Ningú no el veu, tret de Becerra. diu que el veurem cap allà el 2017. Espero que s’equivoqui.
Sempre m’ha fet gràcia aquella dita que ‘els profetes del desastre acaben sent un desastre de profetes’, i desitjo que sigui cert. Però no ho tinc clar. Només sé que m’agradaria que la propera generació no es trobi aquest desastre. Ja és alguna cosa. Clarament, hi ha una generació que no s’ho va plantejar. I espero que algun dia ho pagui.
Ja fa dies que hi dono voltes. En el fons no és una idea gaire original, però com a mínim a Andorra no s’ha fet mai. ¿Per què no hi ha a ATV un “Polònia” a l’Andorrana? No és tan difícil, i a Andorra Televisió segur que li agradaria la idea. Estic convençut que seria un programa d’èxit.
Imaginin… Uns imitadors parodiant de forma despiatada la negociació del pressupost, entre un Bartumeu i un Nomen postissos… Mentre un Gabriel escèptic s’ho mira amb sentit de l’humor, cigarret en mà. Pels comuns també n’hi hauria. Trobo que hi ha més d’un cònsol que és força “imitable”… Fins i tot els que gairebé mai no diuen res. I què dir dels personatges d’entitats conegudes… CEA, sindicats, PIME, Cambra, FACA, EFA, la policia, els bombers… I, per què no? Els propis mitjans de comunicació (no és tan estrany, a TV3 s’ha fet). Trobo que la galeria de personatges seria curiosa, i que amb els vint-i-cinc minuts que duren el Polònia i el Crackòvia ara mateix no n’hi hauria prou.
Des d’aquí llenço la idea. Només cal que ens reunim tres o quatre que ens agradin les imitacions (ja em perdonaran la immodèstia, però a un servidor no se li donen malament) i au… A fer pluja d’idees per al guió.
Tot i que… Ara que ho penso, tal i com és el país, el programa duraria una sola emissió.
De fet, no crec ni que ens deixessin fer-ne un. O sigui que és igual. Deixem-ho córrer.
Els dos personatges més mediàticament impopulars del moment a Catalunya són, sens dubte, Josep Pérez Moya, director del lobby anomenat Servei Català del Trànsit, i Joan Saura, Conseller d’Interior i de No Sé Què Més. El primer és famós pels seus experiments a la carretera, i per aconseguir que els cotxes vagin per una autovia de tres carrils més lents que per l’Avinguda Diagonal. El segon, senzillament, cau malament perquè mana a la policia. Què hi farem. A Montserrat Tura va passar-li el mateix, i això que la seva gestió dels mossos va ser infinitament millor que la de Saura.
No sé si un d’aquests dos cervells pensants és el responsable de la famosa polèmica per les ditxoses enganxines AND, amb multa per a qui no la porti. Però això m’ha fet venir al cap dues reflexions. Primera. Les convencions internacionals (una d’elles sembla ser la responsable del cas) es fan d’esquena al ciutadà, per justificar els sous d’organismes internacionals paràsits i amb total arbitrarietat. Ja en porto un de distintiu internacional: L’escut d’Andorra. Segona. Obligar-me a portar un adhesiu, que és identitari i que potser no m’agrada gens és un setge. Multes per fer caixa. Així de senzill.
I ja per acabar, una nota cordial per l’escèptic senyor que a la cua de l’Automòbil Club d’Andorra afirmava amb dogmtisme que això era una mentida del Diari. Sí, em van aturar els mossos. Sis quilòmetres després d’Oliana, per ser exactes. I sí, van mirar si portava la [paraula malsonant] enganxina, a banda de demanar-me el permís de residència. Em vaig recordar del familiar aquell que vostè diu que té als mossos. I d’algun familiar més també.
Deia Donald Norman en el seu genial The design of everyday things (“El disseny de les coses quotidianes”) que un objecte mal dissenyat té dues conseqüències ben negatives. La primera és que no compleix bé l’objectiu per al qual va ser concebut. La segona, que fa que l’usuari se senti un inútil sense tenir-ne cap culpa. Admiro el llibre de Norman. És tot un clàssic del disseny modern. El llibre no està traduït, però és dels relativament fàcil d’entendre i el recomano.
Fa no gaire temps, a un amic meu se li va morir la bateria del mòbil. Que no durava ni cinc minuts, vaja. De seguida es va interessar per saber si podia comprar-ne una altra sense necessitat d’un aparell nou. El resultat va ser que la bateria costava més diners que un telèfon nou. A sobre, se sentia culpable, tot pensant que potser no havia tractat la bateria prou bé.
D’aquestes, n’hi ha constantment, en els aparells moderns. D’un sol ús. Fonedissos i fràgils. Quan hi ha tecnologia de sobra per fer-los millors, duradors, i sense materials gaire cars. Però és clar: el que de debò surt car és que la gent no compri coses noves constantment. Amb el perjudici mediambiental que comporta. Per cert, d’això no en sento parlar gaire als ecologistes, que em renyen cada vegada que agafo una bossa de plàstic.
Però això no passa només amb els aparells sofisticats. Una cosa tan senzilla com una porta pot estar desastrosament dissenyada (qui no apaga el llum involuntàriament cada vegada que n’obre una?), mentre que objectes simples com la roda, l’aixeta, el paper de cuina… Són obres mestres, encara que ens costi veure-ho.
A vegades em trobo amb gent que diu que la Plaça del Poble és lletja. No sé si és veritat, però paradoxalment, per a alguns, s’ha convertit en una part essencial de la vida. Jo en sóc un.
Els partidets de bàsquet que uns quants arreplegats juguem a altes hores de la nit en aquelles cistelles són molt més que simple esport. Són una manera d’entendre la vida, de relacionar-nos, d’evadir-nos, de barallar-nos, d’apreciar-nos… En definitiva, s’han convertit en una de les (poques) coses que dóna sentit a la vida. I em sap greu pels aficionats pel futbol, però això va lligat amb la naturalesa del propi esport. El bàsquet “es asín”.
Qualsevol que ho vulgui s’hi pot apuntar, naturalment, i serà molt benvingut. Allà no recordem a quin mitjà pertanyem. Senzillament competim, però amb un altre esperit. Ho fem per jugar, amb l’únic objectiu de passar-ho bé. Ara fa poc més d’un any que al company d’esports Víctor Duaso i a mi mateix se’ns va acudir aquesta bogeria del bàsquet, i vam comprar la pilota que ens ha acompanyat fins avui. Tot un símbol. Una declaració d’intencions. Mig desgastada, però encara aguanta. El que va començar com un u contra u, avui ja és, la majoria de dies, una cita imprescindible per sobreviure.
Torna el bon temps, torna el bàsquet. Dec ser l’únic en aquest país que detesta l’hivern.