Àlvar Valls

“CDO tornarà a obrir l’escola bressol els dissabtes”; “El PS d’Encamp vol recuperar el projecte del geriàtric”; “UP + DA vol soterrar els contenidors de brossa”; “Dolsa promet que el poliesportiu obrirà els diumenges”; “UL + DA defensa el paper del Centre Esportiu per promoure la salut”; “El PS vol arreglar el rec del Solà d’Escaldes per poder passejar”… Vet aquí el tipus de missatges que predominen en la present campanya electoral. Vagues promeses intercanviables de prestacions per a famílies, gent gran, esport, salut, i bla, bla, bla. No és que no sigui res, però no és, ni de lluny, tot el que mereixerien sentir els electors en boca dels aspirants a cònsols i a consellers comunals.
Aquesta campanya és una de les més tristes, amorfes i buides de contingut de l’etapa constitucional. I no sols la campanya, sinó allò que la mou i que alhora la immobilitza: la composició de les llistes. Unes llistes també tristes i amorfes, tant per part de DA i els seus adlàters, que reprodueixen el model cavernari del clientelisme par­roquial que es va parapetar darrere de l’“onada taronja” a les eleccions al Consell, com per part del PS, sumit encara en el KO tècnic del 3-A i que en aquests comicis mostra descarnadament els seus peus de fang. Sembla talment que –quatre dinosaures polítics de banda– els uns i els altres hagin decidit amagar els talents polítics, si és que existeixen, aquells que haurien de donar respostes locals a l’actual moment d’inflexió propiciat per la nostra doble crisi econòmica –la global i l’estructu­ral–, el deute alarmant dels comuns i el cul-de-sac del seu finançament. Res d’això no se sent aquests dies en boca dels candidats.
La política està desapareixent del mapa andorrà, substituïda per la gestió teledirigida. Res diferent del que està passant a Europa, però en el nostre cas per altres motius, tan inquietants o més que els que alarmen els nostres veïns europeus. En el nostre cas, el col·lapse de la política –i de la seva grandesa– no té una teledirecció externa a la mateixa política, sinó interna, lligada a la nostra composició social i a unes feixugues inèrcies. La revolució que en aquest sentit la Constitució havia de propiciar dorm encara el son dels justos.