El resultat de les eleccions d’abril, amb la victòria aclaparadora de DA, ja feia preveure que en aquesta legislatura, per bé o per mal, s’imposaria al Consell General un corró parlamentari amb dimensions de piconadora. S’ha vist nítidament aquesta setmana amb la nominació, per part del grup parlamentari de la majoria, de qui serà el candidat a raonador del ciutadà per part de DA; o, dit en termes de piconadora, de qui serà amb tota seguretat el nou raonador que votarà el ple del Consell.
La persona ha estat escollida ad referendum pels consellers de DA entre diversos aspirants, i serà presentada al ple de la cambra com a candidat únic amb la certesa que l’aritmètica parlamentària en permetrà la designació. Res que no sigui lícit, a més de legal. Però s’hi troba a faltar la finor d’un funcionament parlamentari basat, en certs aspectes com el que ens ocupa, més en el consens que en la dialèctica política o en el pur diktat: que se sàpiga, no s’ha fet cap pas per intentar trobar el consens amb l’oposició, un detall que no hauria tingut res d’anecdòtic, ans al contrari, que hauria honorat la institució. Dic això convençut que la institució del Raonador, la persona que l’encarna i la tasca que té atribuïda tenen un especial caràcter simbòlic que afecta profundament la credibilitat d’una part important de l’edifici democràtic, i per això mateix la seva designació no es pot despatxar amb un simple tràmit en un ple del Consell sense que se’n ressenti alguna llei no escrita sobre la qualitat de la nostra democràcia. I és que no res més que un simple tràmit serà el nomenament del raonador, des del moment que la premsa ja podia titular ahir, amb certesa i sense por d’equivocar-se, “Josep Rodríguez serà el nou raonador del ciutadà”.
Una altra qüestió és la idoneïtat de la persona. No hi entro ni hi entraré, però sí que, quan sigui el moment –que encara no és ara– de desitjar a Josep Rodríguez sort i encerts, m’agradarà reflexionar amb el lector sobre el paper del nostre ombudsman, les seves limitacions i el solc que han deixat els qui l’han precedit en el càrrec. Potser en aquesta reflexió sorgiran algunes claus que expliquin per què el seu nomenament apareix tan devaluat.
Es parla molt aquests dies dels indignats i, a manca de copsar nítidament allò que volen, sabem perfectament allò que no volen, quin model de contracte social rebutgen. I hi podem estar d’acord o no. Però, per sí o per no, hauríem d’anar pel món amb el cap dret, no fos cas que en una cantonada algú ens pispés la cartera.
Fa un parell de setmanes, el programa de TV3 30 Minuts va mostrar com el primer equip de futbol del Barça, i en particular el seu entrenador, és estudiat per col·lectius ben allunyats del futbol com a font de valors personals i d’equip. Es van presentar les anàlisis sobre el model d’èxit de Guardiola que s’han portat a terme en una entitat bancària, una multinacional, una escola d’estudis empresarials i un institut amb adolescents conflictius. Deixant de banda aquest darrer cas, va ser una delícia veure com executius bancaris, quadres empresarials i professors d’elit es proposen xuclar en benefici propi el patró triomfador barcelonista basant-se, no en les estratègies de pugna pels títols, sinó en uns soi-disant valors. Valors? Quins valors? No dubto que al Barça se li puguin atribuir valors –no en va la mitologia blaugrana diu que és més que un club–, però quins valors pot tenir una empresa mercantil? Algú ens ha dit que molts: qui no ha llegit mai eslògans sobre els valors que encarnen els bancs i les grans corporacions? La novetat és que quan la suposada autoritat moral d’uns suposats valors comença a ser qüestionada al carrer i a les llars, algú encara creu que, en plena crisi de descrèdit de l’homo speculativus, la tramoia dels valors es podrà continuar venent.
En Guardiola pot tenir valors –companyonia, perseverança, honestedat, modèstia–, i igualment en pot tenir, a títol individual, un empresari, un banquer o un professor de l’IESE. Però una entitat bancària, una multinacional o una simple empresa són artefactes que no es poden personalitzar i que funcionen amb un sol i únic valor, l’afany de lucre. Legítim, per descomptat.
Traslladar el model del Barça al funcionament empresarial és factible, sempre que es faci des del prisma de la pugna per ser el primer. Si algú vol involucrar-hi els valors, toca ferro: és que ens vol fer beure a galet.
Un article d’opinió de Ricard Poy i diverses informacions sobre la ruïnosa situació econòmica de Ràdio i Televisió d’Andorra, a més d’un editorial del Diari, han assenyalat aquests dies l’escandalosa sangonera que des de fa anys xucla amb avidesa il·limitada diner públic a canvi d’unes esquifides prestacions, malgrat la seva exagerada nòmina de personal. Permeti el lector que fiqui cullerada en el debat, si bé no ho faré des de l’angle econòmic –la dilapidació de milions d’euros ja ha estat prou denunciada–, sinó, si se’m permet, negant la major, és a dir, qüestionant la bondat de l’existència d’una radiotelevisió pública.
Em pregunto: per quins set sous l’Administració ha de pagar una ràdio i una televisió públiques? Se’m dirà que, sobretot pel que fa a la televisió, el manteniment d’una cadena pública és una tasca de suplència per la inexistència d’oferta privada autòctona. Però, llavors, per què es va denegar la llicència, als anys noranta, a una sol·licitud privada d’un empresari andorrà de reconeguda solvència? La retòrica d’aquestes preguntes és evident, ja que tothom sap que la raó de ser d’una televisió pública en condició de monopoli és que el Govern de torn pugui disposar d’un consentit altaveu, vigilat de prop per comissaris polítics addictes. Amb uns resultats ben pírrics en el nostre cas, ja que la influència social d’ATV tant en el pla polític com en el pla cultural i d’entreteniment és ben minsa, per no dir inexistent.
