Preguntava fa quinze dies si la superinspecció anunciada per la ministra de Salut per reduir el llast econòmic que ofega el mastodont CASS-SAAS estudiaria també les externalitzacions innecessàries, mal gestionades o de cost abusiu, que és cap on s’hauria de mirar abans de retallar prestacions com ho farà la llei actualment en tràmit. Algú em va titllar d’exagerat. Doncs bé, permeti el lector que comenti avui un cas concret d’externalització.
Un usuari de la CASS, afectat d’apnea del son, va començar a utilitzar ara fa tres anys, per prescripció mèdica, una petita màquina CPAP insufladora d’aire ambient a pressió que necessitava per a dormir. La CASS li va facilitar l’aparell a través d’una empresa externa, i des de llavors cada mes li descompta del banc 27 euros, corresponents al 25% del cost del servei. Cosa de la qual es dedueix que el cost del servei, sumant la part de l’usuari i la de la CASS, és de 108 euros mensuals. Aquest import, multiplicat pels 35 mesos de vigència de la prestació, dóna un total de 3.780 euros pagats fins avui. El servei de l’empresa externa consisteix en el subministrament de l’aparell –propietat de l’empresa– i en una visita domiciliària d’uns cinc minuts, dues vegades l’any, per part d’un tècnic que revisa la màquina i lliura a l’usuari una mascareta nova.
Doncs bé, amb aquestes dades a la mà, l’usuari s’ha informat del cost de la màquina i de les mascaretes, i el resultat és el següent: màquina CPAP Respironics REMStar M Series model 101M sense humidificador, 350 euros, i sis mascaretes a 40 euros cada una, 240 euros. Total, 590 euros. La resta, és a dir, 3.190 euros, és el cost de l’externalització.
Una externalització que en tres anys amortitza deu vegades el cost del material subministrat, és una externalització innecessària, mal gestionada o de cost abusiu? Triï el lector quina etiqueta hi posa, o si les hi posa totes tres. En tot cas, és només un petit exemple. Quina és la factura total de les externalitzacions sanitàries? Es podria, com en el cas relatat, reduir-ne el cost en un 85% si els serveis es prestessin directament, o, posem, en un 50% si l’externalització es negociés millor? Seria un estalvi milionari i una mostra de bona gestió.
La inefable Angela Merkel –el santcristo gros dels pallassos de la tele– va dir dilluns que Europa està passant el moment més crític des de la Segona Guerra Mundial. No va pas descobrir la sopa d’all: sense anar més lluny, el nostre col·lega Francesc Robert ja ho havia escrit al Diari unes hores abans. I és que és evident, no tan sols la certesa de l’afirmació, sinó també el seu corol·lari: Europa està en guerra.
Fa anys, es deia que el segle XXI aportaria noves formes de guerra, més enllà de les guerres nuclear, química o bacteriològica, que han quedat per vestir sants fins al dia que es demostri el contrari. Es parlava de la guerra informal del terrorisme internacional, que va fer-se realitat l’11 de setembre de 2001. Es parlava també de la guerra en el ciberespai, a la qual la creació de potents divisions cibernètiques en exèrcits com el dels Estats Units o el d’Israel, que ja han fet les primeres maniobres a l’Iran, permet augurar un brillant futur. Però no s’havia dit res sobre una altra forma de guerra, que ha caigut al damunt del primer món, en la qual no són necessaris els exèrcits, ni tan sols la identificació dels bàndols en pugna. La situació actual d’Europa n’és la primera i clamorosa manifestació. Les obscures forces que constitueixen això que designem amb l’eufemisme d’els mercats han aconseguit, sense disparar un sol míssil, fer trontollar el Vell Continent. Què són les mesures de xoc i les retallades sinó l’entrada en una economia de guerra? Què són els canvis sobtats de govern a Grècia i a Itàlia sinó cops d’Estat encoberts només possibles en una degradació de l’ordre democràtic com és l’estat de guerra? Què és l’eix Merkel-Sarkozy sinó un Estat Major autoerigit que s’imposa sobre les institucions de la UE? Europa està immersa, sí, en una veritable guerra, amb l’armament més sofisticat de la història, sense morts però amb milions de damnificats, provocada, això sí, com totes les guerres, per la cobdícia d’un grapat de poderosos sense escrúpols.
Potser el lector pensarà que exagero. Jo estic convençut que la guerra del segle XXI no ha fet res més que començar.
