Àlvar Valls

“Cada vegada que sento pronunciar la paraula cultura, desenfundo el meu revòlver”, va escriure Theodor Adorno al·ludint a l’ús matusser que sovint fan d’aquest mot aquells que sovint l’utilitzen per a daurar la píndola de la pròpia indigència cultural. Una cosa semblant podria dir el filòsof alemany amb referència als “valors”, no quan aquests són posseïts i exercits per una persona o una comunitat, sinó quan són evocats per algú a tall de quinta essència purificadora. Quan el papa de Roma apel·la a recuperar els valors perduts, un es pot preguntar si els valors que preconitza són universals o són condicionats per uns dogmes, si alguns valors del papa poden ser contravalors per a altres persones i alguns valors d’altres persones poden ser contravalors per al papa.
I bé, quan algú parla de valors des d’un càrrec de responsabilitat política, el millor que pot fer el ciutadà és posar-se en guàrdia, no amb el revòlver a la mà, sinó amb la mà a la cartera perquè no la hi furtin. El Govern de la Generalitat de Catalu­nya ha anunciat la posada en marxa d’un Pla Nacional de Valors destinat a fomentar aquells atributs que no cotitzen a la borsa malgrat que aquesta s’anomeni “borsa de valors”: compromís, esforç, solidaritat, tolerància, respecte… Poden inculcar-se aquests valors? Sens dubte, indirectament, a través de models familiars i socials. Però… des d’un govern? Ai, que ja sento l’amic Adorno! Sincerament, penso que els catalans ja en tenen prou amb el lema casteller: “Força, equilibri, valor i seny”, i que cap pla nacional no pot arribar a ser res més que una beatífica sonsònia laica. Dit d’una altra manera: els valors no es prediquen, es propaguen per contagi. I això és el que haurien de fer els polítics si volen inculcar valors: esdevenir-ne portadors, no predicadors.
També el nostre cap de Govern, en el seu famós discurs, va apel·lar als “valors”. Ho va fer sis vegades al llarg del text, i en va assenyalar alguns: pau, esforç, neutralitat, llibertat, acolliment, solidaritat i patriotisme, sobretot patriotisme. Paraules que potser són inevitables en una al·locució de luxe, però que no hauríem de rebregar. La democràcia és l’imperi de la llei; els valors, se li suposen.

“La poesia tot just ha començat, i és plena de virtuts inconegudes.” Vet aquí dos versos cèlebres de Joan Maragall que, escrits els primers anys del segle passat, resumeixen l’essència d’aquesta criatura virtual de contorns esmunyedissos que és la poesia. La poesia, sublimació de les paraules, aliment del cor, alambí d’efluvis còsmics, medecina per a tots els mals, refugi de l’esperit, àngel alat que us transporta a ignotes terres, còmplice de l’amor, companya del somni, estendard de pau, arma llancívola dels pàries de la terra… la poesia és una coloma blanca plena de virtuts, un elixir embriagador, un grafit al mur més alt de la vida, un crit que sotja l’univers, un acord del violí d’Auschwitz, un infant nu amb un somriure als llavis, una noia amb la veu viva que redimeix la humanitat.
Aquest dissabte, un vent de poesia recorrerà el planeta. En més de cinc-centes ciutats, l’ars poetica redimirà la humanitat, una sola veu redundarà en un cor d’infinites veus, diverses i properes, càlides i amigues. Els poetes dominaran el món, l’abillaran amb garlandes de profecies, el perfumaran amb sentors de complicitats, déus creadors, senyors del verb, principi i fi de totes les coses. Entre nosaltres, també hi seran presents, acomboiats i acomboiades amb esforç per Teresa Colom, que ha fet entrar la veu pura d’Andorra en el concert global instat pel World Poetry Movement.
No hi manqueu, bona gent, a la cita. En un món dominat pels malsons de la fam, de la guerra, del despotisme, de l’explotació de l’home per l’home, acudiu a la font de la paraula viva i, ni que sigui per un sol dia, per un sol instant de plenitud, deixeu-vos seduir pels poetes i viviu amb ells l’èxtasi d’una transformació. “Tinc fred, tinc fam, tinc por”, clamaran els poetes, en un podi on restaran exclosos els mots que, com un malson, martellegen cada dia les nostres orelles meselles: “mercats”, “deute sobirà”, “parquets”… O no. Perquè –com sap tothom i és profecia i va dir el murri Pere Quart– totes les paraules del diccionari són poètiques, i els seus significats interactuen epifànics. Si un altre món és possible, l’infantarà la poesia. Acudiu a la cita i, en acabat, digueu-vos: “La poesia tot just ha començat…”