Potser el moment actual d’estrena de nova majoria política, abans que el Govern hagi pres cap decisió continuista irreparable, és un bon moment per a posar fi a la disbauxa. No proposaré ara per ara que es tanqui la casa de la Baixada del Molí –encara que si es tanqués ben poca gent la trobaria a faltar–, però sí que es faci gala del seny, la moderació i el bon govern que els capitans de l’onada taronja van prometre amb èmfasi als electors. En defi-nitiva, que la que ha estat Teleforné, Telepintat i Telebartumeu no passi automàticament a ser una vulgar Telemartí, un instrument del poder amb unes funcions socials mal o gens definides, mantinguda a preu d’or i amb un nul marcatge per part d’un Consell de l’Audiovisual regit per uns estatuts de florero.
La proposta de flexibilització dels horaris comercials és el primer acte tangible que ens permet entreveure quina serà la línia política del Govern en aspectes que afecten l’economia productiva i el contracte social. La magnitud de l’alliberament d’horaris ha agafat de sorpresa tothom: era difícil d’imaginar que d’un dia a l’altre es plantegés una reforma tan agosarada que supera amb escreix les aspiracions dels mateixos comerciants.
En el pla teòric, no hi ha res a dir: una plaça turística i comercial ha de poder tenir una àmplia graella d’horaris, amb el benentès que no necessàriament l’augment d’hores d’obertura farà vendre més. A la pràctica, però, una reforma com la que es preveu pot tenir uns efectes socials nefastos si no va acompanyada de mesures que impedeixin la sobreexplotació i la indefensió dels treballadors. Unes mesures que, atesa la nostra raquítica legislació de protecció laboral, no arribaran –en el sorprenent supòsit que es volguessin prendre– abans del mes d’agost, data en què es pretén posar en marxa la reforma.
I no és solament en el pla social i laboral que la reforma presenta clarobscurs i incògnites. Dins del mateix sector comercial, és evident el desavantatge en què quedarà el comerç d’infanteria, aquell que no es pot permetre una rotació de torns, més que més si la llei, com s’ha apuntat, permet l’horari totalment lliure en cas de conveni d’empresa, és a dir, de gran empresa. No sembla pas que l’opció del Govern es basi en un estudi previ sobre què cal fer per conjurar les nostres dues crisis –la global i l’estructural–, cosa que, naturalment, no es resol amb els horaris.
Ens trobem, doncs, davant d’una operació que, de tan agosarada, pot arribar a ser imprudent, a més d’improvisada, i que no aporta cap novetat respecte a aquella manera tan canònicament andorrana de fer les coses: posar el carro davant dels bous, preferir el pedaç a la reforma en profunditat, afavorir la gran empresa en detriment dels petits (la PIME ja ha parlat) i mantenir els treballadors en la categoria de kleenex. El Govern és nou, però som allà mateix on érem i, com ha dit algú, estem a punt de recular quaranta anys. Per a aquest viatge no es necessitava tant suc de taronja.
Va ser un dia del mes passat. Havia de veure algú a la caserna dels bombers, a Santa Coloma. No havia estat mai en una central de bombers, i em feia una certa il·lusió, tributària del paradís perdut de la infantesa: jo també, de petit, com molts nens de ciutat, de gran volia ser bomber. Veia passar el camió a toc de sirena pels carrers de Barcelona, amb els herois asseguts al llarg banc del davant del vehicle, forts, importants, exhibint els grans cascos lluents, camí de l’aventura. Ser bomber em semblava el millor del món.
Tornem a Santa Coloma. Com que no conec el lloc, entro a l’edifici. Al replà, un plafó m’informa de quin és el pis d’atenció al públic. L’ascensor és de grans dimensions. Pitjo el botó. La baluerna es posa en moviment, puja, però, de sobte, entre pis i pis, s’atura. Torno a pitjar el botó, i altres botons, i res, l’ascensor no es mou. Pitjo el timbre d’alarma, una, dues, tres vegades, i res. Per un moment, sospito que tota la caserna és buida, que només és un decorat, i que he entrat en un malson kafkià. Què he de fer? Doncs… trucar als bombers. Per sort, el mòbil té cobertura. No recordo el número d’emergència i truco al 111 per demanar-lo. La telefonista me’l facilita sense preguntar-me si se m’està cremant la casa. Marco el 118.
-Bombers, digueu?
-Miri, que estic atrapat a l’ascensor…
-A l’ascensor? On? Doni’m l’adreça!
La caserna de Santa Coloma!
Ah, un altre cop. No us mogueu, que ara li faig el reset.
No, si, de moure’m, no em mouré.
Ser rescatat a casa dels rescatadors treu dramatisme a l’assumpte i fins i tot convida a fer xerinola. L’aventura no va ser un malson kafkià, però Kafka hi era present. Un cop rescatat, vaig saber que aquell ascensor s’atura habitualment a mig camí. I no és que els bombers l’utilitzin per a fer pràctiques: s’atura cada cop que s’inunda la instal·lació perquè les bombes que hi ha al soterrani no donen l’abast a xuclar l’aigua que s’hi genera. I és que l’edifici està construït sobre un patamoll. Un patamoll que, a més –els qui van viure les riuades del 82 ho recordaran–, és el punt més inundable de la vall central. El lloc idoni perquè l’amic Kafka hi ubiqués la caserna de bombers!