“S’ha acabat el cafè per a tots”, ha dit la ministra de Salut, fent referència al sistema sanitari, que, entre la desídia dels uns i el qui dia passa any empeny dels altres, ha assolit ja l’estat catatònic. Cristina Rodríguez no ha fet sinó concretar allò que ja havia anunciat el president de la CASS, Josep Delgado: control de la despesa i de la facturació dels metges, i “sobre l’abús es retallarà; sobre l’ús, no”. Intentar reduir la despesa sanitària racionalitzant els actes mèdics pot ser raonable, sempre que no es faci per sota dels nivells exigibles ni es coaccioni l’acció professional dels metges. Però, és veritat que es retallarà l’abús i no l’ús? La modificació de la Llei de la CASS que acaba d’entrar a tràmit parlamentari, el que fa és retallar l’ús, en preveure un augment draconià del copagament en alguns medicaments i actes mèdics.
Mentrestant, la CASS pel seu compte va tancant l’aixeta en aquells aspectes –com les pròtesis– en què, per manca de regulació legal, el contribuent sanitari es troba en la indefensió, a la mercè del criteri discrecional –o arbitrari– del seu consell d’adminstració. Un exemple: un pensionista de 63 anys, discapacitat físic, que viu sol, ha vist denegat per la CASS un import de 2.800 euros per adquirir una cadira de rodes elèctrica de segona mà, que necessita per a desplaçar-se autònomament, ja que no té prou força als braços –després que la CASS li retallés les sessions de musculació– ni té ningú que l’acompanyi. L’han remès a Benestar Social. Però malament ho té: la ministra ha dit que el “prou cafè per a tots” afectarà també Benestar. Aquest i altres casos similars, són casos d’abús?
Més enllà de l’evident deriva ultraliberal del Govern, hauríem de preguntar-nos si la farmàcia i els actes mèdics són l’únic llast que ofega el mastodont CASS-SAAS. Quina és la factura de les externalitzacions de serveis? La superinspecció anunciada per la ministra, comprendrà també les externalitzacions innecessàries, mal gestionades o de cost abusiu? Si fos així, potser es veuria la llum al final del túnel. Però, de moment, silenci: la casta dels intocables sobreviu a tots els governs i a totes les crisis, mentre que els penalitzats són… els de sempre.
Els fumadors d’aquest país tenen –tenim– els dies d’impunitat comptats. Sigui quin sigui el resultat del tràmit parlamentari de la llei antitabac, i llevat del cas que facin un nyap de llei –que també pot ser–, aviat ja no serà possible fumar a tots els locals públics, on la prohibició absoluta o les restriccions es faran presents de manera més o menys lleonina. Serà una victòria de la Lliga contra el Fum, que els addictes als efluvis nicotínics haurem d’acceptar resignadament. Resignats i tot, fumadors i no fumadors continuarem empassant-nos altres efluvis molt més tòxics que els sacerdots de la religió de la salut no condemnen a l’infern: els perfums de la veïna a l’ascensor, la bafarada del combustible de la fondue de la taula del costat al restaurant, les fumagueres dels clípols o els xiscles dels nens salvatgement educats. Són signes del temps, un tribut obligat de la cultura humanística –amb els seus pros i els seus contres– a la cultura de la geometria plana, de l’anivellament per la banda baixa, de l’aculturació. El que avui és políticament correcte és la criminalització del tabac, que en el cas dels exfumadors que encapçalen les campanyes és, com a mínim, una perversitat, una intolerància, una enveja del plaer aliè.
Addictes al caixer automàtic. Aquests dies una caixa catalana fa una campanya d’anuncis televisius dedicats exclusivament als nens. Els ofereix una targeta bancària infantil que els permetrà ingressar dinerons i familiaritzar-se amb els caixers automàtics, com si fos un joc innocent. Però, d’innocència, res. El foment de petits addictes al caixer automàtic, estrafent el concepte d’allò que abans se’n deia l’estalvi, és l’última perversitat del món financer.
Les borses europees s’enfonsen per l’anunci del referèndum grec. Aquest era el titular dels diaris digitals europeus dimarts al vespre. De sobte, els mercats se’n van en orris, els governs s’alarmen, le Petit Nicolas i la Merkel es posen en peu de guerra i tot Europa entra en estat de xoc. Per què? Doncs, senzillament, perquè un govern ha decidit donar la paraula al poble. Una altra perversitat. Papandreu la pagarà amb la seva defunció política.
I, si us plau, no em diguin que sóc jo qui fa demagògia.
