Àlvar Valls

Els nostres veïns del sud estan d’enhorabona: enmig de la crisi galopant, la proximitat de dues festes i l’atzar del calendari els han regalat una setmana de dia sí dia no, talment aquella setmana dels tres dijous que la saviesa popular situa en un futur inabastable. Dia sí dia no que, per a alguns afortunats, resulten ser dia sí dia també, i per a tota la ciutadania, un simpàtic desgavell.
Les festes d’entre setmana sempre han estat un regal del cel, i mai més ben dit, ja que en la seva majoria són festes d’origen religiós. Antigament, quan la productivitat i l’economicisme no havien estat imposats com a valors superiors a la folga xalesta, n’hi havia moltes més. La Trinitat i Sant Josep, grans celebracions de l’Església catòlica, eren dies festius, i també ho eren Sant Joan, Sant Pere, Corpus Christi i l’Ascensió, aquestes dues últimes encara conservades a casa nostra pel gremi bancari, que les afegeix al patró sant Carles Borromeu, cosa que el fa entre nosaltres el més privilegiat també en matèria de festes.
Tinc la sensació, però, que les festes entre setmana tenen els dies –o els anys– comptats. Si la voràgine productivista ja se’n va carregar una pila fa temps, la fallida de l’Estat del benestar pot acabar amb les altres, o desplaçar-les al dilluns, tal com ja s’ha intentat fer a casa nostra amb el Dia de la Constitució i tal com a Espanya les patronals advoquen per fer-ho a partir del 2013 amb totes les festes de l’any llevat de Nadal i Cap d’Any. Si això esdevé realitat, es mantindrà –o no– el dret laboral a un nombre determinat de dies festius a l’any, però les festes perdran l’ànima. O potser ja l’han perduda? Perquè, digui el lector, quin sentit d’exaltació té avui per a la majoria de la gent la Immaculada Concepció de Maria? O anant encara més enllà: ha tingut mai ànima, ànima de veritat, el Dia de la Constitució, l’espanyola a Espanya o l’andor­rana a Andorra? Sigui com sigui, quan es tenen uns socis feiners i aplicats, com Espanya els té a la UE, la setmana dels tres dijous, en temps de bancarrota de l’euro, no es pot veure des de fora sinó com un escàndol. Un envejable escàndol que l’estranya parella Merkozy, apoderada fàctica de la UE, enviarà aviat a pastar fang.