Temps era temps, el dia dels Sants Innocents els mitjans de comunicació rivalitzaven per publicar la falsa notícia més enginyosa, xocant i xalesta, a fi de fer l’ullet al lector, o, millor encara, enganyar-lo despietadament. Jo mateix, anys enrere, un 28 de desembre vaig contribuir a anunciar des del nostre diari que, a causa d’una remodelació, el comú d’Andorra la Vella s’havia venut els ànecs del Parc Central a un majorista d’alimentació que els distribuiria, degudament decapitats i plomats, a diversos restaurants del país. Eren bromes innocents, en la línia d’una tradició de premsa molt arrelada. I sempre hi havia lectors que picaven. En l’ocasió descrita, va trucar a la redacció una senyora molt preocupada preguntant on s’havia d’adreçar per comprar ella uns quants ànecs, ja que els volia salvar del seu fatal destí.
Actualment, aquell costum sembla haver desaparegut, no sols perquè el sentit de l’humor ha caigut en picat en una societat cada cop més presumptuosa i menys donada a la gresca col·lectiva, sinó també, i sobretot, perquè moltes notícies de cada dia de l’any són tan increïblement xocants que superen amb escreix qualsevol llufa periodística.
Ahir vaig consultar per Internet, com cada dia, la premsa nacional i estrangera. I, com cada dia, no van faltar aquelles notícies que, més que relatar la realitat, semblen ser producte de la imaginació d’una ànima decidida a confondre els innocents. Que tal dia com ahir, per imperatiu consuetudinari, es constitueixin els nous consells de comú, sembla una broma simpàtica, però molt gastada, perquè es repeteix cada quatre anys. Que el mateix dia el Govern aprovi el projecte de llei de retallada del sou dels funcionaris, és una broma de mal gust. Però que el rei d’Espanya expliqui als seus súbdits –per primera vegada en trenta-dos anys– com es gasta una petita part dels quantiosos ingressos que rep de l’Estat, ja no és broma, sinó sarcasme. I no parlem de la cerimònia fúnebre del dictador comunista coreà Kim Jong-Il, o de la criminalització, a França, de la negació del genocidi armeni. En aquest darrer cas, la llufa hauria estat dir que l’Assemblea Nacional francesa havia implantat per llei l’afirmació del genocidi algerià.
Parlar de drets humans no és parlar de poca cosa. És parlar d’una sèrie de drets individuals inalienables de les persones que en l’àmbit de la comunitat internacional van ser concretats en la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per l’assemblea general de l’ONU el 1948. Durant aquests seixanta-tres anys, la majoria dels estats democràtics n’han incorporat el contingut al seu ordenament jurídic. També es va fer a casa nostra, quan als anys vuitanta el Consell General va aprovar una llei en la qual es proclamava de forma genèrica que “la Declaració Universal dels Drets Humans és vigent a Andorra”, afirmació que, més tard, va quedar plasmada en els mateixos termes a l’article 5 de la Constitució. Una cosa, però, és la retòrica de les lleis, i una altra el seu compliment. Cada any, un document tan solvent com és l’informe anual d’Amnistia Internacional denuncia una pila de vulneracions d’aquests drets arreu del món, en alguns llocs de manera cruel i sagnant i en d’altres –inclosos diversos països occidentals– de manera més sibil·lina.
Pel que fa a Andorra, no es pot obviar la referència al fet que el procés constitucional va arrencar a partir d’una resolució del Consell d’Europa instant els coprínceps i el Consell General a constitucionalitzar el país després que l’organisme europeu hagués constatat l’existència de greus dèficits en matèria de drets humans. Això era el 1990. Però, i avui? Es respecten a casa nostra tots aquests drets? No disposem d’elements que ens permetin respondre a aquesta pregunta, ja que el Govern, a diferència d’altres del nostre entorn europeu, no ha encarregat mai a una entitat solvent i independent cap auditoria en aquest sentit. Per això la tasca de suplència que, des de la societat civil, s’ha imposat l’Institut de Drets Humans d’Andorra en penjar una enquesta a la seva pàgina web (www.idhand.org) té un valor extraordinari.
Tutelada per la Universitat d’Essex i oberta a tothom, l’enquesta permetrà conèixer, si més no, la percepció que tenen els ciutadans d’Andorra sobre aquesta qüestió cabdal per a la convivència democràtica. Donarà resposta a molts interrogants, o, al contrari, en plantejarà més, en la seva funció revulsiva i profilàctica.
M’assabento que una editorial important ha decidit eliminar d’un llibre que té en curs d’edició la paraula autocoaching. El motiu no obeeix a la renúncia a un d’aquests neologismes de Power Point que no necessitem per a res, sinó al fet que autocoaching és un mot amb copyright, patentat, i si es posa en lletra impresa genera drets d’autor. Es veia venir. Ja ens havien anat prenent els mots, posant-los en un virtual Índex de paraules prohibides per allò del llenguatge políticment correcte (vell, criada, negre…) o apropiant-se’n sibil·linament i desfigurant-ne el sentit (llibertat, democràcia, valors…). D’això a posar preu als mots només hi havia un pas. Aviat ens podem trobar privats de moltes paraules, que només podran usar els qui les comprin al caixer automàtic amb càrrec a la seva targeta de crèdit. Tan sols ens quedarà el recer del pensament, fins que ells –els mercats, naturalment– implantin els “detectors dels secrets del cor” que Huxley no havia gosat imaginar, però que ja profetitzava fa anys Lluís Llach.
