L’autodefinició com a “cavaller templer” que ha fet l’autor de la massacre d’Oslo evidencia la pobresa intellectual –que no exclou la maldat intrínseca– de qui, proclamant-se cristià, ha estat capaç de cometre un pecat d’ira de dimensions genocides.
El cas és, però, que la proclamada font d’inspiració d’Anders Breivik no té res a veure amb el que van ser els templers i només beu en la banalització que la literatura i el cinema han prodigat sobre aquest orde religiós i militar dels segles XII i XIII. La il·lustració de la portada de l’extens manifest de Breivik amb la creu vermella templera no fa sinó confirmar, per via de la iconografia, l’infantilisme de l’apropiació, en la mateixa línia de l’halo heroic i conspiratiu amb què alguns autors de best-sellers han falsejat la història i el tarannà dels monjos soldats.
Els cavallers del Temple no foren cap gran potència guerrera, i la seva contribució a les croades va ser discreta. La seva comesa específica de protegir a mà armada els cristians que pelegrinaven a Jerusalem era més aviat una tasca policial, que va ser superada en esforços per una dedicació menys heroica i més lucrativa: la de fer de comerciants i agents de canvi entre els mateixos pelegrins. Amb la seva expansió a França i als regnes hispànics es van convertir en la primera organització econòmica de l’època, que, salvant les distàncies, no tenia res a envejar a les actuals multinacionals. A Perpinyà, per exemple, els templers de la comanda del Masdéu van construir un imperi en el qual, a més de ser prestadors del rei, tocaven totes les tecles: des del manteniment de censos i masoveries per a l’explotació del seu quantiós patrimoni rural acumulat per cessions reials i herències fins a la venda de parcel·les per a construir barris sencers de la ciutat; des del finançament de l’assecament dels aiguamolls litorals fins a la cria de bestiar, la gestió de molins i forns i de les mesures del mercat. I una cosa semblant van ser les més de dues-centes comandes del Temple escampades pel sud d’Europa.
Una història, la dels templers, ben diferent de la que avui ens presenten la indústria editorial i el cinema, que és la que ha utilitzat sense escrúpols l’exterminador d’Oslo.
A manca de notícies de més calat polític, ens distraiem aquests dies amb l’estira-i-arronsa de Rosa Ferrer amb el seu expartit per la qüestió del càrrec de cònsol major d’Andorra la Vella, al qual el PS pretén que la senyora cònsol renunciï i ella no sembla pas disposada a fer-ho, tot i que encara no ha dit l’última paraula. I els ciutadans potser es pregunten quina és la millor opció en un cas com aquest.
És difícil elucidar-ho. Per una banda, la llei és clara: el càrrec és de Rosa Ferrer i el fet que abandoni el partit no l’obliga a renunciar. Però, més enllà de la legalitat vigent, hi ha una sèrie de lleis no escrites que no es poden menystenir. Per exemple, la llei de la lleialtat, que sembla ser la que el partit reclama a Ferrer quan al·ludeix a un document signat per ella segons el qual en un cas com el present hauria d’abandonar el càrrec; o la llei de la legitimitat, que evoca la senyora cònsol quan es planteja si preval més el compromís contret amb el partit o el contret amb els ciutadans. Al capdavall, es tracta d’un conflicte tant polític com ètic, i per això mateix doblement enverinat, ja que, com tothom sap, ètica i política molt sovint no segueixen camins paral·lels.
En clau estrictament política, per a Rosa Ferrer qualsevol decisió és arriscada, sobretot si entra en els seus càlculs encapçalar una llista a les eleccions comunals de desembre, ja que cada una de les dues opcions pot passar-li factura electoral. Si renuncia, serà titllada d’oportunista i de voler posar el comptador a zero per aspirar a ser cònsol durant dos mandats més (si no renuncia només podrà ser-ho un mandat més, ja que la llei únicament permet dos períodes consecutius complets). Si es manté en el càrrec, els mateixos electors que la van votar fa quatre anys poden veure-la massa àvida de poder. D’altra banda, voler legitimar la permanència amb el tapabruts d’una qüestió de confiança, per a la qual necessitaria el vot favorable de consellers que fins ara han estat la seva oposició, posaria descarnadament en evidència la part més allunyada de la política respecte de l’ètica.
En definitiva, l’afer no és fàcil per a Rosa Ferrer, sobre la qual plana com una ombra l’espectre de la muller del Cèsar.
