Els dos personatges més mediàticament impopulars del moment a Catalunya són, sens dubte, Josep Pérez Moya, director del lobby anomenat Servei Català del Trànsit, i Joan Saura, Conseller d’Interior i de No Sé Què Més. El primer és famós pels seus experiments a la carretera, i per aconseguir que els cotxes vagin per una autovia de tres carrils més lents que per l’Avinguda Diagonal. El segon, senzillament, cau malament perquè mana a la policia. Què hi farem. A Montserrat Tura va passar-li el mateix, i això que la seva gestió dels mossos va ser infinitament millor que la de Saura.
No sé si un d’aquests dos cervells pensants és el responsable de la famosa polèmica per les ditxoses enganxines AND, amb multa per a qui no la porti. Però això m’ha fet venir al cap dues reflexions. Primera. Les convencions internacionals (una d’elles sembla ser la responsable del cas) es fan d’esquena al ciutadà, per justificar els sous d’organismes internacionals paràsits i amb total arbitrarietat. Ja en porto un de distintiu internacional: L’escut d’Andorra. Segona. Obligar-me a portar un adhesiu, que és identitari i que potser no m’agrada gens és un setge. Multes per fer caixa. Així de senzill.
I ja per acabar, una nota cordial per l’escèptic senyor que a la cua de l’Automòbil Club d’Andorra afirmava amb dogmtisme que això era una mentida del Diari. Sí, em van aturar els mossos. Sis quilòmetres després d’Oliana, per ser exactes. I sí, van mirar si portava la [paraula malsonant] enganxina, a banda de demanar-me el permís de residència. Em vaig recordar del familiar aquell que vostè diu que té als mossos. I d’algun familiar més també.
Deia Donald Norman en el seu genial The design of everyday things (“El disseny de les coses quotidianes”) que un objecte mal dissenyat té dues conseqüències ben negatives. La primera és que no compleix bé l’objectiu per al qual va ser concebut. La segona, que fa que l’usuari se senti un inútil sense tenir-ne cap culpa. Admiro el llibre de Norman. És tot un clàssic del disseny modern. El llibre no està traduït, però és dels relativament fàcil d’entendre i el recomano.
Fa no gaire temps, a un amic meu se li va morir la bateria del mòbil. Que no durava ni cinc minuts, vaja. De seguida es va interessar per saber si podia comprar-ne una altra sense necessitat d’un aparell nou. El resultat va ser que la bateria costava més diners que un telèfon nou. A sobre, se sentia culpable, tot pensant que potser no havia tractat la bateria prou bé.
D’aquestes, n’hi ha constantment, en els aparells moderns. D’un sol ús. Fonedissos i fràgils. Quan hi ha tecnologia de sobra per fer-los millors, duradors, i sense materials gaire cars. Però és clar: el que de debò surt car és que la gent no compri coses noves constantment. Amb el perjudici mediambiental que comporta. Per cert, d’això no en sento parlar gaire als ecologistes, que em renyen cada vegada que agafo una bossa de plàstic.
Però això no passa només amb els aparells sofisticats. Una cosa tan senzilla com una porta pot estar desastrosament dissenyada (qui no apaga el llum involuntàriament cada vegada que n’obre una?), mentre que objectes simples com la roda, l’aixeta, el paper de cuina… Són obres mestres, encara que ens costi veure-ho.
A vegades em trobo amb gent que diu que la Plaça del Poble és lletja. No sé si és veritat, però paradoxalment, per a alguns, s’ha convertit en una part essencial de la vida. Jo en sóc un.
Els partidets de bàsquet que uns quants arreplegats juguem a altes hores de la nit en aquelles cistelles són molt més que simple esport. Són una manera d’entendre la vida, de relacionar-nos, d’evadir-nos, de barallar-nos, d’apreciar-nos… En definitiva, s’han convertit en una de les (poques) coses que dóna sentit a la vida. I em sap greu pels aficionats pel futbol, però això va lligat amb la naturalesa del propi esport. El bàsquet “es asín”.
Qualsevol que ho vulgui s’hi pot apuntar, naturalment, i serà molt benvingut. Allà no recordem a quin mitjà pertanyem. Senzillament competim, però amb un altre esperit. Ho fem per jugar, amb l’únic objectiu de passar-ho bé. Ara fa poc més d’un any que al company d’esports Víctor Duaso i a mi mateix se’ns va acudir aquesta bogeria del bàsquet, i vam comprar la pilota que ens ha acompanyat fins avui. Tot un símbol. Una declaració d’intencions. Mig desgastada, però encara aguanta. El que va començar com un u contra u, avui ja és, la majoria de dies, una cita imprescindible per sobreviure.
Torna el bon temps, torna el bàsquet. Dec ser l’únic en aquest país que detesta l’hivern.
La tecnologia ha estat capaç d’aportar al món una meravella com l’mp3, però encara és hora que s’inventin uns auriculars que s’aguantin a l’orella de tothom, sense que ocupin més que el cap de qui els porta. O millor encara, uns auriculars que al cap d’un temps d’ús no facin mals contactes per tot arreu, cosa que provoca una sensació d’odi irreprimible en qui ho pateix. Els walkman, uns aparells de l’edat de pedra que servien per reproduir uns fòssils que es deien cintes de casset, se sentien fatal, però duraven aproximadament una dècada. Ara és impossible comprar un mp3 i que al cap de sis mesos no li fallin els botons, l’entrada USB, la pantalla o qualsevol altre component.
És un fet evident: els aparells són cada cop millors… Però s’espatllen cada vegada més ràpid. Calculin mentalment quantes vegades van portar a arreglar el primer ordinador que van comprar, i quantes vegades ho han hagut de fer amb l’últim. Decideixin vostès mateixos si les companyies que fabriquen porqueries ho fan expressament per vendre més, o si tot és única i exclusivament fruit de la inutilitat humana.
El disseny equivocat és el mal del nostre temps. Va quedar clar el dia que es va començar a imprimir “no giri aquest envàs” als culs de les llaunes, quan es van fabricar portes que destrossaven el dit a qui les obria, quan les pantalles tàctils ja no servien per prémer el botó que volies, quan algú va decidir que la TDT era la solució a tots els mals del món o quan algú va tenir la fabulosa idea d’oferir Internet a través de l’ADSL, una tecnologia obsoleta que provoca interrupcions a cada moment, que fa anys que està superada pel cable o per la fibra òptica i que a sobre ha estat monopolitzada per tothom que s’ho ha proposat.
Tot això demostra que no tots els invents són avenços. Que una idea genial pot ser inútil. Prometo parlar-ne més sovint, perquè cada vegada estic més fart de conèixer a la perfecció tots els serveis tècnics oficials del món.