Una estranya família. Canvi de tema. Joan Carles I d’Espanya ha exclòs el seu gendre Iñaki Urdangarín de la representativitat de la seva reial família i ha fet dir al portaveu de la Casa Reial que “la seva conducta no ha estat exemplar”. El gendre encara no ha estat imputat i el sogre fa saltar pels aires la presumpció d’innocència. Estranya família, a fe de Déu. O és que, qui sap per quines obscures vendette de palau, es tracta de coaccionar la judicatura en perjudici del noi? Perquè, si la imputació tira endavant, quin jutge gosarà, si es dóna el cas, contradir la paraula de Sa Majestat i establir que Urdangarín sí que va tenir una conducta exemplar?
Treballant al supermercat. Tercer apunt. Jo treballo a casa, a Encamp, prop de la plaça Major. Durant moltes hores del dia, m’entren difuminades a través dels vidres de la finestra les cançonetes nadalenques que difon un altaveu posat pel comú. Em sento com si treballés en un supermercat, havent de suportar l’ensucrada sonsònia de veus planyívoles encomanant adotzenament i tristesa. Rabadà, establia, Jesuset, banyeta, són paraules que mai no compraria en un caixer automàtic. Ni que les donessin a preu de saldo.
Els nostres veïns del sud estan d’enhorabona: enmig de la crisi galopant, la proximitat de dues festes i l’atzar del calendari els han regalat una setmana de dia sí dia no, talment aquella setmana dels tres dijous que la saviesa popular situa en un futur inabastable. Dia sí dia no que, per a alguns afortunats, resulten ser dia sí dia també, i per a tota la ciutadania, un simpàtic desgavell.
Les festes d’entre setmana sempre han estat un regal del cel, i mai més ben dit, ja que en la seva majoria són festes d’origen religiós. Antigament, quan la productivitat i l’economicisme no havien estat imposats com a valors superiors a la folga xalesta, n’hi havia moltes més. La Trinitat i Sant Josep, grans celebracions de l’Església catòlica, eren dies festius, i també ho eren Sant Joan, Sant Pere, Corpus Christi i l’Ascensió, aquestes dues últimes encara conservades a casa nostra pel gremi bancari, que les afegeix al patró sant Carles Borromeu, cosa que el fa entre nosaltres el més privilegiat també en matèria de festes.
Tinc la sensació, però, que les festes entre setmana tenen els dies –o els anys– comptats. Si la voràgine productivista ja se’n va carregar una pila fa temps, la fallida de l’Estat del benestar pot acabar amb les altres, o desplaçar-les al dilluns, tal com ja s’ha intentat fer a casa nostra amb el Dia de la Constitució i tal com a Espanya les patronals advoquen per fer-ho a partir del 2013 amb totes les festes de l’any llevat de Nadal i Cap d’Any. Si això esdevé realitat, es mantindrà –o no– el dret laboral a un nombre determinat de dies festius a l’any, però les festes perdran l’ànima. O potser ja l’han perduda? Perquè, digui el lector, quin sentit d’exaltació té avui per a la majoria de la gent la Immaculada Concepció de Maria? O anant encara més enllà: ha tingut mai ànima, ànima de veritat, el Dia de la Constitució, l’espanyola a Espanya o l’andorrana a Andorra? Sigui com sigui, quan es tenen uns socis feiners i aplicats, com Espanya els té a la UE, la setmana dels tres dijous, en temps de bancarrota de l’euro, no es pot veure des de fora sinó com un escàndol. Un envejable escàndol que l’estranya parella Merkozy, apoderada fàctica de la UE, enviarà aviat a pastar fang.
“CDO tornarà a obrir l’escola bressol els dissabtes”; “El PS d’Encamp vol recuperar el projecte del geriàtric”; “UP + DA vol soterrar els contenidors de brossa”; “Dolsa promet que el poliesportiu obrirà els diumenges”; “UL + DA defensa el paper del Centre Esportiu per promoure la salut”; “El PS vol arreglar el rec del Solà d’Escaldes per poder passejar”… Vet aquí el tipus de missatges que predominen en la present campanya electoral. Vagues promeses intercanviables de prestacions per a famílies, gent gran, esport, salut, i bla, bla, bla. No és que no sigui res, però no és, ni de lluny, tot el que mereixerien sentir els electors en boca dels aspirants a cònsols i a consellers comunals.
Aquesta campanya és una de les més tristes, amorfes i buides de contingut de l’etapa constitucional. I no sols la campanya, sinó allò que la mou i que alhora la immobilitza: la composició de les llistes. Unes llistes també tristes i amorfes, tant per part de DA i els seus adlàters, que reprodueixen el model cavernari del clientelisme parroquial que es va parapetar darrere de l’“onada taronja” a les eleccions al Consell, com per part del PS, sumit encara en el KO tècnic del 3-A i que en aquests comicis mostra descarnadament els seus peus de fang. Sembla talment que –quatre dinosaures polítics de banda– els uns i els altres hagin decidit amagar els talents polítics, si és que existeixen, aquells que haurien de donar respostes locals a l’actual moment d’inflexió propiciat per la nostra doble crisi econòmica –la global i l’estructural–, el deute alarmant dels comuns i el cul-de-sac del seu finançament. Res d’això no se sent aquests dies en boca dels candidats.
La política està desapareixent del mapa andorrà, substituïda per la gestió teledirigida. Res diferent del que està passant a Europa, però en el nostre cas per altres motius, tan inquietants o més que els que alarmen els nostres veïns europeus. En el nostre cas, el col·lapse de la política –i de la seva grandesa– no té una teledirecció externa a la mateixa política, sinó interna, lligada a la nostra composició social i a unes feixugues inèrcies. La revolució que en aquest sentit la Constitució havia de propiciar dorm encara el son dels justos.