Fa anys, el ministre de Cultura que va succeir Pere Can-turri quan aquest va renunciar al càrrec, i que fins llavors havia portat la cartera de Medi Ambient, un dia em va comentar: “Medi Ambient era tranquil perquè tot ho feien aquelles nenes, però això de la cultura, uf!, n’hi ha un tip, entre inauguracions, festes i viatges”. Em vaig quedar amb les “nenes” –curiosa manera de definir dues enginyeres mediambientals en nòmina al ministeri–, però sobretot em vaig quedar amb “això de la cultura”, una expressió que retrata a la perfecció la idea que tenen de la cultura molts dels nostres polítics.
M’ha vingut al cap aquest record arran del nomenament del ministre de Cultura del Govern Martí. Albert Esteve és per a mi un desconegut; només me’n consta el brillant currículum de gestió empresarial que he llegit a la premsa. I m’he preguntat: deu ser dels qui diuen “això de la cultura”?; gestionarà la política cultural com qui gestiona una empresa de cosmètics?; la reduirà al concepte d’“inauguracions, festes i viatges”? No són preguntes gratuïtes. Des que existeix Cultura com a ministeri independent, i salvant l’etapa de Pere Canturri, hem anat de mal en pitjor: ni els governs de dreta ni en els dos darrers anys de la hipotètica esquerra no s’ha definit mai una política cultural consistent i s’ha passat de vetllar el mort (Pujal) al nyap del Rosaleda (Montané), de la megalomania museística (Minoves) al disbarat dels Petits Cantors (Vela).
Potser Albert Esteve redreçarà un ministeri fa anys espatllat. Mentre esperem que sigui així, li formularé una petició. Quan l’any vinent arribi l’hora de repartir les escorrialles pressupostàries per als projectes culturals autòctons, no permeti que li colin una partida de contraban. Aquest any, dels 110.000 euros a repartir, 15.000 se’ls ha cruspit el regal de noces del príncep Albert de Mònaco, una despesa sumptuària que s’hauria hagut d’imputar al cap de Govern o a Exteriors. Si l’any que ve li colen el regal de bateig del fill de Sarkozy, les nostres entitats culturals es quedaran in albis. I és que, què menys que 110.000 euros –la meitat de la subvenció a la Vuelta a Espanya– per festejar el naixement d’un Petit Prince? Ai, “això de la cultura”!
El degoteig de baixes de membres destacats del PS des de les eleccions d’abril –que els darrers dies ha passat de degoteig a riuada– està portant el partit a una situació crítica, més que més quan el desmantellament té lloc a les portes de les eleccions comunals de desembre. A aquest pas, el PS arribarà a la cita electoral amb la pell i l’os, desprestigiat davant del seu propi electorat i amb unes possibilitats ben minses de guanyar una sola parròquia.
El fiasco del PS –que ha estat durant deu anys l’únic partit “nacional”, a diferència del consorci de comitès parroquials que va ser el PLA– sentencia el fracàs del model de partits que s’esperava com el millor desideràtum per a l’etapa constitucional, caracteritzat per dues grans formacions “nacionals” en alternança i un o més grups frontissa. Els fiascos subsidiaris d’ApC i d’Els Verds rematen aquest fracàs, que DA, des de la seva condició de suma de regnes de taifes, no desmenteix. La seva composició i els equilibris de poder que suporta fan que DA no sigui, en essència, un partit “nacional” –amb els corresponents atributs ideològics i de cohesió interna–, sinó una juxtaposició de grups parroquials liderada per tres notables. En definitiva, després de les eleccions del 3-A i de la seva ressaca, ens estem quedant amb un panorama molt semblant al dels temps preconstitucionals, en què el planter polític era el clientelisme parroquial, amb una única diferència, derivada de l’encert estratègic de Martí de donar a l’olla barrejada una “marca” i una aparença de modernitat. Un encert reforçat en gran part per la nefasta gestió política del PS a l’última legislatura, que explica la seva fuga de vots, clau de la derrota electoral i del posterior declivi del partit, accentuat per una desastrosa gestió interna.
Tot fa pensar que a les eleccions comunals es confirmarà l’hegemonia d’una “marca” política que, paradoxalment, no té res de partit nacional. I que, confirmant-se que som allà mateix on érem abans del 1993, els propers anys desapareixerà de les institucions la dialèctica política –la de veritat– mentre es mantingui la confederació forjada per Martí i el seu equip, que tan bé han sabut interpretar l’ADN del gruix de l’electorat.
