SOBRE LA DISCRIMINACIÓ FISCAL (II)
Capítol 2: El drama del finançament
Una vegada ens hem posat d’acord en que necessitem més autogovern, passem al tema que interessa: els calers. Sense saber res d’administració pública, diria que tenir més competències sense tenir més diners és com carregar quilos i quilos damunt d’un ruc al qual no es dóna de menjar (si teniu un ase a casa, cosa que per cert sol passar, proveu-ho i veureu com us posa per barret les “noves competències”).
És aquest el motiu pel qual hi ha hagut un llarg procés de negociació, de gairebé dos anys, després de l’aprovació del nou Estatut. Per dir-ho de forma col·loquial, l’Estatut (aquest que havia d’enfonsar Espanya a la més absoluta de les misèries i que, casualment, ara es copien totes les comunitats autònomes) era el “què farem”, i la negociació pel finançament era el “com ho pagarem”. Però d’aquest espectacle ja en parlaré un altre dia.
De moment, quedem-nos amb que un dels objectius bàsics per ampliar l’autogovern era incrementar la recaptació de les administracions catalanes. Quan una persona que viu i treballa a Catalunya paga impostos, un 33 per cent del que paga s’ho queda la Generalitat, i la resta va a parar a les arques de l’Estat. Aquest mateix percentatge és el que s’aplica a l’IVA recaptat a Catalunya. Finalment, la distribució dels impostos especials (bàsicament tabac, alcohol i carburants) era del 50 per cent per a cadascú. Això és el que s’anomena cistella d’impostos. La resta d’autonomies tenen percentatges similars en proporció al nombre de competències que se li han transferit, tret del País Basc i Navarra que van completament al seu aire. Val a dir que els successius governs de l’executiu català han anat aconseguint poc a poc un increment progressiu de la cistella, ja que als inicis del període constitucional les xifres eren molt inferiors.
Davant d’això, des de Madrid, sempre s’ha fet servir el demagògic argument que todos los españoles pagan lo mismo en la declaración de la renta. I és ben cert. Però, per començar, si hi ha més treballadors, més consum i salaris més alts, és una evidència que en conjunt els catalans paguen més. Però a més… ¿Com tornen aquests diners a Catalunya? Aquest és el drama de la discriminació fiscal.
Els impostos que s’envien a l’Estat central no són per donar-los per perduts, com sembla que passa a Catalunya, sinó perquè hi hagi més serveis, més prestacions, més infraestructures i eines per al desenvolupament. La realitat és que l’Estat, tal i com reflecteixen els pressupostos generals, acaba invertint a Catalunya els mínims. Em limitaré a l’exemple de les carreteres: a la xarxa principal que hi ha a Catalunya, 24 vies són de la Generalitat i només 8 (sense comptar les rondes) són de titularitat estatal. Val a dir que d’aquestes últimes, 3 són de peatge, i no precisament barates. I el problema és que ara les infraestructures catalanes comencen a patir un dèficit urgent (vegi’s el capítol I d’aquesta col·lecció d’articles o miri’s el servei català del trànsit qualsevol dia de l’any en hora punta). Si no s’arregla, adéu al desenvolupament econòmic i ja ens podem anar posant a la cua d’Europa. Alguns ja ens hi posen, de fet, en altres matèries com la sanitat o l’educació.
Això és el que podem considerar una balança fiscal injusta. Un desajust que, a més, no aconsegueix el que hauria de ser l’objectiu principal, que és que els territoris més pobres es desenvolupin. Per què es donen subvencions milionàries a l’agricultura o la pesca d’altres regions? No seria més eficaç invertir en indústria, serveis i eines que permetin desenvolupar-se? No sóc això que en diuen un neoliberal, però és un fet evident que amb l’agricultura ja no es poden guanyar massa diners. L’únic que s’aconsegueix així és que els rics siguin pobres i que els pobres segueixin sent pobres.
Per cert, l’argument que la comunitat autònoma de Madrid paga més que Catalunya no és cert, ja que resulta que a l’hora de fer el compte de resultats s’atribueixen el que recapten com a comunitat i com a administració central. Així, qualsevol.
Sóc el primer que defensa que qualsevol país ha de tenir mecanismes per repartir la riquesa entre territoris, ja que si no pot acabar saturat. Però s’ha de fer amb un cert ordre, un cert criteri, sense malbaratar i procurant no matar els pocs motors econòmics que té. És possible i molts estats europeus ho han demostrat. Si el que Espanya vol és equiparar tothom en nivell de subdesenvolupament, aleshores va pel bon camí.