Fa cosa de vint anys, durant el temps en què vaig treballar al Diari, un equip d’una televisió japonesa, que havia vingut per fer un reportatge sobre el nostre país, va passar per la redacció a fi de recaptar informació bàsica. El periodista nipó, després de fer-se càrrec de les línies mestres de la realitat del país, insistia en una pregunta: qui va “fundar” la plaça econòmica andorrana? Per a ell, era impensable que un model d’èxit com l’andorrà hagués nascut i crescut per generació espontània i forçosament s’havia hagut de dissenyar, hi havia hagut d’haver un grup de clarividents promotors que, un dia, s’haguessin conjurat per fer sortir del no-res l’empori comercial, bancari i turístic que es va desenvolupar durant les dècades centrals del segle passat.
La realitat, els lectors ja la coneixen: el boom andorrà no va tenir uns “pares” creadors, va néixer i créixer efectivament sense un guió estructural, i, un cop en marxa, no va tenir, ni ha tingut mai fins avui mateix, uns “caps pensants” que generessin unes estratègies capaces de modelar-lo estructuralment.
Cap model, però, no és etern, ni que sigui un model d’èxit, i el fet que el nostre naixés i creixés sense un full de ruta no el fa immune a la necessitat de reformes quan l’invent s’esgota. Des del 1975, fa trenta-sis anys, en què el primer informe Bricall ja denunciava alguns símptomes d’esgotament del model econòmic andorrà, hem estat esfullant la margarida sense canviar l’estructura fonamental d’un gegant que cada cop més s’ha anat assentant sobre uns peus de fang.
Ara, Antoni Martí ha anunciat reformes immediates. Més enllà de les exigències de la crisi planetària, reformes estructurals, d’intervenció sobre el model. Després del “ja era hora” de rigor i de felicitar-lo per la valentia, caldrà veure quines són aquestes reformes, si ho són de veritat i si el seu abast és suficient per conjurar la decadència d’un model que el mateix cap de Govern considera “esgotat”. I, sobretot, caldrà veure si, més enllà d’anunciar unes mesures, li serà possible aplicar-les, o s’imposarà una vegada més l’obtusitat i la curtesa de mires d’una classe política que, ara per ara, no ha estat capaç ni de reformar-se a ella mateixa.

Aquesta celebració del norantè aniversari de la Coronació de la Verge de Meritxell que enguany s’ha tret de la màniga mossèn Ramon de Canillo promet tenir més titulars als mitjans de comunicació dels que normalment es dediquen a les manifestacions religioses, tot per obra i gràcia de l’anunciada conferència d’una controvertida metgessa i teòloga, coneguda com la “monja mediàtica”, que dies abans d’arribar ja ha aixecat suspicàcies en un fòrum d’aspirants a comissaris de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
Però la conferència de Teresa Forcades no és l’única proposta relacionada amb aquesta celebració. Ho és també un llibre commemoratiu, que es presentarà demà al vespre a la Casa de l’Es- glésia de Santa Maria del Fener, intitulat Vivències meritxel·lianes compartides, i que és un compendi, molt a l’estil de mossèn Ramon, d’espiritualitat i realisme, d’andorranitat i universalitat, de missatge i tolerància. Es tracta d’una miscel·lània escrita a diverses mans en la qual, a partir del fil de la Coronació de l’any 1921, s’esgranen un munt de “vivències” del rector de Canillo i dels altres col·laboradors, amb Meritxell com a vèrtex simbòlic, que transiten per les vies de l’educació, l’humanisme, l’art, la sensibilitat i el territori com a referents per a conèixer i estimar el país andorrà en els temps d’avui. I el llibre no va sol: l’acompa-nyen, com un regal de luxe, un CD i un DVD que contenen l’enregistrament en àudio i en vídeo de la Missa de la Coronació de Mozart que el Cor dels Petits Cantors Lliures va interpretar en concert el maig passat a la catedral de la Seu d’Urgell.
Meritxell, AINA, Petits Cantors, joves, educació, sentit de pertinença… Vet aquí un petit gran món andorrà que ocupa la vida i els esforços d’aquest infatigable treballador social que és mossèn Ramon, sempre capaç de sorprendre’ns amb noves iniciatives que projecta, realit-za i comparteix apassiona- dament. Com aquest estiu també ho ha fet amb la po- sada en funcionament d’una instal·lació modèlica: l’Hort Escola La Gavernera d’AINA. “Des de la humilitat i l’agraïment”, com diu ell mateix, ha contribuït a fer que generacions de joves andorrans aprenguin a fer camí, més enllà de les notes del “Cumbaià”…